Arts visuals

LLuís Bassat. La passió per l’art.

Nau Gaudí. Col·lecció Bassat d’Art Contemporani Català
c/ de la Cooperativa, 47 –Mataró
info@bassatgaudimataro.cat
www.bassatgaudimataro.cat

Després d’uns mesos on tots els centres d’art han estat tancats per la pandèmia del Covid19, recentment s’han obert la seva majoria, entre els quals la Nau Gaudí de Mataró, que compta amb la Col·lecció Bassat d’Art Contemporani de Catalunya.

Ara es compleixen deu anys de la primera exposició temporal que comprenia el període 1946-1969. Al llarg d’aquests anys s’han celebrat diverses mostres sobre el fons de la Col·lecció, tant a la mateixa Nau Gaudí com a fora d’ella, ja que ha viatjat a Sofia, Nova York, Madrid, L’Hospitalet de Llobregat, Valladolid i diferents ciutats andaluses. Ara, amb motiu de la nova exposició 1990-1991 en aquest nau, hem cregut convenient fer una entrevista al seu artífex, Lluís Bassat (Barcelona, 1941), reconegut empresari del món de la publicitat, fundador de l’agència Bassat & Asociados, actualment denominada Ogilvy & Mather. Una de les fites que més satisfacció li va produir fou com a president d’Ovideo-Bassat-Sport, per haver organitzat les cerimònies d’inauguració i cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. També ha publicat set llibres relacionats amb la publicitat, alguns d’ells de gran èxit per les edicions que s’han dut a terme. L’any 2004 va ser considerat el personatge més influent del sector publicitari a nivell mundial.

Vista exterior Nau Gaudí. Foto de Ramon Manent

-La Col·lecció Bassat està considerada com una de les millors col·leccions d’art català contemporani. Cóm és que es va interessar per aquesta època i no pas per una altra?

-Sempre m’ha agradat l’art. Els meus pares em portaven sovint a visitar museus. El meu primer quadre d’art contemporani va ser un d’Àngel Jové del 1968. En aquell moment no en tenia a casa. A la Carme, la meva esposa, també li va agradar. Em va costar 6.000 pessetes, i tenint en compte el que guanyava en aquella època i què estàvem pagant una hipoteca, eren molts diners per a mi.

-Fins a quin punt la influència familiar va incidir perquè sentís tant interès pel món de l’art?

Vaig tenir la sort que la meva família se sentia atreta pel món de la cultura. La meva mare tocava el piano, i el meu pare el violí. Els interessava tot el que estigués relacionat amb la cultura. Teníem discos, llibres, quadres, escoltàvem música. Per tant, els hi agraeixo el seu interès per portar-me a visitar museus i galeries d’art. Us explicaré una anècdota: fa uns anys es va fer al Museu de Valls una exposició de la galeria Adrià, hi vaig anar amb els meus nets i els hi vaig plantejar un joc. El que més quadres endevini tindrà un premi. Els nets s’ho van mirar i van reconèixer la majoria dels quadres, la meva neta de 8 anys em va dir que n’hi havia 26 i li dic que s’equivoca, que n’hi ha 25. Me’ls ensenya i em torna a dir que són 26. Doncs tenia raó, ja que a l’entrada de l’exposició hi havia una litografia. Per tant, tenia una molt bona memòria visual. Actualment té 22 anys i es dedica a la fotografia; penso que serà una bona artista.

Vista exposició actual 1990-1999 (1)

-La seva faceta professional sempre ha estat relacionada amb el terreny de la publicitat i, sobretot, per les campanyes publicitàries a la televisió o en altres mitjans de comunicació. De fet, podríem dir que la publicitat també és creativa.

-M’he passat la vida fent creativitat. Els eslògans i els texts són meus, i buscava un bon director d’art. M’he envoltat de bons directors, per això m’han interessat els pintors i l’art contemporani. Per tant, admiro el món de la pintura, més que el món del cinema, per exemple. Hauré fet uns 4.000 espots publicitaris. Sóc molt crític a nivell professional, en canvi en l’art plàstic no ho sóc tant.

-Després d’haver adquirit la seva primera obra, va arribar a pensar que algun dia arribaria a reunir una col·lecció com aquesta?

-Mai. Com he dit abans, la primera obra la vaig comprar el 1968, i la segona no seria fins al 1973. Òbviament per una qüestió econòmica. Va ser una peça de Serra de Rivera que feia una exposició a la galeria Adrià. En veure-la em vaig enamorar de seguida de l’obra. Mentre estava passejant vaig entrar a la galeria i el seu director, en Francesc Mestre, em va comentar que el propietari, en Miquel Adrià, necessitava socis, i la mateixa nit vaig sortir de la galeria amb el 37 % de participació. Posteriorment va venir la crisi del petroli, i amb uns altres amics vam adquirir un altre 35%. La resta pertanyia a Adrià. De fet, cada mes posàvem diners. Fins a l’’any 1980 comprava obra de cada exposició, o sigui em quedava un o dos quadres. Adquiria quadres per sufragar les despeses. Tenint en compte que vaig estar set anys a la galeria i fèiem una exposició cada mes, calculo que ja tenia uns 200 quadres al magatzem. Per tant, aquí va començar la meva col·lecció.

Albert Ràfols-Casamada. Al taller. 1995

D’aquesta època a la galeria Adrià, recorda quins artistes hi van exposar?

-Recordo, entre altres, a Xavier Serra de Rivera, Francesc Artigau, Miquel Villà, Gerard Sala, Artur Heras o Rafael Canogar, els quals el mateix Alexandre Cirici els denominava artistes de la tercera generació. També de Josep Guinovart i Albert Ràfols-Casamada, de la segona generació, ja que de la primera serien els artistes més internacionals i que estan als museus.

-Per qüestions professionals ha visitat sovint els Estats Units, concretament Nova York, ciutat on va viure un temps. Li va sorprendre l’art americà?. Què és el que més li va agradar?

-Estats Units és un país creador, amb grans investigadors. La gent et diu que no amb un somriure. En canvi, vaig estar a Anglaterra als anys 90, i no saps si et diuen que sí o que no. Durant molts anys he viatjat sovint a Nova York, hi hauré estat més de 200 vegades. He visitat la majoria de museus i galeries d’art de la ciutat. Em va enamorar Leo Castellí, a qui vaig conèixer personalment, ja que ell és de Trieste i el meu avi era grec de Corfú, i allà es parlava el dialecte de Trieste, el triestí. Per tant, quan vam parlar ho vam fer amb aquest dialecte. Em va explicar com va conèixer a Andy Warhol, Roy Lichtenstein, Robert Rauschenberg… Em va donar idees per després poder-les aplicar més endavant.

Josep Plà-Narbona. Homenatge a Albert Boadella II. 1992

-Per ampliar la seva col·lecció, sol visitar galeries, fires nacionals i internacionals, o bé participa en subhastes?

-Durant molts anys vaig comprar als artistes de la galeria. Els anys 80 visitava galeries nacionals i estrangeres, anava a subhastes i fires, tant d’aquí com de fora. Actualment tenim unes 3000 obres, o sigui 2500 pintures i 500 escultures, sense comptar l’obra gràfica. A dia d’avui encara no està tancada la col·lecció, però ja és molt completa. Apart de la Nau Gaudí, tenim tres magatzems i hi ha obra en diferents museus o exposicions itinerants.

-Recordo que després de la darrera edició de la fira ARTEXPO, de Barcelona, i en vistes que ja no continuava la fira, es va dir que vostè tenia interès per posar-la de nou en marxa. Perquè no es va arribar a concretar aquesta possibilitat?

-El responsable de la Fira, en Jaume Tomás, que en aquell moment era el conseller delegat d’Agrolimen, em va demanar de fer una fira a Barcelona. Li vaig presentar un document que es titulava “Diàlegs d’art a Barcelona”, ja que volia fer una fira d’art diferent. Cada galeria tindria només dos artistes, per exemple un abstracte i un figuratiu, en què hi hagués un diàleg entre ells. Vaig anar a veure els directors de la Fundació Miró, la Rosa Maria Malet, el Museu Picasso amb la Maite Ocaña, el MNAC amb l’Eduard Carbonell, i finis i tot el Gran Teatre del Liceu i el Palau de la Música, per fer duets de música clàssica, flamenc o jazz, i l’Acadèmia Catalana de Gastronomia. A tots ells els hi va semblar molt interessant el projecte i volien col·laborar en ell, menys un, però del què no diré el nom. Mentre durés la fira hi haurien restaurants que farien un diàleg de menjars i begudes. Li vaig presentar el projecte al Jaume Tomás, i em va demanar que fos el president, ja que estava entusiasmat per la idea. Un conegut galerista em va dir que no, que el futur estava a Maastricht, i va parlar amb Art Barcelona, i per tant no es volia enfrontar amb els altres galeristes.

Isabel Saludes. Sense títol. 1990

-La col·lecció s’exposa des dels seus inicis a Mataró, concretament a una nau modernista de Gaudí. Cóm és que està en aquesta ciutat i no pas a Barcelona? És cert que Mataró està a prop de Barcelona i, a més, hi ha una bona comunicació, però a Barcelona tindria més visibilitat, com succeeix amb la Fundació Vila Casas o la Fundació Suñol.

-Tot va néixer a Sant Andreu de Llavaneres. El seu alcalde va venir a casa i va veure que tenia una bona col·lecció. Em va demanar que fes un museu a Llavaneres. Em va ensenyar un terreny on podria anar. Li vaig encarregar a la Núria Poch, la directora del Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró, que havia estat responsable de l’Espai Guinovart d’Agramunt, i a Fermín Vázquez i la meva filla que també és arquitecte, que van fer un disseny del que seria l’edifici. Es tractava d’un edifici preciós. Era un excel·lent projecte museístic. Vam presentar el projecte a la Generalitat, que tenia que posar els diners i nosaltres l’obra. Però l’alcalde nou va dir que no, ja que deia que Llavaneres no necessitava un museu. En canvi l’alcalde de Mataró em va trucar i vam parlar per fer un museu, i volia que fos a Mataró. La resta del consistori els hi va semblar bé. Van proposar l’espai “La Farinera”. Per tant, es va fer un altre projecte, d’una fàbrica ja existent, però va arribar la crisi del 2007-2008 i no va ser possible dur-lo a terme. I ens va ensenyar la Nau Gaudí, que té 600 metres quadrats i vam decidir acceptar l’oferiment, però per fer exposicions temporals.

-Cóm funciona interiorment la Fundació Carme i Lluis Bassat , i quines activitats es desenvolupen, apart de les pròpies exposicions?

-La Fundació té com a base lluitar per la desigualtat al món, sobretot a nivell social a l’Àfrica, El meu fill va viure set anys a Moçambic –és metge epidemiòleg-. Ho sigui, la finalitat de la Fundació és l’art i la gent que ho necessita. És important el desenvolupament de l’art contemporani, no tant sols a Mataró, sinó també d’altres llocs d’Espanya i de l’estranger.

Vista exposició actual 1990-1999

-Les exposicions que fan solen abastar uns períodes concrets de l’art català contemporani, i es van fent per etapes cronològiques. Ha pensat en fer exposicions d’artistes aliens a la col·lecció, però que puguin tenir relació amb ella?

-Hem fet exposicions d’altres artistes, concretament d’art rus inconformista, que és un moviment d’artistes russos que no volien fer un art social, sinó més modern. Va servir per atreure públic rus. S’han fet també exposicions d’art brut, o sigui de gent amb problemes de salut mental. Després no hem fet res més. Ara resten dues exposicions més dels anys 90. El que sí hi ha és un projecte d’exposicions individuals de confrontar art figuratiu amb art abstracte.

-De tots els artistes presents a la col·lecció, quins d’ells li mereixen més atenció?

-Potser els que he conegut personalment, com per exemple Guinovart, al qui vaig portar a Nova York. Concretament al Museu Guggenheim hi té tres obres. Va fer una exposició antològica al Museu de Brooklyn. També he tingut una molt bona relació amb Ràfols-Casamada i Maria Girona, i Artigau, Gerard Sala i Arranz-Bravo.

-De les peces que componen la col·lecció, quines d’elles li ha costat més adquirir-les?

-Volia un Picasso que costava molts diners, finalment em vaig comprar-ne un. Ara tinc dos Picassos petits i un de gran. Hi havia alguna peça que no podia comprar, i vaig fer alguns canvis per obtenir-la, com per exemple una peça de Millares.

Agustí Puig. Sense títol. 1997

-Veig que la col·lecció ha traspassat el territori català i s’ha mostrat a altres llocs, tant de Catalunya com d’Espanya. A més també s’ha vist a Nova York i Sofia. Teniu propostes d’altres llocs per seguir fent aquest recorregut per donar a conèixer l’art català al món?

-Em demanen sovint per veure les meves exposicions. Després d’Andalusia, s’està treballant per fer-les a Castelló, a Cracòvia i a l’ Institut Cervantes. Per tant, hi ha varies exposicions pendents.

-Què en pensa de què alguns col·leccionistes del nostre país posin a la venda algunes obres importants per poder mantenir el funcionament de la seva col·lecció o bé per qüestions econòmiques personals?

-Em sap molt greu el que ha succeït amb la Fundació Suñol. Per tant, sóc molt curós pel què passarà més endavant amb la nostra col·lecció. En principi els meus fills faran donació al de Mataró. Espero que hi hagi un museu perquè pugui acollir tota la col·lecció.

-Què opina del poc ajut que reben les institucions culturals al nostre país, ja que el món de l’art, per exemple, no és prioritari a nivell pressupostari en comparació amb altres apartats?

-En realitat, els esforços que fem son impressionants. De totes maneres estic molt agraït a l’Ajuntament de Mataró. És molt difícil poder fer una exposició afora. S’haurien de destinar més diners.

-Respecte a altres facetes de la seva vida professional, ha escrit diversos llibres sobre el món de la publicitat –per exemple, he llegit “Confesiones personales de un publcitario”-. No ha pensat en escriure’n algun relacionat amb el món de l’art?

-Ho he començat, però em costa molt fer-ho. Prefereixo mantenir converses i diàlegs amb qui sigui. Parlar d’art no tinc cap problema. He escrit set llibres sobre publicitat. De fet, són profunds i complets. Tots ells tenen la seva importància. Hi ha llibres que porten moltes edicions, ja que són llibres de referència.

Miguel Zapata. Carlos I. 1997

-Durant aquest període de confinament degut a la pandèmia, la col·lecció Bassat de Mataró, ha estat tancada, però recentment s’ha tornat a obrir. Fins a quin punt el món de l’art es ressentirà d’aquesta situació tan anòmala?

-Se’n ressentirà molt. Els artistes i galeristes han venut molt poc. Estem patint i necessiten l’ajut dels governs.

-En el transcurs de tota la seva vida professional ha rebut infinits reconeixements. De tots ells , de quin se sent més satisfet?

-Són diversos, però si voldria destacar-ne alguns, serien: la Creu de Sant Jordi, les Medalles al Mèrit Civil i al Mèrit del Treball, i possiblement la Medalla de la Ciutat de Barcelona, amb motiu de la meva col·laboració als Jocs Olímpics de la ciutat, que va ser una de les feines més difícils de les que m’he trobat.

-Una pregunta que sempre li volia fer: En el cas de que vostè hagués pogut ser el president del Barça –s’hi va presentar en dues ocasions-, fins a quin punt hagués apostat per introduir al club l’art i la cultura?

-Sí, hagués apostat per aprofundir en determinats aspectes socials i culturals. De totes maneres, vist en perspectiva, el fet de no haver aconseguit la presidència m’ha permès dedicar-me a altres projectes que també m’han produït moltes satisfaccions.

-Quin tipus de relació té amb altres institucions públiques i privades tant de Catalunya com d’Espanya?.

-Molt bones. Sobretot amb les institucions privades i amb els museus, tant catalans com espanyols. Tinc peces deixades a diferents llocs. Sempre que algun museu ens ho demana, les hi deixem. Es tracta de donar a conèixer les nostres obres, i això és una satisfacció.

Ramon Casalé Soler
Ramon Casalé Soler: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close