Arquitectura

L’hàbit fa al monjo

L’arquitectura és cultura, resa un dels lemes que sol acompanyar darrerament el logotip del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC). El primer cop que el vaig veure escrit em va semblar mentida que, de tan òbvia com sonava, s’hagués de recordar aquesta sentència. Les conclusions que vaig extreure de la reflexió posterior em van semblar menys intuïtives. Les apunto breument.

Profecia autocomplerta: l’arquitectura és cultura perquè l’arquitectura construeix cultura. Literalment. Sabem que som a Catalunya perquè estem envoltats d’allò que anomenem convencionalment arquitectura catalana. Però una arquitectura nacional, qualsevol arquitectura nacional, està molt lluny de ser tot allò que trobem quan creuem el teixit d’un territori. És, pel contrari, una construcció intencionada, elaborada i sofisticada amb unes claus que val la pena escriure.

Edifici del Banc Central de Falset. D’inicis del segle XX, és una bona mostra de l’estil eclèctic que forma bona part del nostre patrimoni de comarques. Foto: Jaume Prat.

U, la selecció. Una arquitectura nacional és allò que hem triat que sigui una arquitectura nacional. S’estableix una jerarquia, un cànon que selecciona unes peces per sobre de les altres, les promociona i s’identifica a partir d’elles, episodis més o menys atzarosos, fins arbitraris, mediant.

Dos, el relat. Allò que cus aquesta selecció obviant llacunes, equilibris territorials i conveniències polítiques en un joc d’equilibris entre compromís, carisma, talent i conveniència tan difícil que elaborar-lo ja constitueix un altre relat.

Vista de principis de segle de la plaça major (ara Plaça de l’U d’Octubre) de les Borges Blanques, exemple paradigmàtic de l’espai públic català.

Tres, l’aposta. Cal ser conseqüent amb aquest relat primat tendències, estils, arquitectes capaços de seguir el relat actuant, o sentint-se, com si fossin part d’un llegat. Qualsevol encàrrec institucional o pres com a tal serà clau per a legitimar aquesta aposta. Resultat: allò que s’haurà seleccionat i teixit com a arquitectura nacional funcionarà com a base per a que, amb el suport crític adequat, es produeixi arquitectura nacional. De nou la profecia autocomplerta.

Quatre: el maquillatge. Fer semblar allò seleccionat més nacional del que ho era quan es va construir originalment. Perquè.

Vista del Casal St. Jordi (1931), màxim exemple del Noucentisme. Francesc Folguera, arquitecte. Foto: Jaume Prat.

Cinc: Sí: l’arquitectura canvia. Igual que té les seves mesures recurrents, en dues famílies depenent de si són mides antropomòrfiques com peus o passes o resultat de l’acció de desplegar una corda enrotllada, com el colze, també té els seus temps: no hi ha habitatge que aguanti un lustre sense algun tipus de reforma, com no hi ha edifici públic que aguanti quaranta anys sense una reforma o rehabilitació integrals, excepte si hi ha alguna crisi financera pel mig. Aquests canvis arrosseguen usos alternatius, canvis d’aspecte, decoracions afegides o, fins i tot, la memòria del que era.

Tota arquitectura nacional és una obra en curs. Una manera de fer i una manera de semblar. Perquè, no ens enganyem, una mona vestida de seda deixa de ser una mona. I si ho apliquem a una arquitectura a l’atzar, com la catalana, sabrem on som ara.

Vista del Pavelló dels Somnis (2008), part de l’estudi RCR arquitectes a Olot, primer Premi Pritzer català (2017. Foto: Jaume Prat.

El nostre precedent immediat: la construcció de l’espai públic català boicotejat, negligit o oblidat per la dictadura, sota el lideratge intel·lectual d’Oriol Bohigas, que ens entronca amb el Grup T i que és perfectament capaç d’explicar-se a través del seu volum de memòries reunides editat per RBA. La gasolina per impulsar aquesta arquitectura va ser subministrada per un altre personatge amb perfil propi: Josep Lluís Mateo, que, al front de la millor etapa de la història de la revista institucional del COAC, Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme, va presentar-nos arquitectura estrangeres, apuntalar i discutir la nostra fent-ho dialogar tot en un brou de cultiu que, amb molt poques variacions, és el nostre.

El postolimpisme obre més escoles d’arquitectura, les influències internacionals es multipliquen, diversifiquen,  contradiuen i es fan més accessibles amb els vols barats. Mor Enric Miralles. RCR arquitectes guanya el primer (i triple) Pritzker per a la nostra arquitectura i arribem al moment present, amb bona salut, una multiplicitat d’escoles, Barcelona com a pol d’atracció, una llista de referents virtualment inabastable i la pràctica totalitat del territori referenciat.

Però sense relat.

És a dir, tenim fonaments, talent, capacitat d’exportació, prestigi, però la sistematització d’això queda lluny. El que no serà mal repte per a qui tingui la generositat d’emprendre’l. I així estem.

Jaume Prat Ortells

Arquitecte. El seu exercici professional combina l'escriptura, la docència, i la divulgació d'arquitectura. Ha estat responsable de Aftermath, el Pavelló Català de la Biennal de Venècia 2016, juntament amb l'arquitecta Jelena Prokopljevic i el cineasta Isaki Lacuesta. També ha fet televisió col·laborant a la sèrie documental d'arquitectura Escala Humana, una producció de Costa Est Audovisuals per a TVE dirigida per Jaume Clèries. Columnista a Diario 16 i col·laborador en diversos blogs i revistes internacionals.
Jaume Prat Ortells

Jaume Prat Ortells: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca