Arts visuals

L’Hermitage a Barcelona o la franquícia del Palau d’Hivern

L’Ajuntament de Barcelona s’ha donat dos mesos per posicionar-se “de manera clara i definitiva” sobre el projecte de l’Hermitage d’instal·lar-se Barcelona. La franquícia del museu rus vol instal·lar-se a la capital catalana, a pesar del veto municipal a ocupar el lloc que havia previst a la bocana del Port. Les claus del projecte són que el museu de Barcelona no serà una seu sinó una franquícia —que, per tant, no serà gestionada per Sant Petersburg— i el tancament de tres franquícies anteriors al cap de set anys (Las Vegas, Londres i Ferrara).

El prestigiós Museu de l’Hermitage de Sant Petersburg (Rússia) ocupa, entre d’altres edificis, l’històric Palau d’Hivern dels tsars, el mateix que el 1917 va ser assetjat i conquerit pels revolucionaris bolxevics, un fet cabdal en la Revolució Russa. Dies després, es va convertir l’Hermitage en Museu Estatal i va passar a ser gratuït durant un quinquenni. Entre les obres d’art que havien acumulat tsars i tsarines durant 150 anys, les confiscades durant la II Guerra Mundial i les noves adquisicions, l’Hermitage ha entrat al segle XXI amb el fons artístic més important del món després del Louvre. Tres milions d’obres d’art que l’Hermitage del segle XXI vol rendibilitzar més enllà de Sant Petersburg i les fronteres russes. La solució impulsada pels seus gestors ha estat la de les franquícies: arribar a acords amb empreses privades que promouen un Hermitage. El Museu cobra per la cessió d’obres. L’empresa les exhibeix i cobra entrades.

Així va arribar a Barcelona la proposta d’una franquícia de l’Hermitage a Barcelona el 2012. A través d’una empresa creada pels empresaris Ujo Pallarés i Valery Larovslaski i la benedicció urbi et orbe de Mikhail Piotrovski, director de l’empresa franquiciadora, l’Hermitage.

Set anys després, l’Ajuntament ha denegat per raons de mobilitat i seguretat la proposta de l’empresa franquiciada, diguem-li Hermitage Barcelona, per ubicar-se a la nova bocana del Port de Barcelona, al costat de l’Hotel W.

Pocs dies després, l’Ajuntament de Barcelona en ple, i per unanimitat, aprovava una resolució presentada pel PP “per a instar al Govern municipal perquè, en el termini de dos mesos, es posicioni de manera clara i definitiva sobre el projecte de l’Hermitage”. També els socis de l’equip municipal van votar a favor de posicionar-se en 60 dies després d’un plenari on es van poder sentir els arguments de tots els partits.

Els esculls principals del projecte, per als detractors, són el fet mateix que sigui una franquícia, el fiasco anterior en tres ciutats, la dubtosa viabilitat econòmica i el desarrelament de la franquícia de Barcelona. Entre els beneficis, segons els seus defensors, hi ha el fet que és un projecte privat, sense cost a l’erari públic; que l’edifici sigui un projecte de l’arquitecte japonès Toyo Ito; el seu impacte cultural i turístic; la inversió que implica, i els llocs de treball que generaria.

Les alternatives a la bocana: Mapa d’ubicacions alternatives per a l’Hermitage reproduït en un dels informes encarregat per l’Ajuntament (‘Consideracions i reflexió oberta sobre la idoneïtat urbanística d’un nou espai cultural a la Nova Bocana del Port de Barcelona i alternatives de posició’). En roig la ubicació vetada (Bocana) i les quatre propostes alternatives: moll de Sant Bertran (1), Barceloneta-Gas Natural (2), el Fòrum (3) i les Tres Xemeneies (4).

A favor i en contra

Al Saló de Cent de l’Ajuntament, els partits que es mostraven molt partidaris de l’Hermitage Barcelona eren PP, Junts per Catalunya, Ciutadans i Barcelona pel Canvi (el partit de l’exprimer ministre francès Manuel Valls). El PSC, que s’havia posicionat amb aquest bloc la passada legislatura, està ara alineat amb els seus socis de govern de Barcelona en Comú i no va intervenir en el debat. Valls, Ciutadans i PP van fer una defensa tancada del projecte basant-se sobretot en el fet que el projecte fos privat —i, per tant, havia de fer el seu camí sense interferències públiques— i el prestigi de l’Hermitage i de Toyo Ito, la vàlua del qual està reconeguda amb el Premi Pritzke, que està considerat el Nobel de l’arquitectura. A més, la inversió prevista era de 42 milions d’euros entre els quals hi ha els que corresponen a la construcció de l’edifici (29,6 milions) i l’equipament (6,2 milions). El projecte museogràfic equivaldria a cinc milions d’euros més. En l’últim pressupost de l’Hermitage Barcelona aquesta xifra havia augmentat globalment en 10 milions i es quedava en un total de 52. A més, s’esperava que donés feina a 377 persones.

Aquestes xifres positives ja eren prou al·licient per a aquests partits, que, a més, consideren que incrementarà l’oferta cultural i atraurà més turistes. Tots tres partits —PP, C’s i Valls— consideren que la negativa de l’Ajuntament a la ubicació de la bocana del Port és conseqüència del seu “biaix ideològic” i la seva al·lèrgia contra les iniciatives privades.

De l’altra banda, el Govern Municipal (Barcelona en Comú-PSC) i ERC posen en dubte la qualitat i la viabilitat del projecte.

Un projecte desballestat

L’argument més inquietant contra l’Hermitage Barcelona és que realment no hi hagi un projecte sòlid darrere de la franquícia. La regidora d’ERC Gemma Sendra recordava en el plenari que el Museu de l’Hermitage “no té control sobre el projecte artístic que desenvoluparà aquest museu”, Sant Petersburg “cedirà les obres i una SL [Societat Limitada] ho programarà: l’Hermitage no controlarà ni els comissaris ni els directius” de l’Hermitage Barcelona. La raó és el model de franquícia: “L’Hermitage arriba a un acord amb una fundació creada expressament per cedir-li obres. I les obres se cedeixen a una SL que és qui explota el projecte museístic”. Quines garanties ofereix aquest model sobre la qualitat del futur museu?

Aquest risc no existia fins fa dos anys, perquè l’empresa franquiciada va contractar els serveis del museògraf més imaginatiu i encisador de Barcelona: Jorge Wagensberg, científic i alma mater del CosmoCaixa de Barcelona, el museu de la ciència de CaixaBank. Tot i pertànyer al gremi científic, Wagensberg era un geni multidisciplinari que havia fet realitat un museu ambiciós, amb tanta innovació museogràfica com científica. El 2013, el seu nom va ser presentat i va servir per crear grans expectatives sobre les possibilitats de l’Hermitage. Aviat va avançar que el projecte museogràfic de la franquícia barcelonina seria molt ambiciós, multidisciplinar i revolucionari en termes museogràfics: “L’objectiu és reflectir la història de la condició humana a través de les obres d’art”. Wagensberg acostumava a barrejar els registres didàctic, científic i filosòfic d’una manera que podia atrapar o desorientar el públic, però, amb Cosmocaixa va demostrar que podia fer un museu únic al món en un tema tan universal com la ciència.

La sobtada mort de Wagensberg el març de 2018 va estroncar una línia de confiança ascendent en l’Hermitage. El primer tinent d’alcalde de Barcelona, i home fort de Cultura de l’Ajuntament, Joan Subirats, assegura que el projecte de Wagensberg és impossible sense Wagensberg: “La seva mort prematura va deixar aquest projecte sense ànima i això m’ho van reconèixer el director del Museu de l’Hermitage i el seu conseller delegat, que em van dir que no eren capaços de tirar endavant els plans de Wagensberg per la complexitat i la vàlua del projecte”. Assegurava Subirats que l’alternativa que li van mostrar “eren cinc fulles amb cinc exposicions”. El problema —rebla el responsable de Cultura— “és que no estem parlant d’un museu sinó d’una sala d’exposicions, un Sputnik que pot aterrar en qualsevol lloc perquè el que vol l’Hermitage és fer rendibles els seus fons”.

La qüestió, doncs, seria si l’Ajuntament de Barcelona —o, més genèricament, qualsevol institució— pot prejutjar la qualitat d’un projecte d’iniciativa privada. La segona tinent d’alcalde i responsable d’Urbanisme, Janet Sanz, explicava per què la paraula de l’Ajuntament era important, sobretot, en el cas que s’instal·lés a l’espai que s’havia anunciat del Port de Barcelona: “Quan és sòl públic hem de defensar l’interès general. Hem de veure si és bo”. Si és bo culturalment i si és bo en termes de mobilitat. Sanz considera que la nova bocana del Port era un “cul-de-sac” i destaca que “la parada de metro més propera era a 2 km” del futur museu. Això és important, en termes de transport, perquè “si ha d’acollir 1,5 milions de visitants, com tenia previst, com ho farem?”. La ubicació plantejava nous esforços per millorar-ne les comunicacions. “Per responsabilitat hem de plantejar que aquest emplaçament no era idoni. Ningú no ens pot demanar que siguem irresponsables. Però estem oberts amb els promotors per buscar solucions” i nous emplaçaments.

Render del projecte de Museu de l’Hermitage a Barcelona, projectat per l’arquitecte Toyo Ito. ©ACN.

L’ombra de l’especulació

Una altra ombra que plana sobre el projecte desballestat de l’Hermitage Barcelona —tot i que no ho explicita cap partit polític— és que no acabés sent una operació especulativa, consistent en ocupar sòl públic, abandonar el museu al cap d’uns anys i donar-li un altre ús a la instal·lació.

Janet Sanz recordava, en el plenari, que hi ha uns precedents que no es poden oblidar sobre les franquícies de l’Hermitage: “La sucursal de l’Hermitage a Las Vegas (EUA) va ser inaugurada el 2001 i va tancar el 2008; la de Londres (Regne Unit) va obrir el 2000 i va tancar el 2007 i la de Ferrara (Itàlia) es va inaugurar el 2007 i va tancar el 2013. Tots ells per falta de visitants; tots ells, per manca de viabilitat econòmica”. La representant de Ciutadans esmena el cas de Ferrara perquè “es va traslladar a Venècia” i recorda que el d’Amsterdam funciona molt bé.

Però les previsions econòmiques de l’Hermitage Barcelona les qüestiona Joan Subirats: “El fet és que en 10 anys es vol recuperar una inversió de 50 milions d’euros; que no es comprarà un quadre fins al 2032 i que no hi ha comissaris ni curadors entre els seus treballadors; només vigilants i treballadors de les botigues. És un projecte de sala d’exhibicions d’una franquícia exterior”, opina Subirats. A més, el primer tinent d’alcalde suggereix que les previsions de visitants que ha fet la franquícia barcelonina poden ser massa optimistes: “Calculen una xifra de 850.000 visitants i això, a Barcelona, només ho té el Museu Picasso. I calculen que la mitjana de pagament d’entrades serà del 100% quan la mitjana de pagament als museus europeus és del 37%”.

No tots pensen que aquesta opció és dolenta. Ferran Mascarell (JxCat) opina que amb la renúncia a l’Hermitage s’està enviant un missatge perillós a l’exterior: “Estem dient que no tenim l’ambició d’arribar a un acord amb un museu com l’Hermitage, que té 3 milions de peces”. Mascarell critica que el Govern municipal demostri “mala governança”, perquè ha deixat podrir les negociacions amb l’Hermitage: “No podem estar quatre o cinc anys per a donar resposta a una iniciativa com aquesta”.

Com a resposta, el responsable de Cultura de l’Ajuntament, Joan Subirats, va fer la crítica més càustica contra el model de franquícies. Subirats opina que el model Barcelona és “intentar que la gent vingui a Barcelona pel que nosaltres som capaços d’oferir, no per ser la seu d’espais, de franquícies, en els quals la gent, de manera provinciana, ve a veure el que no és propi de la tasca cultural de la ciutat”.

Tot i això, Subirats es va mostrar obert a parlar-ne: “No estem dient no al projecte de l’Hermitage sinó al projecte que ha presentat; si es planteja en un altre àmbit, serà iniciativa privada i no hauríem de dir res. Jo m’ofereixo per parlar amb els promotors i veure com poden modificar els aspectes del projecte i quines alternatives hi ha”.

L’informe de l’Ajuntament (Consideracions i reflexió oberta sobre la idoneïtat urbanística d’un nou espai cultural a la Nova Bocana del Port de Barcelona i alternatives de posició) que desaconsellava la instal·lació al costat de l’Hotel W també oferia diverses alternatives possibles per a l’Hermitage de Barcelona.

Un és a l’altra banda del Port, sota la muntanya de Montjuïc, al moll de Sant Bertran i els jardins Costa i Llobera; l’altra, a la Barceloneta, al costat de l’edifici de Gas Natural i el complex de recerca del Campus Mèdic de l’Hospital del Mar. Una tercera alternativa —criticada immediatament per Ciutadans— és a les Tres Xemeneies del Besòs, al nord del Fòrum, i una quarta, al mateix Fòrum, al costat del Centre de Convencions de Barcelona i el Museu Blau.

Abans de l’1 d’abril, l’Ajuntament hauria de concretar el seu posicionament sobre la franquícia barcelonina de l’Hermitage. El Palau d’Hivern espera.

Àlex Milian

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca