Exposicions

Lídia Masllorens. La mirada de l’art.

Recentment s’ha inaugurat als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, el recent treball de Lidia Masllorens (Caldes de Malavella, 1967), que presenta una trentena de peces, entre acrílics sobre paper, impressions giclée i fotografies, totes elles pertanyents al període 2017-2019. La mostra porta com a títol Prova d’artista i el retrat és el tema principal. Les peces estan distribuïdes en quatre sales de la planta principal, a través de tres apartats en els que hi apareixen dos conceptes diferents del rostre humà cas del Retrat i el No retrat, on també hi ha Zoom en que es veuen alguns detalls d’aquests rostres.

Lídia Masllorens. Prova d’artista
Comissària: Glòria Bosch
Fundació Vila Casas. Espais Volart
Fins al 15 de desembre

L’artista es va llicenciar en Belles Arts en l’especialitat de pintura a la Universitat de Barcelona. A banda de dedicar-se a la pintura, també li interessen l’escultura, el gravat i la fotografia. Té el seu taller a Cassà de la Selva, prop de Girona. Després de dues dècades dedicades a la docència en la modalitat d’arts plàstiques per a alumnes d’ESO i Batxillerat, l’any 2013 va succeir un fet que va representar un canvi important en la seva vida com va ser guanyar el Primer Premi de Pintura de la Fundació Vila Casas. En els seus inicis va exposar en diferents localitats de les comarques gironines, com per exemple a les sales municipals de Cassà de la Selva i Caldes de Malavella. Més endavant ho va fer a Girona, a la Fundació Valvi, a la Casa de Cultura Tomás de Lorenzana i a la galeria Nostrart. A Barcelona ho ha fet a la Galeria Miquel Alzueta, i fora del país als Estats Units, Dinamarca, Japó, Anglaterra i França. També ha participat en diverses fires internacionals.

Lídia Masllorens. Sense títol. 2019

Glòria Bosch comenta que l’obra de Masllorens “inverteix i depura els filtres de la mirada amb matisos que trenquen qualsevol codi tancat”. És ben bé cert el que senyala, ja que la mirada és el centre neuràlgic del seu treball. Una mirada que va més enllà del que l’espectador pot captar a primer cop d’ull, on es percep preocupació, interès, seducció, serenor, indiferència o felicitat. Però l’artista no sols mostra la mirada, sinó tot el rostre, predominant la figura femenina, principalment jove. Totes les obres, menys una, són de grans dimensions –poc més de 2 x 2 metres- que, penjades a les parets, adquireixen un gran protagonisme, però que pel fet de ser pintades amb negre sobre un fons clar no donen tant la sensació de grandiositat. També hi ha algunes peces en forma de díptics, on l’artista mostra els rostres de perfil, i on els cabells despentinats ocupen una part important de la composició.

L’artista Lídia Masllorens al seu estudi. 2019


Tal com s’ha mencionat abans, els retrats tenen un doble significat. En el cas dels Retrats, posa nom a cadascuna de les obres, com per exemple: Max, Maria, Miquel, Michal i Ethan, i en els No retrats les peces no tenen títol i només hi representa rostres femenins. Totes les obres estan realitzades des d’una òptica plenament realista, que recorda d’alguna manera el treball del sud-africà Willem Kentridge, del que fa uns quants anys vam tenir ocasió de veure les seves creacions al MACBA. Arnau Puig senyala en el text del catàleg, que en aquestes cares hi veu una manca d’espontaneïtat, ja que es tracta de cares “forjades per l’entorn social que sempre pressiona. Les cares netes, directes, immediates, Lídia Masllorens les ha trobades, oh irònica curiositat!”.

Sí l’obra de Kentdrige es centrava en mostrar les emociones de l’ésser humà i la memòria, cercant la relació existent entre “el desig, l’ètica i la responsabilitat”, dins d’un context socio-polític, la de l’artista catalana és més propera, més interior, o el que és el mateix, més intimista, doncs les relacions humanes, com s’ha mencionat anteriorment, van dirigides a una realitat concreta, que a la vegada es pot associar al concepte de bellesa, degut a que totes les obres que s’exhibeixen transmeten bellesa física, ja que representen uns rostres agraciats, no tan sols per la seva joventut, sinó que els ulls, els llavis, les boques o els cabells, recorden a alguns personatges que solen aparèixer a la pintura renaixentista. Com ens adverteix Eva Vázquez, aquests rostres que veiem “insinuen també algun dany que els torna fràgils i inacabats”. O sigui, que encara que ens trobem davant de la bellesa, sempre hi ha algun aspecte que ens la posa en dubte i això es deu al que hi ha al seu interior, del que només la pròpia persona n’és conscient.

Lídia Masllorens. Sense títol. 2018

El procés de treball de l’artista és molt singular, ja que a través del monotip com a forma d’estampació, fa que les seves obres siguin originals, al no permetre la impressió de múltiples obres. Elabora i estampa els papers sobre superfícies de plàstic, circumstància que provoca que la planxa ja no es pugui utilitzar posteriorment. El paper que empra és reciclat, preparat per ella mateixa, utilitzant en les seves composicions la pintura acrílica, a més d’altres materials com les baietes, els draps i les fines làmines de plàstic.

Respecte a la sèrie Zoom, es tracta d’unes imatges fotogràfiques on s’aprecien diversos detalls del rostre, com els llavis o els ulls, on l’artista pretén destacar les particularitats quasi bé microscòpiques “amb l’objectiu de posar de manifest que és en els petits detalls on s’hi amaguen les arrugues, les expressions i els matisos que converteixen en quasi vius els seus personatges”. Aquestes imatges estan fetes amb impressions giclée, tècnica artística que s’obté a partir d’una impressora d’injecció de tinta d’alta definició amb un gran format, emprant diversos tipus de suport, com per exemple una tela o un paper. Precisament Arnau Puig hi veu en el monotip “el mitjà preferit pels creadors visionaris, aquells que senten que estan en contacte amb la transcendència, William Blake, per exemple, o aquells altres que cerquen la simbologia en la realitat (Gauguin)”.

Ramon Casalé Soler

Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).
Ramon Casalé Soler

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca