Opinió

L’òpera, el millor invent de la política

Afirmar que l’òpera, així com tots els cosins germans que sorgeixen del teatre cantat, manté una relació estreta amb la política és una mera i banal constatació: qualsevol forma d’art que s’inscrigui en l’espai públic –per molt que no s’identifiqui amb una determinada ideologia, i encara que tingui únicament com a ideal o justificació el solipsisme estètic del seu autor– pot ésser qualificada de política.

Això resulta encara més evident en un fenomen de producció col·lectiva i d’ancestral dependència amb el poder com el que ens ocupa; car l’autènticament rellevant, en el cas de l’òpera, és la seva constitució intrínsecament política. Quan els savis de la camerata d’en Bardi tramen el desenvolupament escènic del stile recitativo de finals del XVI, inventant així un inaudit espectacle escenificat que pretenia calcar les representacions teatrals dels grecs, no només s’emmirallen (maldestrament, per fortuna nostra!) en una estètica de la qual tenien referències molt rudimentàries, sinó que també creen un nou espai d’acció dramàtica on s’hi escenifica la dependència dels homes envers la divinitat i de tots ells, criatures inanimades de l’univers incloses, a l’omnipotència transformadora del so.

L’òpera sorgeix d’una escudella intel·lectual formada per noms com Caccini i Strozzi, però també d’una poderosa classe social de Florència i Màntua que troba en aquesta nova forma teatral, a banda d’un passatemps òptim per muscular la seva riquesa, el mirall perfecte d’una societat comandada per dèspotes il·lustrats que es veuen capaços de controlar la gestió de les passions mundanes. Si el cinema neix de la indústria del capital i del gust per la reproductibilitat de la imatge, l’òpera brolla de l’estricta (i docta) passió per la voluntat de poder. A partir d’aquesta guspira, resulta natural que el gènere hagi estat un factor clau en el desenvolupament polític de la història moderna d’Occident, que pot repassar-se meravellosament en l’impacte amb què unes obres van sacsejar les vuit ciutats que conformen aquesta Òpera: Passió, poder i política que visita el Caixafòrum de Barcelona fins a finals de gener, en una mostra que podria ser permanent en qualsevol museu del món, atès que, encara l’any 2019, l’òpera és probablement l’únic ritual artístic d’Occident que manté una naturalesa estrictament comunitària: l’òpera és, en definitiva, l’espai el tot social va a escoltar i a mirar-se.

Passejant per les sales de la fàbrica Casaramona i admirant les més de tres-centes andròmines que configuren la mostra, hom se n’adona de la pretensió d’art total que tenia l’òpera molt abans que Wagner tingués la guspira d’inventar l’oportuna idea de Gesamkuntswerk. Originada al Victoria and Albert Museum de Londres sota la batuta de Kate Bailey, l’exposició mira d’explicar el fenomen operístic a nivell social a través dels objectes quotidians que rondaven estrenes i representacions d’obres mestres com ara L’Incoronazione di Poppea (paga la pena contemplar els bellíssims aiguamans dissenyats per Horazio Forteza, les copes de vidre bufat de la Venècia carnavalesca del XVII, així com el bellíssim arxillaüt de Cristoforo Choc) o Rinaldo (l’acurat disseny expositiu ens permet tafanejar pel Hay-Market londinenc i admirar les partitures originals de Händel i els meravellosos dissenys de vestuari brocat d’oripell dels seus castrats). La passejada es complementa amb unes prescindibles notes musicals (il·lustrades per de Josep Pons) que obliguen a dur auriculars, fent més nosa que servei. La disposició arran de terra de les etiquetes i la il·luminació feréstega de tot plegat provocarà més d’un cas de reuma i miopia.

Òpera: Passió, poder i política
Caixafòrum. Barcelona
Fins el 26 de gener

Sobta, no obstant això, que les dues òperes de més contingut (i conseqüències) en el camp social, Le Nozze di Figaro de Wolfgang Mozart i Nabucco de Giuseppe Verdi siguin les peces que veiem més frívolament tractades en l’exposició. Pel que fa Mozart, la comissària relliga la primera peça de la trilogia Da Ponte a tòpics sobre la il·lustració que els pensaires mozartians ja hem superat de fot lustres (per documentar-se millor val la pena llegir el text Viena i la Il·lustració de l’excel·lent estudiós Nicholas Till, autor del magne Mozart and the Enlightenment) i el mateix podria dir-se de la relació ambivalent i sovint traumàtica de l’òpera verdiana amb el Risorgimento italià. El tremp del recorregut s’alça de nou en atacar la secció dedicada a París i Tannhäuser, potser l’òpera que més ha transformat les discussions estètiques i polítiques que tenen la urbs com entorn natural (tot i haver-se estrenat a Dresden el 1845) i que té una traducció important no només en la producció musical francesa que sobreviurà la mort de Wagner, sinó també en àmbits com l’art pictòric: admireu, per exemple, les reproduccions de la llotja parisenca de Gervex i Vuillard, aquesta darrera d’una bellesa hipnòtica.

Que l’exposició s’hagi coproduït pel Caixafòrum (abans d’arribar al Cap i Casal va passar pel quilòmetre zero) devia exigir la presència d’una òpera de la tribu. Essent una obra notable, cal reconèixer que Pepita Jiménez d’Albéniz no pot equiparar-se en transcendència a la resta d’obres de l’exposició. No obstant això, l’obra del compositor de Camprodon se serveix oportunament per filtrar la bullició de la Barcelona moderna que viu l’obertura al món, palesa en les dues exposicions (l’espectador podrà reveure obres conegudes del Museu Picasso, del Museu d’Història de Catalunya o del MNAC, com ara l’Autoretrat de Lluïsa Vidal o Auto-Garage Central de Ramon Casas), i que se solidifica amb l’obra més genial amb què la nostra tribu ha adoctrinat el món: el Pla Cerdà i l’Eixample. L’obra pictòrica, en aquest cas la derivada de l’expressionisme, també conforma el centre de l’espai dedicat a la Salome de Strauss i la seva relació amb la ciutat de Dresden, notablement emparentada amb originals dels Studien über Hysterie de Freud i l’emergència de la iconografia feminista present en obres com ara la Dona treballadora de Kollwitz. Potser sigui aquesta, atesa la presència de Puccini, Mahler i Schoenberg al teatre, l’última gran estrena que va sacsejar el vell continent.

Després de tanta informació, asseure’s davant la reproducció de l’estudi en què Xostakóvitx va crear alguns fragments de la seva Lady Macbeth de Mtsensk genera una espècie d’angoixa calmosa. Cap mostra d’òpera i poder seria complerta sense esmentar la censura amb què el totalitarisme ha pretès dominar el teatre cantat al llarg dels segles, i a fe de Marx que la pressió de l’stalinisme devia ser molt abrasadora perquè, després dels problemes del compositor amb aquesta peça i les autoritats comunistes, Xostakóvitx mai més no gosà escriure cap més gran obra per a escena. És una autèntica llàstima que la mostra s’acabi amb una obra mestra indiscutible, però estrenada el 1934, regalant a l’espectador la falsa noció que l’òpera ja no és un gènere capaç de sacsejar una ciutat o un país ni d’emparentar-se amb la política del seu temps, la qual cosa poden desmentir obres mestres recents com ara la més que profètica Le grand macabre de Ligeti o la grandíssima Donnerstag aus Licht de Stockhausen. De veritat que no hi ha ni un sol exemple en tota la segona meitat del segle XX (o fins i tot, pecat mortal del XXI!) que pugui suggerir alguna reflexió sobre la passió i el poder polític a l’espectador d’avui?

Sigui com sigui, val la pena trescar cap al Caixafòrum per veure aquesta desfilada en vuit parts, així com participar en els cicles d’activitats i conferències que hi són colaterals. Però, abans d’anar-la a veure, no ho oblideu: l’òpera no té relació amb la política, sinó que és la cosa més política que ha parit la política. De fet, vistos els resultats de l’art de la cosa pública, és segurament el seu millor invent.

Bernat Dedeu

Bernat Dedeu: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca