Arquitectura

L’idioma dels totxos

Un totxo és un producte cultural. Un totxo no és una pedra. És un material més humil i més barat. I més universal. Un totxo es pot deixar vist. Un totxo es pot arrebossar. Les seves mides varien lleugerament de regió en regió, uns balls de centímetres que incideixen en una mida general apta per a ser manipulat i aixecat reiteradament durant tota una jornada laboral per a ser col·locat al seu lloc definitiu. Fins i tot les juntes ens parlen del lloc on som.

A Andalusia el paleta passa el paletí per la junta inclinat cap a dalt. A Catalunya el passa inclinat cap a baix. Les ombres que creen aquestes parets de maó són diferents. La textura també és diferent. Si mireu les juntes d’un aparell de totxo sabreu on sou. Un totxo es pot protegir amb un ràfec i/o es pot arrebossar, i l’arrebossat es pot pintar o esgrafiar o tot això alhora. Un totxo reflecteix una cultura. I reflecteix amb una precisió sorprenent l’idioma amb que ha estat posat. El mateix passa amb una bigueta de fusta, que, entre d’altres coses, defineix l’amplada d’un casal, el que arrossega una col·locació determinada d’una escala, una crugia i una manera d’habitar sencera que no, no és la que tenim mitificada. Igual amb el treball en ferro, igual amb les gelosies, etcètera. Això per no parlar de la col·locació d’aquestes construccions en relació amb els vents dominants, amb el sol, amb els arbres que les envolten. O com l’acumulació d’aquestes construccions fa carrer, i com aquests carrers fan ciutat, etcètera. La combinatòria de tots aquests elements ens parla d’un patrimoni, i el patrimoni ens parla d’un país. El patrimoni no és només el nostre parc construït. També és allò que fem. També és com el cuidem. També són les tècniques constructives que empren, i la seva revisió, i la seva actualització. També és una manera de mirar que va canviant, i amb ell la manera d’operar i entendre tot aquest panorama.

Aquest patrimoni conforma una cultura.

L’arquitectura catalana és actualment la manifestació més viva i potent de la cultura catalana. Aquesta afirmació no s’ha d’entendre ni com una competició ni com una exclusió. No ha de ser així perquè l’arquitectura espanyola també està en un moment de forma espectacular, el que ve d’un ensenyament de l’arquitectura global que hauria de ser (que és encara) generalista i poc especialitzat i d’una demanda legal dels arquitectes que s’ha de seguir potenciant, sinó en el terreny legal, sí en el cultural.

L’arquitectura catalana és, doncs, la nostra manifestació cultural més potent. Això és així per molts factors combinats: tenim referents potents, tenim joves molt bons, tenim líders i tenim prestigi. L’arquitectura catalana té en aquests moments tots els premis haguts i per haver, inclòs un Pritzker que són tres. També té firmes capaces d’emprendre projectes potents amb inspiració i autoritat, i també té una indústria interessant, com interessant és la cartera de tècnics de referència. No és això, però, el més important. El més important és que tenim teixit. Tenim arquitectes anònims que no es publiquen, arquitectes d’un bon nivell mitjà que exerceixen amb responsabilitat i fins i tot amb uns pics de geni que no es reconeixen mai. Sobre això també en parlaré després.

És a dir: tenim un bon patrimoni viu. Tenim un paisatge referencial, un paisatge també viu, un paisatge entès com la part [o parts] d’un territori observable segons la definició de la RAE. La de l’IEC és tan dolenta que val més obviar-la. I si de paisatge va la cosa vol dir que no parlem de singularitats, sinó de continuïtat. I dels professionals capaços de vetllar per ella. És obvi que també tenim problemes, i que aquests vénen principalment del nombre: penso principalment en aquelles extensions interminables d’habitatge mediocre que amplia de molt mala manera les nostres ciutats. I penso en algunes operacions turístiques especulatives i barroeres. Penso, en suma, en la massificació. Però això és veure el got mig buit i no mig ple quan en realitat el got està més ple que buit.

Però.

No tenim explicació. No tenim una història de l’arquitectura catalana entesa com a tal, ni escrita com a tal. No parem gaire esment al teixit, ni al gruix dels nostres professionals, que romanen anònims independentment de la feina que fan. No parem gaire esment a res que no sigui un estàndard d’explicació basat en l’explotació de les imatges de determinats projectes de determinats arquitectes. Que no vol dir que no s’ho mereixin, però fixar-se únicament en ells (el més fàcil de fer) és prendre la part pel tot. És a dir: no expliquem el paisatge. No expliquem el teixit. No tenim tan sols control sobre l’explicació, depenent de visions externes que, tot sovint, obvien els referents, incapaces com són de contextualitzar-los. És a dir: ni tan sols sabem que l’arquitectura catalana és una de les parts més vives de la nostra cultura. I que això segueixi passant és també una manera de perpetuar la crisi.

Jaume Prat Ortells
Jaume Prat Ortells: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close