Arts escèniques

Lliure i Nacional, enemics íntims

Els dos principals teatres del país ja han posat les cartes damunt la taula en la que serà una de les temporades més complicades de la història recent. Qui ho ha fet més bé?

En els primers anys al TNC, Xavier Albertí lamentava entre bastidors que el Lliure de Lluís Pasqual fes una programació de dretes encara que tingués la fama de ser d’esquerres. Deia, amb raó, que aquell Lliure vivia encara de l’èpica passada i, sobretot, de l’època anterior, la d’Àlex Rigola, on el mateix Albertí en va ser un lloctinent destacat. Podríem dir que la ‘marca’ Lliure era més poderosa que la ‘marca’ Teatre Nacional.

Tot i que els vulguem comparar i que siguin els dos principals pilars del teatre català, Lliure i Nacional són incomparables. El teatre de les Glòries és, amb el Mercat de les Flors, l’únic gran teatre públic (amb matisos) de debò del país, finançat íntegrament per la Generalitat. El Lliure rep diners de l’Ajuntament de Barcelona, de la Generalitat, de la Diputació de Barcelona i del ministeri de Cultura (pírricament), i té la forma jurídica d’una fundació, com la Sala Beckett.

El TNC recupera ‘Malditas las plumas’, de Sol Picó, espectacle cancel·lat per la pandèmia. Foto: May Zircus/TNC

El pressupost del teatre d’Albertí, a més, és un 30% superior al que dirigeix Juan Carlos Martel. Però, històricament, el Lliure ha estat el gran teatre de Barcelona, el centre de la professió, el lloc on passaven coses. Des de 1976. El naixement del TNC, el 1996, va fer possible un altre relat, però el seu part abrupte i uns primers anys dubitatius van posicionar-lo, tot i disposar de més diners, en la categoria de personatge secundari, cosa que demostra que els euros no ho són tot quan estem parlant de creació artística. Calen idees, empenta, un equip.

Albertí ha estat gairebé vuit anys entre l’espasa i la paret, entre crisi i crisi, amb la necessitat d’haver d’omplir la Sala Gran per no haver d’acomiadar ningú. Sempre amb l’aigua al coll i havent de renunciar a molts postulats estètics i artístics. Però ha aconseguit, potser per demèrit dels altres, potser sense voler, posar el Nacional al centre, tot desplaçant el Lliure. Avui, sobretot amb la programació de la temporada 2020-2021 a la vista, el TNC demostra ser el gran teatre de Barcelona.

I és curiós que ho puguem dir en l’última temporada d’Albertí. Em fa l’efecte que s’ha deixat anar, que ha programat tot el que voldria haver posat en anys anteriors. Perquè ja no té la pressió dels números, en una temporada en què no sap si haurà de tornar a abaixar la persiana abans d’hora i només podrà vendre, com a molt, el 70% de la platea.

Nou adolescents xilenes van protagonitzar ‘Paisajes para no colorear’ al Lliure, un dels grans espectacles de la temporada passada. Foto: Jorge Sánchez

El curs del TNC, per noms, per propostes, és equiparable al dels grans teatres europeus. Hi ha molt talent ‘jove’ que, curiosament, no havia passat mai pel teatre, com La Calòrica, La Veronal, Llàtzer Garcia, Pau Carrió, Iván Morales, Clàudia Cedó… Hi ha els clàssics-que-s’han-de-fer. I les flaques particulars d’Albertí, com Tennessee Williams, Lluïsa Cunillé i Pier Paolo Pasolini. Sobre el paper, de deu.

Sembla que el Lliure jugui en una altra lliga. En els cinc mesos que va durar en total la temporada passada, Martel va mostrar intencions, amb espectacles excel·lents com ‘El quadern daurat’, ‘Drei Schwestern’, ‘Paisajes para no colorear’, ‘Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I’ i ‘En lo alto para siempre’. Però també amb alguna cosa molt dolenta, com ‘La espuma de los días‘.

Per a la temporada que tot just comença, Martel només ha ofert la graella de l’últim trimestre de 2020, amb els xous que el coronavirus va cancel·lar i poca cosa més. Moltes de les propostes que tenim són una incògnita (això és bo), tot mantenint l’aposta per exhibir molts espectacles amb explotacions curtes: catorze muntatges en tres mesos!

'Travy', d'Oriol Pla, no va tenir girar perquè algú no ha volgut que en tingués. Foto: Ros Ribas
‘Travy’, d’Oriol Pla, no va tenir gira perquè algú no ha volgut que en tingués. Foto: Ros Ribas

El que no acabo d’entendre és per què espectacles com ‘Travy’ o ‘Instrumental’, que Martel va heretar del mandat anterior (on ell també hi era), han quedat en l’oblit. Sobretot perquè van tenir èxit, estan fets per gent jove i estan en sintonia amb el que el Lliure proposa ara. Tampoc no entenc per què no han fet gira, quan hi havia molts teatres que volien programar-los… Nous mandats, vells vicis.

Segurament, el principal problema que han tingut i tenen els dos grans teatres públics de Barcelona és un excés de personalisme, allò d’aquí mano jo i les coses es fan com jo vull, i si tu no em caus bé, aquí no et produirem cap obra. M’han explicat escenes de despatx intolerables i converses telefòniques que un director d’un teatre públic hauria d’evitar.

'Tierras del sud', d'Azkona&Toloza, es va estrenar al Théâtre de la Ville de París. Foto: Alessia Bombaci
‘Tierras del sud’, d’Azkona&Toloza, una coproducció de l’Antic Teatre que volta per Europa. Foto: Alessia Bombaci

Per altra banda, on són les gires internacionals d’aquests teatres? No hem d’oblidar que el teatre europeu està més obert que mai. I que si no hi ha hagut espectacles produïts pel Lliure o pel Nacional solcant Europa (abans de la pandèmia) és perquè el que hi fan no interessa més enllà d’Espanya. És així de trist… Surten més les produccions de l’Antic Teatre que les seves.

Al final, quan estem parlant de teatres públics, el que interessa és el retorn social i artístic que fan, en què es gasten els milions d’euros que reben de les administracions, dels ciutadans. És a dir, la incidència que tenen en el seu àmbit proper, ja sigui traient de sota les pedres projectes o noms radicals i emergents, introduint noves formes i nous debats, empenyent carreres, dialogant amb els actors socials, recuperant figures injustament oblidades, etc. No es tracta només d’entretenir la gent. Ho estan fent Lliure i Nacional?

Andreu Gomila
Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close