Secció: Actualitat

L’epístola ‘Barcino’ de Jeroni Pau ingressa a la Biblioteca de Catalunya

Impresa a Barcelona el 1491, l’obra ja es pot consultar digitalment i contribueix a incrementar el patrimoni incunable de l’equipament. Fins a dia d’avui, només se’n coneixien tres exemplars a tot el món.

Un exemplar de l’edició incunable Barcino de Jeroni Pau ha ingressat a la Biblioteca de Catalunya, després que l’hagi adquirit la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura a la Llibreria Fènix de Badalona. La troballa ha anat a càrrec del llibreter de vell Marçal Font.

Fins a dia d’avui, d’aquesta edició, impresa a Barcelona el 1491, només se’n coneixen tres exemplars més a tot el món, localitzats a la Biblioteca Nacional d’Espanya, a la Biblioteca Nacional de Nàpols i a la Biblioteca Augusta de Wölfenbüttel a Alemanya. La troballa és, doncs, d’especial rellevància històrica i de gran interès patrimonial. Tota una fita.

Barcino és una epístola escrita en llatí pel reconegut humanista català del segle XV Jeroni Pau (Barcelona, ca. 1458-1497) a petició del seu amic Paolo Pompilio. Descriu els orígens i la història de Barcelona, així com d’altres indrets de Catalunya.

Jeroni Pau era fill de Jaume Pau, jurisconsult conseller dels reis Alfons i Joan II, i nét de Pere Pau, metge de la muller d’Alfons IV. Va ser jurisconsult i autor d’obra en prosa i en vers, així com també d’epístoles, sempre en llatí. Com a jurista va escriure Practica cancelleriae apostolicae cum estilo et formis in romana curia usitatis (publicat a Lió el 1620), essent l’única epístols conservada Barcino (1491), d’un gran interès per la informació i pels judicis que dóna.

Col·laborà amb l’humanista Pere Miquel Carbonell, nebot seu, en la redacció de les Cròniques de Catalunya fins a l’època de Pere el Cerimoniós. Amb Pompilio va treballar en la confecció d’un vocabulari de neologismes literaris llatins i de vulgarismes i durant molt de temps li fou atribuïda l’autoria de les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, junt amb Pere Carbonell, el qual posteriorment (1999) n’ha estat considerat l’autor únic.