Exposicions

Lucio Muñoz. L’intimisme sobri de la pintura

La primera vegada que es va poder veure una exposició individual del pintor madrileny Lucio Muñoz (1929-1998) a Barcelona va ser a la galeria Adrià l’any 1975. El 1989 es va tornar a mostrar la seva  obra a la ciutat,  amb motiu d’una retrospectiva al Palau de la Virreina. Més endavant, només la galeria Barcelona, la sala Oda, la Fundació Fran Daurel, i des del començament del 2000, la galeria Marlborough, han mostrat les seves pintures a Barcelona.

Lucio Muñoz. Pensar en madera
Galeria Marlborough, Barcelona
Fins al 6 de març de 2021

Ara, a la galeria Marlborough es presenta Pensar en madera,  una petita però acurada retrospectiva, ja que només consta de 13 peces, algunes d’elles de grans dimensions, de les quals hi ha dos papers –un de tècnica mixta i l’altra un collage-  i la resta són en tècnica mixta damunt taula. Cronològicament cobreix totes les seves etapes creatives, ja que la peça més antiga és del 1959 i la més actual del  1995.

Encara que no formà part d’ el grup El Paso, Lucio Muñoz es va sentir pròxim als seus postulats informalistes. Altrament, la seva obra matèrica és més propera a la d’Antoni Tàpies, sobretot per la rotunditat de les seves propostes i per l’ús que fa de la fusta com element essencial en les seves composicions, tant si compleix la funció de suport, com quan actua com a  collage, el que li permet donar relleu a cadascuna de les peces. Fernando Huci, amb motiu d’una exposició que va fer a la galeria Juan Mordó -espai on solia exhibir els seus treballs fins que la galeria Marlborough va passar a ser el seu representant- l’any 1986 comentava que la manera de treballar la fusta “es converteix ara en un suport bàsicament neutre, sobre el que l’artista aplica diferents tipus de paper, en una concepció que s’allunya d’aquesta integració de plans de la tradició bàsica del collage, per a barrejar masses amb diferents valors i textures, que li permeten obtenir efectes d’una pictoricitat immediata, als que cal sumar-hi el color per poder teixir un llenguatge plàstic contundentment ric”.

Lucio Muñoz. Vista de l’exposició.

Abans d’inclinar-se per l’informalisme, es va iniciar en el paisatge, temàtica preferent en aquells anys, sobretot per la influència de Benjamin Palencia, però al poc temps ja es va interessar per l’abstracció. De totes maneres el paisatgisme sempre ha estat d’alguna manera present en les seves obres, tal com es pot advertir en determinades peces que s’exhibeixen a Pensar en madera.

Precisament, la fusta la descobreix a finals dels 50, degut principalment al fet que li ofereix  diverses possibilitats expressives. Treballa amb el contraxapat, cremant-lo, trencant-lo, gratant-lo, foradant-lo o inclús deixant-lo a la intempèrie perquè adquireixi un aspecte rovellat, d’antiguitat. L’artista tracta d’emprar la fusta de la manera més natural possible, ja que “el que vull és que siguin naturals. Em solia molestar que la fusta tingués aquesta aparença artificial que té quan arriba al magatzem. Al contacte amb la pluja, el vent, el sol, la fusta es defensa i acomoda com pot a la natura i altera el color, generalment es torna més gris i resulta més atractiu, ha perdut l’empremta de la manipulació de l’home”.

Pensar en madera
Les dues peces més antigues de l’exposició són Pintura sobre tabla i Tabla 18 de 1959, on es pot apreciar que tot i pertànyer a l’època informalista encara no són gaire matèriques, ja que només s’observen algunes incisions i grattages. A més, destaquen principalment pel seu  monocromatisme. Són obres austeres i fosques. El paisatge, d’alguna manera, també hi és present. No es tracta d’un paisatge nítid ni evident, ja que com és obvi predomina l’abstracció, però s’ hi intueix. Possiblement corresponen a l’etapa més desconeguda de l’artista. Hi ha un text del poeta i crític Eduardo J. Cirlot que veia en aquestes obres “un sistema de ferides concretes organitzades sobre la superfície de l’obra, el que  la converteixen  en un testimoni dels greus esdeveniments que solquen l’esperit, que ratllen el planeta, que s’insereixen en la consciència col·lectiva com es graven a l’estela de pedra…”.

Les obres Guadiela interior (1960) i Istar Norte (1986), tot i ser de moments diferents, estan relacionades amb el paisatge.  La primera fa referència al riu Gudiela, afluent del Tajo que neix a Conca, on “el paisatge s’albira des del que sembla una finestra”, i la segona representa la porta d’Istar, una de les vuit portes de que constava la muralla interior de Babilonia. És obvi que si no fos pels títols ens seria difícil endevinar que corresponen a aquests indrets geogràfics.

La circumstància per la qual deixa d’utilitzar com a suport el llenç és deu a que li semblava massa tou per poder treballar-lo, ja que començava a incorporar materials diferents, com pols de minerals i pigments secs barrejats amb vernissos i coles. Per això, prefereix emprar taules de fusta, però ja no com a suport, sinó que formen part de la pròpia obra, originant esquerdes a la fusta, cremant la superfície i aixecant diverses capes perquè es pogués veure el que hi ha dins de la pròpia fusta.

Lucio Muñoz. Lismia natural. 1990.

A banda del paisatge, la literatura és una altra activitat que sempre li ha interessat. Per això, l’obra Según Rothaimer (1990) fa referència a un personatge de la novel·la Correcció, del poeta, dramaturg i novel·lista alemany Thomas Bernhard, de la que es pot extreure alguna referència a la mort i, més concretament, al suïcidi. A la novel·la existeix “un procés obsessiu de creació i destrucció que es plasma en un afany de constant correcció”. En moltes de les obres de Lucio Muñoz aquesta idea de “creació i destrucció” és ben evident; per això empra la fusta com a material transformable i efímer.

Lucio Muñoz. Tabla 1-95. 1995.

A Interior (1965), també sembla que estiguem davant d’una finestra des de la qual es pot contemplar l’exterior, o sigui, un paisatge verd. A primer cop d’ull ens pot passar desapercebut, principalment perquè es tracta d’una obra abstracta, però coneixent el seu interès per la natura, i pel títol de la peça, és obvi que fa referència a un espai concret.

Proyecto para un Rójaro (1972) i Tabla I-95 (1995), son dues de les peces  més espectaculars de l’exposició, encara que no siguin les més grans, però l’aparició de la matèria no és nomes per la textura de la fusta, sinó per la pròpia composició. El color està molt present a Risdela de Mo (1989) i Vesil (1990), ja que la paleta es va aclarint, provocant que hi hagi més cromatisme. Sembla com si volgués anar depurant paulatinament l’obra, com reduint-la, tal com es pot apreciar, sobretot, a Vesil

Lucio Muñoz. Papel 25-93. 1993.

Hi ha dues obres sobre paper, Papel 35-93 i Papel 25-93, ambdues del 1993, que mostren una lluminositat que no s’aprecia en les pintures sobre taula, ja que amb el paper, per la seva fragilitat, “se sent més còmode i sobretot lliure, per les seves propietats manejables i la seva lluminositat que li permeten jugar”. Són obres plenes d’espontaneïtat allunyades del misteri i de l’emotivitat dels paisatges interiors que es veuen en les seves pintures. Referint-se a l’ús del paper, l’artista senyala que “ del 84 al 87, vaig traslladar als quadres els materials que estava emprant en el gravat, de manera que la fusta cedeix el protagonisme al paper, i el sentit plàstic de l’obra canvia com a conseqüència d’aquest fet”.

Per a Lucio Muñoz “un quadre és un fragment del trajecte recorregut. Un petit resum de l’experiència viscuda”. Llàstima que aquesta experiència es va truncar als 69 anys, quan encara li quedava molt a dir.

Ramon Casalé Soler

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close