Exposicions

L’ordre de les coses

Fa unes setmanes, el Centre Cultural La Nau de la Universitat de València anunciava el tancament de les instal·lacions fins al 3 de maig a causa de l’estat d’alarma. Per tant, si, com esperem, el cessament de les activitats i el confinament no s’allarga més enllà del previst, encara diposarem d’uns dies per visitar l’exposició Sistema Humboldt. Pensar / pintar, de Nuria Rodríguez (València, 1965). Això sempre que no es decidisca prorrogar-la per tal de compensar el temps que ha romàs amb els focus apagats.

Nuria Rodríguez. Sistema Humboldt. Pensar / pintar
Sala Acadèmia. Centre Cultural La Nau
Universitat de València
Fins al 10 de maig de 2020

El glossari de 48 conceptes, en gran part associats per parelles, amb què s’inicia la mostra, i que alhora l’articula, porta de subtítol Una geografia de les paraules i les coses. Un subtítol que remet inevitablement a Les mots et les choses: une archéologie des sciences humaines (1966), de Michel Foucault, que comença així: “Aquest llibre va nàixer d’un text de Borges”. Un text –El idioma analítico de John Wilkins, 1960- en el qual apareix una estranya classificació d’animals provinent de la Xina que va provocar que Foucault es preguntara què és possible pensar en cada cultura i en cada època, quin és l’ordre a partir del qual es regula el saber, i si es pot formar cap taxonomia des d’un criteri universal de veritat.

Vista de l’exposició ‘Sistema Humboldt. Pensar / pintar’, de Nuria Rodríguez. Centre Cultural La Nau, València. Foto Eduardo Alapont.

No debades, en l’anterior exhibició de l’artista –Cronologies de l’atzar (Galeria Shiras, València, 2017)-, hi havia, d’una banda, la pintura 1985 [Borges] (2016), un llenç amb elements sense connexió aparent en un joc -com veurem en tants altres- de ressonàncies surrealistes: un home conduint un rai carregat per un riu, unes cames en posició de seure amb uns pantis ratllats, una puput que aguaita des del cantó inferior, unes eines prehistòriques, un rusc cònic de vímet i una persona que encaixa les peces cilíndriques d’una mena d’escultura blava també cònica, i, d’altra banda, un fragment del prefaci d’un diccionari en què l’escriptor argentí afirma: “Soy incapaz de imaginar un mundo sin libros”, una creació humana “que es una extensión secular de su imaginación y de su memoria”. Una reflexió que ens recorda que hem provat de traslladar tots els nostres coneixements als llibres en general i a les enciclopèdies en particular.

Segurament per això, ara, en l’entrada “Enciclopédie / Prolèg de pròlegs” d’aquest glossari, Rodríguez demana: «Per què col·leccionar totes les muntanyes, totes les illes, totes les pedres, totes les plantes, totes les paraules, totes les coses, una vegada i una altra?». També cita un passatge de Cosmos (1845-1862), d’Alexander von Humboldt: “Així com la intel·ligència i les formes del llenguatge, el pensament i el símbol, estan units per lligams secrets i indissolubles, de la mateixa manera també el món exterior es confon, quasi sense advertir-ho amb les nostres idees i els nostres sentiments”. Una mirada pròpia de la modernitat que, com indica Foucault, es va forjar a principis del segle XIX.

Vista de l’exposició ‘Sistema Humboldt. Pensar / pintar’, de Nuria Rodríguez. Centre Cultural La Nau, València. Foto Eduardo Alapont

De fet, abans, el 1808, en Quadres de la naturalesa, Humboldt havia demostrat la influència que podia tindre la natura en la imaginació humana, ja que establia una comunicació misteriosa amb “els nostres sentiments més íntims” (Andrea Wulf, La invención de la naturaleza, 2015). En aquest sentit, pren importància la influència de les idees que havia rebut en la seua formació i durant els intensos contactes amb el cercle de filòsofs de l’idealisme romàntic, sobretot amb Schiller i Goethe. Dos pensadors amb una concepció holística i panteista de la natura a la qual s’afegia un fort component estètic. Així, doncs, a més de les consideracions empíriques i materialistes, el científic alemany introduïa referències a l’harmonia entre els components de la naturalesa, sempre tenint en compte l’ésser humà, i aspectes vinculats a la contemplació sensible de la mateixa. És a dir, en l’obra de Humboldt, s’hi poden detectar dues dimensions del concepte de paisatge: “com a representació estètica a partir de la contemplació individual de la natura o capturada en imatges pictòriques o poètiques, i l’aparença real de la natura, útil per identificar i comparar àrees geogràfiques i causes determinants de les combinacions dels seus elements” (Manuel Corbera, “Science, Nature and Landscape in Alexander von Humboldt”, 2014).

“La naturalesa i l’art estan estretament units en el meu treball”, va escriure Humboldt en una carta adreçada a Goethe el 1810. I és aquesta conjuminació de la part artística i literària i de la part racional, aquest nexe entre la Il·lustració i el Romanticisme, el que sedueix Rodríguez i la porta a tractar el que l’envolta amb nous ulls tenint present les expedicions, els descobriments, les classificacions, les connexions, els llibres… de l’explorador i científic alemany. La seua ment estava preparada “per connectar idees, per descobrir cadenes de coses”, va dir el seu germà Wilhem. Va ser el primer que va entendre que la natura és una totalitat viva en què que tot està lligat. Rodríguez també fa un entramat d’allò que descobreix cada dia i que la sorprén. Un entramat en el qual ara inclou el llegat de Humboldt -sense oblidar les notes en què conta la seua estada a la ciutat de València del 5 al 8 de febrer del 1799- i algunes peces de les col·leccions patrimonials de la universitat que acull la mostra (llibres, herbaris, aparells científics…).

Vitrina de l’exposició ‘Sistema Humboldt. Pensar / pintar’, de Nuria Rodríguez. Centre Cultural La Nau, València. Foto Eduardo Alapont

L’artista duu a terme, en un primer moment, obres de petit format (dibuixos, collages, escultures, objectes…), i també vídeos, en què incorpora tot allò que, com si fora una exploradora del segle XIX, ha trobat i ha pogut anomenar. Imatges i objectes d’èpoques diferents que ajunta i sovint juxtaposa. Després, decideix quines són les que traslladarà a llenços grans en què, sobre uns fons de caràcter abstracte, de cromatisme neutre i tonalitats clares en general, aconseguit mitjançant la superposició de capes, hi apareixen objectes i espècimens animals i vegetals de col·leccions antigues extrets de gravats i làmines, i, de vegades, altres motius més contemporanis. Uns assumptes ben diversos que produeixen un cert efecte de trompe-l’oeil en la mesura que poden semblar impresos damunt d’aquesta mena de palimpsest pictòric.

La classificació i el fet d’anomenar les troballes, trobar un ordre nou, personal, és fonamental -com Rodríguez assenyala- per desencadenar el seu procés de creació. Un procés en el qual s’entrelliguen el mateix fet de dibuixar amb grafit i de pintar a l’oli -amb el temps que cal esmerçar-hi—, la literatura i les col·leccions i els gabinets de curiositats d’altres èpoques. Això sense oblidar, com hem vist adés, la importància dels mots, tant per relacionar determinades coses com per designar-les d’una altra manera. Potser té en compte que -com va dir Humboldt- la natura havia d’experimentar-se a través del sentiment i que els que volien descriure el món amb la mera classificació de plantes, animals i roques mai no aconseguirien acostar-s’hi.

Sebastià Carratalà
Sebastià Carratalà: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close