Música

Liceu, heroismes en temps de pandèmia

L’estrena a Espanya de l’òpera ‘Lessons in Love and Violence’, de George Benjamin no només és un esdeveniment cultural sinó també la reafirmació del compromís de la sala amb la creació actual.

Presentar una òpera de nova creació en temps de covid és “un acte d’heroisme”. Així deia el director artístic del Gran Teatre del Liceu, Víctor García de Gomar, en la presentació de l’obra que es pot veure , fins a l’11 de març, a l’escenari de les Rambles, Lessons in Love and Violence, de l’anglès George Benjamin (Londres, 1960), una de les grans figures de la composició del segle XXI, i llibret del dramaturg  Martin Crimp (Dartford, 1956).

El compositor George Benjamin. © A. Bofill

El comentari no és pas frívol. Si les dificultats d’atreure públic fan que la programació d’obres de nova creació ja sigui tot un mèrit en temps de normalitat, en la situació actual el qualificatiu utilitzat pel director queda més que justificat. El risc de taquilla en aquest tipus de produccions  està sempre garantit i ara, amb els aforaments limitats al cinquanta per cent, les possibilitats de compensar pèrdues amb títols de més tiró popular cauen en picat.

Al mateix temps però, és aquí on les institucions líriques expressen el seu compromís amb el present i el futur d’un espectacle tan sovint qüestionat pels seus costos elevats i la seva aparent manca de connexió amb els sectors més joves de la societat. La programació de títols de nova creació ha estat un dels grans temes de debat en els darrers anys del Gran Teatre del Liceu, que afectat per una dura crisi econòmica va trigar deu anys en presentar una nova estrena absoluta, L’enigma di Lea, del compositor Benet Casablancas, la primera que es programava des de La cabeza del bautista, d’Enric Palomar, el 2009.

Víctor García de Gomar, director artístic del Gran Teatre del Liceu. © A. Bofill

En assumir el càrrec, la temporada 2019-20, García de Gomar va refermar el seu compromís amb les obres de nova creació com a part d’un ambiciós projecte artístic per a la institució. L’arribada de la Covid-19 ha alentit el desenvolupament  d’aquestes idees i la programació ha hagut d’anar-se adaptant a l’evolució de la pandèmia. Entre les pèrdues que, en aquest sentit, ha deixat la crisi sanitària figura Sis Solos Soles, un conjunt de sis mini òperes de nova creació, totes amb protagonisme vocal femení, que havien de presentar-se al llarg d’un recorregut per diferents espais del teatre el passat novembre. Finalment, l’espectacle es va haver d’estrenar via streaming.

Esforç titànic

Per tot això, l’estrena a Espanya de Lessons in Love and Violence és un esforç que cal aplaudir. “La dificultat de programar òpera contemporània en aquests moments és clara i manifesta. Amb la pandèmia, molts teatres estan donant prioritat a títols mainstream, que faciliten la connexió amb el públic, però en el nostre cas vam veure que si la deixàvem caure no sabíem quan la podríem recuperar i hauria estat una gran ocasió perduda”, explica Víctor García de Gomar, que confessa que una de les principals dificultats afegides va ser “poder portar els músics des del Regne Unit”. Uns entrebancs que, fins i tot, van impedir que el mateix compositor pogués assistir a les representacions, com era la seva intenció.

Però l’òpera de Benjamin és un títol amb moltes cartes a favor deu. D’entrada el seu autor és una de les figures més rellevants de la creació actual —sovint es recorda que el gran Olivier Messiaen va arribar a dir d’ell que “des de Mozart no s’ha vist un talent semblant”— que ha articulat un poderós tàndem creatiu amb Martin Crimp, amb el qual ja han signat altres dues òperes, Into the little hill (2006) i Written in the skin (2012), considerada l’òpera de nova creació més interpretada al segle XXI. A ambdós s’afegeix la directora escènica Katie Mitchell, que ha dotat d’una contemporània mirada aquest drama d’arrels medievals.

Una escena de l’òpera Lessons in Love and Violence. © Stephen Cummiskey.

Ara, Lessons in love and violence, va camí d’emular a la seva predecessora. L’obra és un poderós fresc que ens parla  de la relació entre l’amor i el poder i del revers obscurs d’aquesta ambició. Inspirada en la figura d’Eduard II, un monarca anglès de la dinastia Plantagenet que va regnar a Anglaterra entre el 1307 i el 1327, i  la seva relació amorosa amb el seu favorit, Piers Gaveston, que li va portar a perdre la corona i morir en presó.

El muntatge, amb gairebé el mateix repartiment que el de la seva estrena a Londres el 2012, compta amb direcció musical del titular del Liceu, Josep Pons, a qui pot considerar-se el gran introductor de l’obra de Benjamin en Espanya, des dels temps que n’era director de la recordada Orquestra de Cambra Teatre Lliure.

Una escena de l’òpera Lessons in Love and Violence. © Stephen Cummiskey. ROH.

“En aquesta obra es conjugaven molts factors que ens deien que no podíem deixar de presentar-la al públic: la qualitat de la seva música i del seu llibret, una posada en escena increïble… Hi ha molts punts sobre els quals posar llum i que poden atreure públics molt diferents”, argumenta el director del Liceu.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
Fragmento de l’estrena de l’òpera en la Royal Opera House el 2018

Tradició contemporània

Però més enllà del seu èxit—de moment la crítica l’ha rebuda amb comentaris de l’estil de “profunda, enlluernadora, potent i veritable lliçó del que ha de ser una òpera contemporània” —, per a García de Gomar aquesta proposta representa també un símbol de continuïtat en la tradició d’un teatre que “des de la seva inauguració, ha estat introductor de nou repertori a l’Estat espanyol”.

Les hemeroteques no enganyen. En els seus 175 anys d’història, el teatre ha ofert l’estrena absoluta de més de 70 obres —òperes en la seva immensa majoria, però també sarsueles, ballets, drames lírics i cantates— i ha presentat, per primer cop a Espanya, més d’un centenar de títols.

A més de la seva paradigmàtica difusió de l’obra de Wagner —només cal recordar aquella cèlebre representació de Parsifal, el 31 de desembre de 1913, quan el Liceu es va convertir en el primer teatre del món en programar l’òpera fora de Bayreuth—, el coliseu barcelonès ha portat al seu escenari, a penes un parell de temporades després de les seves estrenes absolutes, òperes com Macbeth, I vespri siciliani, Un ballo in maschera i Don Carlo, de Verdi; La bohème o Turandot, de Puccini; Andrea Chènier, de Giordano, o Adriana Lecouvrer, de Cilea. Podríem dir que aquesta preocupació pels repertoris moderns acompanyà al teatre fins al dia que l’edifici històric va exhalar el seu darrer alè: l’òpera que es representava aquell infaust gener de 1994, Mathis der Mahler, de Hindemith, era també una estrena a Espanya.

Ara, malgrat el parèntesi d’aquesta nova crisi, la intenció manifesta és voler continuar aprofundint en aquesta línia. De moment, ja tenim nova estrena anunciada, la d’Aleksina B., òpera de cambra de la compositora catalana i Premio Nacional de Música 2020 Raquel García-Tomás, nominada també a un premi Fedora. L’obra, que explora la història d’una persona intersexual del segle XIX que reivindica la seva llibertat de gènere, es podrà veure durant la temporada 2022-23, amb direcció escènica de Marta Pazos. 

Això només és un exemple del que s’espera que segueixi passant en un futur en el qual, segons García de Gomar, “hi haurà grans noms tant internacionals com locals, dels quals sorgirà una cadenza de títols nous que s’aniran veient temporada rere temporada. Alguns seran de petit format, altres de format mitjà, inclús hi haurà coses que puguin passar fora del mateix teatre, fins arribar a la cúspide que són les obres que es representaran a l’escenari gran”, avança. Així i tot, el responsable artístic del Liceu vol ser caut en les actuals circumstàncies. “És evident que hem d’esperar a rebre la factura final de la covid per veure com es paga i amb què es paga tot  això, però la intenció és continuar amb les coproduccions i els co-encarrecs amb els compositors més rellevants del panorama internacional i també nacional, que ens permetran mantenir viva la flama de la nova creació”.

Periodista, titulada per la Pontificia Universidad Católica de Chile. Especialitzada en periodisme musical i cultural ha treballat per als diaris El Periódico, Avui, El Observador i El Mundo de Catalunya. Activa divulgadora de la música catalana contemporània, col·labora amb diferents institucions culturals del país i és autora de la biografia oficial de la pianista Maria Canals (Maria Canals i Barcelona, 2015) i coautora de Peralada. L'escenari de les emocions (2013) i Compositors d'avui. Guia de la música contemporània a Catalunya (2008), entre altres publicacions.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close