Exposicions

Lina Bo Bardi o aprendre a seure a la gatzoneta

Arriba a Girona l’exposició que documenta els anys fructífers i encara poc estudiats que l’arquitecta Lina Bo Bardi (Roma, 1914-1992) va passar a Bahia, al nord-est del Brasil, on segons confessaria ella mateixa va descobrir la llibertat en el seu treball i la possibilitat d’escapar de valors que fins aquell moment semblaven intocables, com ara la bellesa, la proporció, la perdurabilitat. Aquells dotze anys viscuts a Bahia, que es corresponen amb dues estades, entre el 1958 i el 1964, quan va projectar-hi i dirigir-hi el Museu d’Art Modern, i entre 1986 i 1990, en què va desenvolupar-hi el projecte pilot per al centre històric de Salvador de Bahia, van representar per a Lina Bo Bardi una immersió en la cultura popular, les formes d’expressió primitives, l’artesania  i els materials naturals que transformarien no només la seva obra, sinó també la seva visió del món.

Lina Bo Bardi a Bahia
Comissària: Carla Zollinger
Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya a Girona
Plaça de la Catedral, 8. Girona
Fins al 19 de desembre

L’arquitecta, asseguda a l’invent que va batejar com “cadira per seure a la vora del camí”, el 1967.

Amb aquesta, ja són tres les exposicions de l’arquitecta, dissenyadora i escenògrafa italobrasilera que s’han pogut veure a l’Estat espanyol en poc més d’un any, comptant la proposta Tupí or not tupí amb què la Fundació Juan March va descobrir-nos-la a la seva seu madrilenya, l’octubre del 2018, i la que va dedicar als seus esplèndids dibuixos la Fundació Joan Miró de Barcelona, el febrer del 2019. La proposta del COAC, centrada en els anys de la màxima immersió en la cultura afrobrasilera, representa, doncs, el tercer acostament a la que fins fa poc era considerada “l’arquitecta més infravalorada del segle XX”. No hi fa res: no ens cansarem de tornar una vegada i una altra a la sensibilitat i l’entusiasme que dirigia el tarannà d’una creadora que, damunt la taula de treball, semblava tenir-hi, junt amb el llapis i el compàs, un manual d’antropologia, una màscara africana i un conte de fades, a part d’una capçalera o dues de la premsa del dia, en aquells temps gloriosos en què encara es llegien diaris. Perquè la dimensió ètica de l’arquitectura i el disseny, si es pot formular així, la idea que els edificis i els objectes tenen sentit en la mesura que donen resposta a les necessitats quotidianes de les persones i del lloc on s’insereixen, té molt a veure amb la seva capacitat d’estar al dia, de participar en el debat urbanístic o mediambiental del moment (a través dels seus propis articles), i al mateix temps d’implicar-s’hi fins a l’extrem de projectar un viatge de coneixement, una expedició aventurera com la que va emprendre per l’interior de Bahia, a la recerca de l’aridesa  mitològica del gran Sertão, en companyia de l’escultor i bon amic Mario Cravo.

El muntatge de l’exposició al COAC reprodueix els plantejaments de Lina Bo Bardi com a directora de museus.

L’exposició, comissariada per Carla Zollinger i de caràcter itinerant, es va poder veure a la primavera a la seu del COAC de Barcelona i, a principis de tardor, a la de de Lleida. A la demarcació de Girona es presenta amb el mateix muntatge, que vol realçar el compromís de l’arquitecta amb un esperit gairebé primitiu i descurat de l’ofici, presentant una vintena de fotografies dels edificis que va projectar en uns cavallets molt senzills de fusta, sense ordre aparent i amb tot de fulles tardorenques d’eucaliptus escampades per terra, com en un taller a l’aire lliure que no fes distincions entre interior i exterior, entre arquitectura i natura. És la mateixa estructura amb què Lina Bo Bardi va revolucionar el 1968 el plantejament museogràfic del Museu d’Art de São Paulo, organitzant l’exhibició dels seus fons també com un sistema de plafons, en aquell cas de vidre, fixats a terra amb blocs de ciment amassats amb petxines, còdols i trossos de ceràmica, on les obres semblaven flotar per tota la sala sense cap classe de jerarquia entre artistes ni cap tribut als criteris convencionals de periodització o seqüència cronològica, en una clara voluntat d’eludir la sacralitat de l’espai museístic i dissoldre la noció d’alta cultura en una experiència col·lectiva i popular. Igualment, els encenalls arboris són una reminiscència del gran muntatge expositiu sobre l’artesania de Bahia que va presentar a la V Biennal de Sao Paulo, el 1959, sota el porxo modernista d’Oscar Niemeyer i amb presentació literària de Jorge Amado, en què l’entapissat vegetal complia una funció ritual de purificació dels sentits, d’acord amb les creences ancestrals del poble ioruba amb què havia entrat en contacte al nord-est del Brasil. El més interessant de la senzilla recreació escenogràfica del COAC, amb aquestes picades d’ullet a les troballes de Lina Bo Bardi, és que permet integrar-hi, formant part del mateix atrezzo, algunes mostres dels mobles que va dissenyar durant els anys de Bahia, tallats amb eines manuals, d’acabat rude i factura gairebé de nàufrag, que eren als antípodes del mobiliari polit, de fusta noble modelada amb arabescos i volutes, que dominava als interiors burgesos dels quals provenia la formació de l’arquitecta, graduada el 1939 a Roma i educada, durant la II Guerra Mundial, en l’elegància del disseny milanès.

L’exposició alterna les fotografies d’edificis projectats a Bahia amb les maquetes que han recreat alguns estudiants del Museu d’Art Modern de Bahia i de la Fundació Gregório de Mattos.

Entre els mobles exposats a Girona, representatius de diverses nocions de seure, hi ha una de les troballes més sensacionals d’aquesta arquitecta profundament humanista: una cadira, en paraules seves, concebuda per descansar a la vora del camí, consistent en tres troncs encreuats i lligats a l’extrem superior amb una corda basta, com per penjar-hi suspesa al mig la cassola al foc o per estendre-hi al damunt la lona d’una tenda de campanya, fermats per un quart tronc lligat en posició horitzontal a la base, on el caminant podia descansar-hi com a la taula d’un gronxador. La mateixa Lina es va deixar fotografiar el 1967 mig penjada en aquesta cadira juganera, amb el cos enfonsat al buit i les cames bressolant-se com una criatura, de la mateixa manera que més d’una dècada abans havia pregonat l’adaptabilitat de la seva butaca Bowl ajocant-s’hi de cap per avall, com dins d’un ou, llegint un llibre. Els seus dissenys estarien tocats sempre d’una gràcia infantil i al mateix temps d’un sentit irrevocablement funcional, encara que fos (o justament per això) en la seva forma més rudimentària. Aquest instint natural per a l’essencialitat i el joc es va reforçar durant la seva experiència a Bahia, en contacte amb la cultura afrobrasilera, però no pas per una atracció folklòrica o vagament colonialista, com adverteix Carla Zollinger, sinó per una autèntica revelació del món indígena, del qual extrauria, tal com va deixar escrit, la important lliçó de la simplificació. Les seves cadires, en particular, sorgeixen d’una reflexió sobre l’acte de seure que apareix en els seus quaderns de dibuix a través d’esbossos de pagesos reposant a la gatzoneta a les plantacions de cafè. Els seus mobles afavoririen aquest arronsament de cames, acompanyant el relaxament ergonòmic del cos i aprofitant, en qualsevol cas, materials autòctons, fos un trípode fet de troncs, o fustes tropicals com ara la cabreüva i la jacaranda, i pells i teles aconseguides al mercat, des de cuir fins a cànem, palla o sisal.

L’escala helicoidal de l’edifici SESC Fàbrica Pompéia, construït entre el 1977 i el 1986. Foto: Leonardo Finotti.

Carla Zollinger, arquitecta que ha dedicat la seva tesi a Bo Bardi, ha reforçat en el plantejament d’aquesta petita però eficient exposició ‒que pot ser una bona introducció al pensament i les pràctiques de l’artista‒ la transformació conceptual que va representar l’etapa de Bahia en la seva obra sencera. Des del moment mateix d’embarcar-se cap al Brasil el 1946, acabada de casar amb el crític d’art Pietro Maria Bardi i fastiguejada d’una Europa en ruïnes, s’aprecia un vitalisme fins llavors insòlit en la seva mirada, un sentiment nou de llibertat i d’esperança que resoldrà, en el primer encàrrec que rebi a Bahia, construint una casa en el pitjor dels solars possibles, una cantonada que, a més, feia pendent, però que tenia un tresor: un arbre. La Casa Chame-Chame va créixer al voltant d’aquest arbre com les diverses capes d’“un organisme apte per a la vida”, com si tota ella abracés el tronc, amb les parets corbades, igual que els mobles, l’escala i el pati interior, girant en cercles per retre culte a un arbre sol. Té alguna cosa d’art tribal, la seva manera de construir, com si demanés permís als elements naturals, proposant formes utòpiques d’habitar i propiciant ambients màgics. Als murs de la casa, com a les bases de formigó de les exposicions que organitzava, hi encastaria caragolines de mar, còdols, trossos de vidre, algun joguet trencat, que per a ella eren l’expressió d’una memòria, d’una ànima del lloc que, en efecte, vistos des de lluny, resplendien meravellosament. Després de compartir viatge per la zona semidesèrtica de l’interior, construiria per al seu amic Mario Cravo una casa amb jardí que evocava la vegetació del Sertão on s’havien endinsat, amb abundància de cactus i plantes d’arrel curta, i un aljub per recollir-hi l’aigua de la pluja, que en dies benignes queia en cascada pel jardí. Tota la casa guardava així la memòria del viatge que havien fet junts. No havent buscat la bellesa, sense cap dubte Lina Bo Bardi va acostar-s’hi més d’un cop i, seguint per lliure la doctrina de Walter Gropius, va convertir els seus projectes, al marge dels estàndards de la modernitat, en vies segures cap a la felicitat.

Eva Vázquez

Llicenciada en història de l’art i periodista cultural al diari El Punt Avui, ha comissariat diverses exposicions relacionades amb la revisió històrica de l’art del segle XX a Girona. Ha dedicat treballs monogràfics a Josep Aguilera, Josep Clarà, Emília Xargay i Fidel Aguilar, i ha col·laborat en llibres d’artistes com Josep M. Oliveras, Jordi Puig, Vicente Huedo, Claudi Casanovas i Lluís Estopiñán.
Eva Vázquez

Eva Vázquez: darrers articles (Veure-ho tot )

Articles relacionats amb Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya a Girona

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca