Art World

Llibres d’art i films. Una tarda d’un dissabte postpolític amb Sébastien Planas a Perpinyà

Tot sovint, i al llarg de la història repetidament, els catalans progressistes han hagut de fugir de l’Espanya reaccionària i, perseguits, fer el salt cap a Europa. El lloc de pas és una frontera política, un checkpoint entre la Inquisició i el pensament lliure. Però també una frontera d’estats bel·licosos que es  repartiren i trencaren una comunitat cultural i política pel mig. El sud del nord és una terra germana, de parla, situada dins un altre estat també centralista, i ens acull, republicana, en la nostra condició d’exili permanent. El Canigó floreix, d’hivern, com una magnòlia.

El Sébastien Planas i la Nadine em van enviar un breu missatge de text: “És casa vostra”. Ni tan sols em van demanar si pensava pujar a la convocatòria del Consell per la República amb la presència al meeting d’un altre president a l’exili, Carles Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí. Ens coneixem amb la parella Planas des que, venint de part del cineasta filòleg Albert Serra, el qual es considera “a favor de la independència però contrari al tradicionalisme”, em van convidar a formar part del jurat del FILAF, el Festival Internacional de Llibre d’Art i Films. Des d’aquella experiència que en sóc entusiasta i cal pujar-hi cada any per posar-se al dia. A la cadena de la via catalana han seguit el crític d’art i artista Carles Guerra, el poeta sonor i performancer Eduard Escoffet i l’escriptora i artista Alícia Kopf com a membres del jurat, i hi han estat  reconeguts Miquel Barceló, Ferran Adrià i Pere Portabella. És un filó dins una gran roca de paper premsat, que és la cultura francesa, llibresca i libèrrima. En ella els catalans, fins fa poc a causa de la globalització anglosaxona, ens hi hem solidificat subterràniament. Per uns dies, durant la setmana que volta el solstici d’estiu, Perpinyà es converteix en el centre de la cultura artística més avançada, sobretot de la francesa i catalana, i amb clara vocació internacional. Aquesta vegada he vingut a Perpinyà perquè la política necessita la cultura.

Amb el crític d’art nord-americà Robert Storr, al FILAF 2017, en un moment inesperat de la presentació del llibre “Miró i els poetes catalans”.

Al FILAF ens hi apleguem amb gent de categoria intel·lectual independent, des dels  escriptors Catherine Millet i Jacques Henric entre els primers als crítics d’art Robert Storr o Bernard Marcadé, de cinèfils com Dominique Païni  a artistes de la talla de Daniel Buren, Sophie Calle, Alain Fleischer o Jean-Michel Alberola, de cineastes com  Agnès Varda a galeristes i curadors com Stéphane Corréad… tots i més “en un rizoma deleuzià”, el d’una societat cultural sense jerarquies on s’hi sumen directors de museus d’art i fotografia, artistes, editors i escriptors. “Michel Houellebecq hi participà perquè feia fotografia i Enrique Vila-Matas pels guions”. L’ambient afable i fraternal que s’hi viu en els dies del festival independent, a l’ombra de la plaça de la Figuera o en la negra nit del cinema Castillet (estil Segon Imperi, fundat el 1911 pels germans Font), només és comparable al clímax de la revolta solar que vam viure en l’acte multitudinari que arremolinà el president a l’exili. És vist que els catalans del nord i del sud, molt a pesar de les vicissituds i les humiliacions, encara som a prop de la terra que ens arrela en l’ultralocal i som enfilats dalts dels arbres dels llibres del coneixement universal. De la merda en fem or, i de la revolta obra d’art i document. En rebre’m a casa els Planas, de retorn de l’acte polític que ell i ella havien seguit en directe pels mitjans, el Sébastien, en un canvi de subjecte polític, assevera: “Vosaltres els catalans feu revoltes d’amor i d’humor. Quan es fa amb violència una revolta dura ben poc”. EL FILAF enguany farà deu anys; i els nostres exiliats d’ara, ja en fa tres.

Amb Sébastien Planas, Sophie Calle, premi d’honor FILAF que no fa distinció entre films, fotografies, llibres i art. Fotografia: Arxiu FILAF.

En el franquisme tardà les anades i tornades a Perpinyà venien marcades, quan no es tractava d’un salt de frontera a corre-cuita, pel canvi de carril en l’amplada de les vies de tren i per la presentació del passaport, tot per anar a veure cinema i passar llibres clandestinament. “La vida depèn d’un paper administratiu” –va sentenciar Walter Benjamin a Port-Bou, en ple atzucac i en el cul de la història. Sofrim amb la norma quan aquesta és interpretada segons l’interès del dogma i en detriment de la llibertat. Aquells anys setanta també van quedar marcats, en la lluita col·lectiva, per la marca Països Catalans. Investigadors en ciències humanes es creuaven amb escriptors i intel·lectuals en una qüestió de difícil tall entre un marc polític i un marc cultural, mentre la política nova, assembleària i representativa, es començava a moure amb comptafils. Els noms de l’escriptor Josep Maria Llompart, l’editor Eliseu Climent i el filòleg Jordi Carbonell, per les Illes, el País Valencià i el Principat respectivament, trobaven equivalència a la Catalunya Nord (o el Rossellonès) amb el nom de l’escriptor Pere Verdaguer. Un dia caldrà reconèixer-los, fora del medaller, el paper que van tenir en una Renaixença que no s’ha acabat, a pesar del centralisme negatiu i del centralisme imperial a una i altra banda del mur. Avui, entre altres, el nom de l’escriptor Joan-Lluís Lluís, “independentista individualista creador”, qui ja va signar amb el músic Pascal Comelade el més que imprescindible “Manifest revulsista nord-català” (1998), pren la representació dels que han de conversar amb el seu gos sobre el condicionant de França i dels que van  haver de matar Franco després de mort.

La munió de gent que ha passat la frontera per retrobar-se al camp amb el president a l’exili ens porta al cap aquella gentada que va haver de travessar la frontera per trobar-se davant del res en l’exili republicà. Ara donem les gràcies a la gent del Rosselló que van fer possible que les urnes i els papers de vot apareguessin als col·legis electorals l’1-O. Tothom en secret hi és implicat. La resistència és una forma d’invenció que s’oposa a l’engany en la política i la catàstrofe de la història. “Tenim una història esquizofrènica. Ens han convertit en una terra d’enlloc –ajusta Planas-, des que el general De Gaulle va mimetitzar del general Franco el model del turisme. S’ha anat ofegant la identitat. Hem d’evitar la folkloritzaciómal entesa. Tenim una frontera cultural. Si la mare és la literatura catalana i el pare la literatura francesa, França és la revolta i la integració, però també el prestigi i l’alienació. La nostra força és la cultura i la força de Catalunya és que és el poble més democràtic del món, i aquesta és també la nostra feblesa.”

L’artista Benchama Abdelkader, autor del llibre “C’est ici que l’on met les titres” al FILAF.

Tot el que parlem entre la gent de l’art ve determinat per un sistema que es nodreix de la filosofia. De les fenomenologies de Heidegger, acotades al camp de la vida i el cos social amb Sartre i obertes al cos com a organisme perceptiu amb Merleau-Ponty, fins a la influència que Derrida, Nancy, Blanchot i tants més de la via francesa han tingut en les nostres dissidències i desconstruccions. L’art és un sistema dissident de la norma política i desplaça el llenguatge dins i fora la forma, per això és necessària la cultura que ens allibera de la determinació i cotilla de la pretesa veritat. De tot això parlem, després del matx polític, amb els Planas que viuen en un interior plegat de llibres de filosofia a punt de relectura sobre els criteris estètics i el judici del gust, i en uns exteriors on els llibres d’art fan de peses de gimnàstica sobre el visible i el real.

Amb el biòleg Jaume Josa i l’artista Perejaume a l’exposició inaugural del Museu d’Art Modern de Ceret, “Terra de suro”, el desembre de 1993.

El Sébastien i la Nadine venen de la migració dels avis catalans del sud. Ara el moviment demogràfic al Rosselló prové dels jubilats francesos del nord i la mobilitat obligatòria del funcionariat. Sempre he tingut la vall del Rosselló, gràcies a l’observació de l’escriptor Patrick Gifreu, com el verger barroc de Maria. El radical pràctic de l’ultralocal i traductor de Llull, Vinyoli i Bauçà al francès m’ensenyà, al fenomenal llibret “Autoplàstia del cargol tocat pel bolet”, l’autèntica poètica d’una política que havia de venir i s’ha encallat. Hi ressonava “La sardana dels desemparats” del grandiós Pascal Comelade, quan s’inaugurà el Museu d’Art de Ceret. Allí Josefina Matamoros, la directora i figura cabdal de la relació artística entre nord i sud, com Picasso mateix, venint ella de família de Tortosa, assenyalava en aquells dies fundacionals el paper de Ceret com un lloc d’acolliment i de refugi per als artistes i pretengué que fos la porta de pas entre dues cultures artístiques. Perejaume, a l’obertura del museu, repensà la noció de territori i prengué el món sencer com a matèria. Amb la suma de tot de marcs per a uns quadres mai pintats, l’artista proposà una cambra i un museu erm de referents i d’il·lustracions, de cites i coneixements, i posà l’art a la intempèrie. Eren un temps aquells que Jacques Dupin, el poeta i galerista, enfilat dalt d’una olivera mil·lenària al mig de l’erm de les muntanyes transfrontereres, vigilava de nit que els porcs senglars no flairessin les trufes de Miró i Giacometti guardades en una borda al mig del camp. Marc Fourquet, el pintor, es feia baixar des del porró un raig de vi per l’avantbraç fins als xarrups.

La política empastifa massa sovint la cultura, la qual endreça l’excés de veritats parcials, de confrontacions tàctiques i d’esgotaments. Hem de tornar a renovar els llenguatges i provar d’entendre i modificar un món confús. “L’Estat ho pretén ocupar tot -adverteix Planas-. Ens imposen fins i tot la falta de llibertat. Han segrestat el pensament dels mitjans de comunicació. Deleuze, Foucault, Lyotard eren visibles. Ja res”.

Planas m’ha fet veure que en vint segons Truffaut cola al mig del film “La nit americana” un pila de llibres. L’amor als llibres. Entre llibres sobre Buñuel, Dreyer, Lubitsch, Hitchock, Rosselini i Bergmann surt de la tria un petit opuscle sobre Godard. I em matisa: “Tots dos formen part de la Nouvelle Vague, tots dos amb una gran erudició, se’ls oposa sovint com si en un costat tinguéssim la radicalitat tècnica i política de Godard i en l’altre Truffaut, l’erudit que ha sabut trobar el succés comercial”.

Amb el poeta Enric Casasses a la sortida de l’acte del Consell per la República a Perpinyà.

Em demano: és un paral·lelisme polític? Retorno de Perpinyà, una ciutat que dedica un 8% a la cultura; mentre a Catalunya no arriba a un 0,6% del pressupost total de la Generalitat. Cau tot amb la grip nova, hauran de tancar la borsa i el Vaticà. El dilluns a la plaça Catalunya, la cultura es reivindica: “Un crit per la cultura. Dos per cent per la cultura”. La cultura és necessària.

Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca