Patrimoni

L’obra clau del muralisme de Renau torna a lluir a Erfurt.

No ha estat un procés senzill. En algun moment, fins i tot, el transcendental mural que el valencià Josep Renau va fer a la ciutat alemanya d’Erfurt va perillar. Finalment, la pressió de la fundació que porta el nom de l’artista, la mobilització dels antics deixebles i el finançament d’una institució alemanya han fet possible que ‘L’home, la naturalesa i la tècnica’, la darrera obra de l’artista i també de l’exili, torne a lluir allà on era.

Som a l’any 1982. Josep Renau, l’artista nascut a València el 1907, exiliat després de la Guerra Civil pel seu compromís polític i la seua vinculació al legítim Govern republicà, treballa en diversos projectes.

Una de les iniciatives està vinculada a la terra dels seus orígens, a la qual va poder tornar el 1976 després d’un llarg exili a Mèxic primer i a la República Democràtica Alemanya (RDA) després. Renau treballa en un taller amb artistes joves, Art-Ull, per al qual volia habilitar una casa de camp a Manises. L’altre és el muntatge de Die Beziehjung des Menschen zu Natur und Technik (L’home, la naturalesa i la tècnica), un mural espectacular de trenta metres de llarg per set d’alt que lluirà a la façana del Kulturcomplex Stadt Moskau, un centre cultural a la plaça Moscou d’Erfurt, la capital de l’actual land de Turíngia.

Josep Renau amb la seua deixebla, Marta Hofmann. Imatge: Fundació Thomas Wolfwüstendrot.

Renau, que vivia a cavall entre València i l’RDA, país en el qual havia forjat una forta vinculació amb els joves artistes berlinesos, torna a terres germàniques a l’agost de 1982, després d’ultimar els detalls del Taller Art-Ull, una denominació que feia referència a la importància que l’artista donava a “mesurar amb els ulls” els models humans representats. La idea era tornar definitivament i aconseguir també l’agrupament i el retorn de la seua obra a través de la Fundació Josep Renau. Una solució, la de fer una fundació, que desperta les reticències de l’artista, renuent a institucionalitzar la seua obra. Finalment, la va acceptar, convençut entre altres per Joan Fuster i Doro Balaguer, primers president i secretari de la institució.

Malauradament, Renau va morir el dia 11 d’octubre en un hospital de Berlin, a 75 anys. No va poder acabar alguns dels projectes que tenia entre mans, com el taller o un llibre sobre el Guernica de Picasso, l’obra que havia encarregat per a l’exposició de París des de la direcció de Belles Arts del Govern republicà.

La seua mort feu de L’home, la naturalesa i la tècnica, el mural amb què volia representar la connexió entre les forces de la natura i la cultura, la seua obra pòstuma. I com destaquen alguns, la darrera obra plàstica de l’exili republicà, mostra del compromís ètic i estètic de l’autor. Això i la concepció d’un art accessible al gran públic, no reclòs entre les parets dels museus.

Mural de Josep Renau al centre cultural de la plaça Moscou d’Erfurt als anys 80.

El camí fins a Erfurt

Renau, fill de Josep Renau Montoro, professor de l’Escola de Belles Arts Sant Carles de València, va desenvolupar abans de la Guerra Civil una polifacètica carrera artística en el camp de la pintura, la fotografia o el cartellisme. Militant del Partit Comunista des de 1931, l’artista va tenir diversos càrrecs polítics durant la Segona República, tasca que va compaginar amb la confecció de cartells i fotomuntatges de propaganda en defensa dels valors del bàndol republicà. Obres marcades també per la renovació estètica i la influència de les avantguardes que, al seu torn, van influenciar l’operatiu estètic posterior i van fer del valencià un artista referencial del segle XX.

Amb la desfeta republicana, Renau ha de marxar a França i és internat en el tristament cèlebre camp d’Argelès-sur-Mer. És el pòrtic d’un llarguíssim exili que té Mèxic com a primera estació. En aquest país ha de fer treballs de supervivència, com ara cartells cinematogràfics, alguns en col·laboració amb la seua esposa, la pintora Manuela Ballester, però també cobertes i cartelleria comercial. Amb tot, en la dècada del 1940 bolca el seu talent en un terreny en el qual se sentia còmode, el muralisme, una disciplina que a Mèxic trobava, per raons propagandístiques, el decidit impuls de les autoritats. Un dels seus primers treballs en aquest camp va ser un mural col·laboratiu amb el gran muralista mexicà David Alfaro Siqueiros per al Sindicato Mexicano de Electricistas.

Aquest vessant artístic l’acompanyarà la resta de la seua vida. I tindrà una expressió molt marcada en la segona estació del seu exili, a l’RDA, país que l’acull des de 1958, quan abandona Mèxic “per dos conats d’atemptat de l’FBI”, assegurava l’interessat. A l’Alemanya comunista completa algunes obres fonamentals fora d’aquesta disciplina, com ara els fotomuntatges de The American Way of Life, obra acabada el 1967. Però el seu periple alemany serà recordat per la tasca muralista. Després d’uns encàrrecs que no van fructificar a Berlín, les autoritats de Halle, una ciutat industrial de Saxònia-Anhalt, li encarrega una sèrie de murals. A la dècada de 1970 dissenya i munta L’ús pacífic de l’energia atòmica o La marxa de la joventut cap al futur (reproduïda a mida natural al Centre Cultural la Nau l’any 2008), El domini de la naturalesa per l’home o Unitat de la classe treballadora i fundació de l’RDA, amb la figura de Karl Marx com a motiu principal. Obres amb el dinamisme après del futurisme rus i la qualitat artística del seu autor, capaç de sobreposar-se estèticament als tòpics iconogràfics del socialisme real.

Mural de Josep Renau abans de ser desmuntat, encara al centre cultural de la plaça Moscou d’Erfurt.

El mural d’Erfurt, L’home, la naturalesa i la tècnica, serà un brillant punt i final d’aquest vessant i del conjunt de la seua obra, 70.000 peces de mosaic repartides en una superfície de trenta metres de llargària per set d’alçària que representen dues mans gegants, una de les quals agafa una poma i l’altra un poliedre policromat. I sobre les mans, una creu i una fletxa, la dualitat entre l’home i la dona en un país que havia consagrat la igualtat de gènere en la Constitució de 1949. L’obra conté en un lateral elements de la natura i en l’altre formes geomètriques i el que sembla un instrument topogràfic. “Vaig començar amb un tema abstracte, l’acció de prendre de la naturalesa i donar a la societat. Hi ha un segon signe abstracte, dos cercles, el signe de la dona i l’home, que tenen la mateixa acció paral·lela de prendre de la naturalesa per donar a la societat”, explicava Renau.

“La part de la natura és molt barroca i molt calenta de color. És una mena d’himne a la naturalesa, però sobretot a la vida salvatge”, deia, abans d’aclarir que havia agafat la idea d’un conegut llibre alemany, Urformen der Natur und Kunst (‘Formes primigènies en la natura i l’art’), publicat per Karl Blossfeldt el 1936. Una representació en la qual sols hi havia representats dos éssers vius, un caragol i una papallona. “No vull fer una cosa il·lustrativa ni descriptiva, tan sols donar una idea de la força de la vida”, aclaria el valencià.

Muntatge del mural de Josep Renau restaurat al nou centre comercial del mateix edifici a la plaça Moscou d’Erfurt.

Història d’una recuperació

La caiguda del Mur de Berlín, el 1989, tingué conseqüències no sols de caire polític. Amb la posterior desaparició de l’RDA i la reunificació d’Alemanya, els elements estètics que recordaven el règim comunista esdevenen una molèstia, el recordatori d’un passat que es vol liquidar. L’any 2008, l’Ajuntament ven l’immoble que acollia el centre cultural i el mural de Renau a una empresa privada amb l’objecte de construir un centre comercial. Una intervenció integral que incloïa la demolició de l’edifici. Les autoritats desmuntaren el mural peça a peça, l’any 2009, abans de l’enderrocament, tres anys després. Sense intenció aparent de recuperar la gegantesca obra en algun altre lloc. Almenys fins a trobar el finançament necessari.

Josep Renau, figura glorificada pel règim comunista, tot i les diferències que l’artista valencià mantenia amb l’oficialisme, és una figura molesta en la nova Alemanya. Sortosament, una dècada i escaig després de la seua desaparició, la seua ombra encara era molt allargada. Una de les raons fou la connexió i influència amb tota una generació d’artistes de Berlín oriental els quals acollia en la seua residència del districte de Mahlsdorf per guiar-los artísticament. Figures com les de Marta Hofmann, Petra Flierl, Ulrich Reimkasten, Antje Müller, Reinhard Stangl, Clemens Gröszer o Heidi Vogel, entre més. Una relació que fou recordada a Berlín, l’any 2014, amb una exposició que comptava amb el suport de la Fundació Renau i el Centre Octubre de Cultura Contemporània: “Dissabtes a ca Renau 1970-1978, un capítol desconegut de l’art a Berlín oriental”.

Imatge d’una persona restaurant el mural de Josep Renau. Imatge: Fundació Thomas Wolfwüstenrot.

Aquest cercle de deixebles, més els amics que l’artista havia deixat després de dècades vivint a terres germàniques, va crear un grup de suport a la reconstrucció del mural després que la Fundació Josep Renau donara l’alerta i pressionara les autoritats d’Erfurt per no deixar morir una obra tan important.

Molts anys després, recuperar L’home, la naturalesa i la tècnica ha estat possible gràcies a aquesta tasca i a la intervenció de la Fundació Wüstenrot, una entitat dedicada a la investigació i conservació del patrimoni alemany —l’obra de Renau en forma part— encarregada de sufragar el 80% dels 800.000 euros que ha costat la restauració i el muntatge de l’obra, engegat l’any 2014. L’altre 20% del cost ha estat cobert pel municipi d’Erfurt. El pressupost inicial era d’uns 500.000 euros.

El mural va ser presentat a finals del passat mes d’octubre, en la mateixa Moskauer Platz, formant part de la decoració del centre comercial que ara ocupa el lloc de l’antic fòrum cultural. Potser una solució que, parcialment, no acabaria de complaure Renau, més conforme amb la idea de fer arribar el seu art a la massa.

Per cert: la maqueta, amb una mida considerable, està dipositada en l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), el contenidor que posseeix en dipòsit l’obra de Renau, propietat de la Fundació.

Morir a temps

Marta Hofmann, deixebla i amiga de Renau, una de les figures clau en la reivindicació del llegat de l’artista, juntament amb la seua filla Teresa, explicava en EL TEMPS, l’any 2014, a propòsit de la citada exposició, que el decés li va estalviar el disgust de veure desmuntat el seu mural. I no sols això. “Per sort per a ell, va morir abans que es destruïra completament el sistema socialista. Era una persona que tenia ideals, tot i que l’RDA ja no corresponia aquells ideals, li semblava un règim dogmàtic, quadrat, amb quatre pensaments al cap, que deia ell. Però és una situació que es podia canviar més fàcilment que ara, que tot està sotmès als interessos de les grans corporacions, dels bancs. Ara manen sempre els diners”, deia .

No sempre, però la posteritat, de vegades, guarda sorpreses agradoses. Renau, que va ser bandejat per les autoritats del seu propi país, pel règim de Franco però també en democràcia, és ara un gegant artístic indiscutible a l’Estat espanyol. Amb tot, a Alemanya, l’interès per aquell artista que va viure i va fer escola durant dècades a l’Alemanya oriental també va creixent. Encara més: la notícia de la recuperació del mural d’Erfurt ha travessat també les fronteres germàniques.

Tot no són flors i violes. A l’únic mural que hi ha de Renau a la ciutat de València, en un palau del carrer de Cavallers que allotja al seu torn un restaurant, les autoritats valencianes encara no han donat una eixida raonable. Un fresc que pateix desperfectes i que necessita una intervenció i, sobretot, en consonància amb la filosofia de l’artista, poder ser gaudit pel públic. Alhora, també està pendent l’adquisició per part de la Generalitat Valenciana del llegat de Josep Renau dipositat provisionalment a l’IVAM.

En tot cas, la gran obsessió de Renau, que el seu treball no passara a l’oblit, que servira d’alguna cosa, ja no tindria raó de ser.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca