Arts escèniques

Lluís Pasqual, dos anys després

Aquest estiu farà dos anys que el director de Reus va protagonitzar un dels ‘clàssics’ serials catalans al voltant del teatre, que va acabar amb la seva sortida del Teatre Lliure. Vam ser justos?

Si dic ara i aquí que Lluís Pasqual és de les quatre o cinc persones més determinants del teatre català dels últims 40 anys crec que ningú no m’ho podrà rebatre. Va fundar un teatre que és el més important del país, va imposar una estètica i una manera de fer en escena que no han caducat, va ser el primer director català que va fer sentir el seu nom a Europa… I ha tingut molt poder: a banda del Lliure, ha dirigit el Centro Dramático Nacional, l’Odéon parisenc, la Biennal de Venècia i l’Arriaga de Bilbao.

Si li preguntem a qualsevol professional del país de més de 50 anys, fins i tot a qualsevol espectador, estic segur que ens dirà almenys una obra de Pasqual entre les més importants de la seva vida. Potser pel ‘Roberto Zucco’ de Koltès o per ‘El público’ de Lorca o per ‘Un del últims vespres de Carnaval’ de Goldoni. El director ha marcat la mirada de molta gent cap al teatre i això, parlant d’un art efímer que només aspira a generar records, és el màxim al qual pot aspirar un director d’escena.

Núria Espert i Andrea Ros fent el ‘Rei Lear’ al Lliure. Foto: Ros Ribas

Però el juliol de 2018 una noia el va posar contra l’espasa i la paret: en plena voràgine #MeToo, l’actriu Andrea Ros va fer un post al seu Facebook on deia que el director l’havia maltractat durant el procés de creació i explotació del ‘Rei Lear’. Ell, en lloc de sortir de seguida i explicar la seva versió dels fets, es va amagar. La bola va anar creixent i creixent, amb un manifest de suport al director pel mig promogut pel Lliure que molts dels que el va signar encara se’n penedeixen. A finals d’agost, quan tot semblava que s’havia acabat, va presentar la seva dimissió. En el moment precís, va decidir no donar la cara.

Uns mesos abans de la tempesta, recordo haver anat un migdia al Lliure a fer una entrevista i que una treballadora del teatre em digués, clar i català: “fins quan haurem d’aguantar aquest tiu?”. Pasqual dirigia el Lliure des de 2010, any en què el patronat del teatre va decidir encomanar-li la gestió, després de vuit anys sota les regnes d’Àlex Rigola, que havia acomplert la difícil tasca de reflotar un teatre que anava a la deriva. L’equip humà que va heretar Pasqual provenia de l’època anterior i era, generacionalment, molt diferent a ell. Ningú no va empatitzar amb ell i, de fet, quan va plegar, va adduir la falta de sintonia amb el personal de la casa com a principal causa. El dia que el patronat del Lliure va certificar la seva sortida del teatre, Rosa Maria Sardà va marxar irada i, en trepitjar el carrer, va etzibar a alguns dels treballadors que esperaven les notícies: “Ja ho heu aconseguit!”.

Un dels principals problemes que va tenir Pasqual al Lliure, i amb el teixit teatral català, és que no va saber mirar cap avall i allargar la mà als més joves. Actuava des del seu Olimp particular. No li podies preguntar per l’etapa anterior, ja que et sortia amb una atzagaiada, tot menystenint-la, sempre. Els dos ajudants catalans que va tenir al teatre van acabar mig traumatitzats i tots dos van acabar dimitint. Durant el brindis de Nadal de 2017, va alçar la copa per desitjar bones festes als seus treballadors, i la resposta va ser el silenci.

A ‘In memoriam’ (2016), Pasqual recordava la quinta del biberó amb La Kompanyia. Foto: Ros Ribas

D’aleshores ençà, Pasqual ha ofert ben poques entrevistes. Més que entrevistes, massatges. Quan li pregunten sobre la seva polèmica sortida del Lliure, parla de ‘fake news’, de “la chica”, s’abraona contra els polítics processistes catalans, cosa que els mitjans espanyols aplaudeixen entusiastes. És curiós que ningú no li demani pels diners que va cobrar quan era director del teatre, aquella mitjana de 250.000 euros anuals que li van permetre viure molt bé, a banda de ser l’artista català més ben pagat de la història (amb el vistiplau dels polítics independentistes que s’asseien al patronat).

Pasqual va actuar com si el Lliure fos seu en un temps en què el personalismes no són els mateixos que quan era jove. Quan tens un ‘secretari’ dins el teatre que cada matí t’informa de les ofertes immobiliàries quan has decidit canviar de pis i penses que això és el més normal del món, és que tens un problema. Vol dir que has perdut el món de vista. Si penses que cobrar 250.000 euros a l’any per dirigir un teatre finançat amb diner públic és just, és que no saps al país on vius. D’això, no en parla mai a les entrevistes ni a les cartes que envia al ministre de Cultura.

A nivell artístic, vist des de la distància, els vuit anys de Pasqual al Lliure són de més ombres que llums. En els punts positius, cal destacar que va mantenir viu el teatre en una època en què escassejaven els espectadors. Al Lliure sempre hi havia públic. I molt. La Kompanyia va ser una molt bona idea (de Pau Carrió). Però va oferir molt poques oportunitats, ja que es reservava les grans produccions per a ell o per a amics seus madrilenys. La incidència de la seva gestió en el teixit teatral de Barcelona va ser molt minsa: vuit anys donen per a molt i no em ve al cap cap artista que es fes un nom patrocinat pel Lliure durant el seu mandat. Cap va gaudir del seu gran moment. Cap va projectar-se internacionalment. Cap va disposar de les oportunitats que va tenir ell, jove prodigi, quan tenia 30 anys. No debades, enmig de la polèmica, cap artista jove va donar-li suport. Al contrari, la majoria desitjaven que marxés. I n’hi ha molts que no volen tornar a treballar amb ell.

'Els feréstecs', de Goldoni, és la millor obra que va fer Pasqual com a director del Lliure. Foto: Ros Ribas
‘Els feréstecs’, de Goldoni, és la millor obra que va fer Pasqual com a director del Lliure. Foto: Ros Ribas

Si anem a les obres que Pasqual va dirigir veiem que no es tracta de la seva millor època. Ni molt menys. Potser només recordaríem ‘Els feréstecs’ (2013). La resta, res d’especial, sobretot tenint en compte de qui estem parlant, d’un director que em va meravellar amb ‘La casa de Bernarda Alba’ (2009) o ‘L’hort dels cirerers’ (2000), d’algú a qui li reclames l’excel·lència perquè l’has vist brillar a les peces que ha dirigit.

Dit això, m’agradaria poder veure totes les noves obres de Pasqual. Per una senzilla raó: segur que són bones. A Catalunya, solem maltractar els veterans, els pocs que aconsegueixen superar l’edat de la jubilació sense haver llençat la tovallola. Som envejosos de mena i no ens agraden els èxits dels que no pensen com nosaltres. Pasqual, si havia d’expiar cap pecat, crec que ho va fer el dia que va dimitir. Potser va ser un mal gestor, però és un gran artista.

Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca