Música

L’òpera no ha mort. Visca l’òpera!

“S’han publicat llibres en els quals s’afirma que l’òpera és una forma artística morta… Jo no ho crec. Les formes, evidentment, canviaran, evolucionaran, com ja ha succeït en el passat. Però hom té la necessitat de cantar per als altres i la gent vol explicar històries i sentiments mitjançant el cant”.

Qui afirma això és George Benjamin (1960), el compositor anglès de qui aquests dies el Liceu ha programat la seva tercera i, fins ara, darrera òpera, Lessons il love and violence, que podem veure aquests dies al Liceu. No faré ara una crítica de l’espectacle (que dirigeixen amb mà mestra la dramaturga Katie Mitchell i, davant de l’orquestra del Liceu, Josep Pons), perquè ja n’ha parlat suficientment Ana Dávila des d’aquestes mateixes pàgines. Però sí que em sembla oportú referir-me a la vivacitat i permanència de l’òpera com a gènere a dia d’avui.

George Benjamin (Londres, 1960)

Benjamin és un feliç representant de l’òpera com a fet viu, juntament amb col·legues seus com Thomas Adès, Mark Anthony Turnage, Kaija Saariaho o Jake Heggie. O, a casa nostra, amb noms com els de Raquel García Tomàs o Joan Magrané, hereus d’una tradició que ens evocaria de seguida els noms de Josep Soler o Benet Casablancas. Aquest últim, per cet, amb una única òpera (per ara) com L’enigma di Lea, que posa el llistó molt alt de la creació operística a casa nostra.

Sovinteja el debat sobre si els teatres lírics d’arreu del món s’han d’arrecerar en el repertori de sempre o si cal renovar el gènere amb títols nous. El sentit comú ens fa pensar que l’equilibri ha de ser el motor a partir del qual els colisseus operístics han de programar les òperes de Monteverdi, Händel, Mozart, Donizetti, Verdi, Wagner, Puccini o Richard Strauss, al costat de les obres de nova fornada. Precisament, un títol com Lessons in love and violence connecta la modernitat amb la gran tradició que la precedeix, incloent un nom com el de Benjamin Britten en el context de l’òpera anglesa del segle XX.

Benjamin Briten (1913-1976), entre la tradició i la modernitat.

Els postmoderns, que defensen l’absurda idea que la història ha mort –seguint les tesis sovint mal enteses de Fukuyama- malden per bandejar el repertori dels grans mestres, acusant els teatres de preservar l’òpera com si fos un museu. Curiós: moltes d’aquestes veus pretesament “modernes” no neguen el pa i la sal a les exposicions antològiques de referents artístics com ara Picasso, Van Gogh, Ramrandt o Da Vinci. Ni a les revisions de clàssic del cinema com Orson Welles, John Ford o Charles Chaplin. I, en canvi, exiliarien dels teatres d’òpera títols a l’estil de Carmen, Il barbiere di Siviglia o Don Giovanni. Els arguments que s’esgrimeixen són diversos, però un dels que més ressonància tenen són els que postulen el caràcter políticament correcte que cal impsoar davant de títols que plasmen damunt de l’escenari la sobirania del mascle encarnada en assassinats i vexacions al sexe femení: aquest seria el cas de la citada Carmen o d’Otello, l’òpera de Verdi basada en el clàssic de Shakespeare que a finals de març tornarà a l’escenari del Liceu.

Des de temps de les camerate florentines, l’òpera ha plasmat els vicis i les virtuts de les societats que les han vist néixer: el desencís davant de les atrocitats de la Segona Guerra Mundial i del nazisme en particular va ser l’embrió de creacions magistrals com Die Soldaten de Zimmermann, de la mateixa que el llibertinatge imperant a la segona meitat del segle XVIII va donar peu a diverses recreacions operístiques del mite de Don Joan, que culmina amb la sensacional Don Giovanni de Mozart (1787).

Imatge de les “camerate” florentines.

Negar el pa i la sal a les magistrals creacions com les que hem citat –i moltes altres- seria fer orelles sordes i mirar cegament la nostra tradició cultural. Però és evident que un teatre d’òpera ha de mantenir incòlume la seva funció social. I que ha d’alçar el teló per donar pas a les creacions contemporànies.

George Benjamin, amb la complicitat del dramaturg Martin Crimp, ha posat veu a les contradiccions de la condició humana en dues de les seves tres òperes: Written on Skin i Lessons in love and violence, a partir de dos referents clàssics com són respectivament la llegenda a l’entorn de la mort de Guillem de Cabestany i l’amor lliure reivindicat pel rei Eduard II d’Anglaterra, a partir del drama isabelí de Christoper Marlowe, contemporani de Shakespeare.

Mirar enrere per entendre el present, en definitiva. Aquesta és la funció i la missió de l’òpera en aquest segle XXI que ja ha fet del XX un clàssic, encara no suficient digerit per ments llepafils que s’apropen amb por als teatres operístics per veure i escoltar Pelléas et Mélisande, Wozzeck o Peter Grimes. I si, com deia Stephen Frears en aquella genial pel·lícula de 1987, obríssim les orelles? Potser així descobriríem que l’òpera té molt a dir des del llegat del passat o des del llegat que sembra en el nostre present. I és que tan útils són avui dia títols com Tosca, La traviata o L’anell del nibelung com les lliçons magistrals (amb l’amor i la violència que calguin) que Benjamin imparteix aquests dies al Liceu. Benvingudes siguin les revisions del passat i benvingudes siguin les creacions del present. Un present que, a la llarga, acabarà esdevenint passat i, per tant, un clàssic.

Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close