«La Disputa de Santa Caterina», de Pinturicchio

Didàctica de l'Art

Dones de vides tergiversades per pensaments androcèntrics, vides vinculades perversament a conceptes pejoratius senzillament perquè eren massa intel·ligents, massa rebels, massa eloqüents. Vides sotmeses a un jou autoritari de pare, de germà , de marit o de governant, disposats a utilitzar qualsevol forma de violència, per fer-les creure, per fer-les callar, per fer-les desaparèixer. Dones a les quals s’ha manllevat el dret a viure a la seva manera i a ser recordades tal com eren, només per la seva condició de gènere. Avui parlarem de Lucrècia Borja una dona calumniada per les lletres que han escrit la història i que en aquest cas està repreentada a través de la figura de Santa Caterina d’Alexandria.

 

L’obra que presentem és d’un pintor del renaixement italià, originari de Perusa, de nom Bernardino di Betto però conegut com a Pinturicchio. Es va establir a Roma per ajudar Perugino en les pintures de la Capella Sixtina, més tard, el 1492-93 va ser contractat pel papa Alexandre VI, Roderic Borja, per decorar parets i sostres dels nous apartaments vaticans; sis noves habitacions privades en el palau apostòlic del Vaticà. Avui dia aquestes estances formen part de la biblioteca vaticana.

Retrat del papa Alexandre VI, Roderic de Borja, per Cristofano dell’Altissimo anys després de la seva mort.

Una de les escenes més interessants de Pinturicchio, la Disputa de Santa Caterina, és a la Sala dels Sants, davant d’un gran finestral que l’il·lumina.

Sala dels Sants.

Santa Caterina, va viure a inicis del segle IV, filla d’una família noble d’Alexandria, i va decidir dedicar la seva vida a Crist. L’emperador Maxenci quedà impressionat per la seva bellesa i eloqüència, i va considerar un malbaratament que volgués dedicar la seva vida a Crist, per això la va voler convèncer d’apostatar.

La llarga conversa amb ella va ser insuficient i davant l’alta cultura i capacitat de diàleg de la jove, l’emperador va fer cridar cinquanta savis per a persuadir-la. Els savis mancats ja d’arguments recorrien als llibres però ella els responia amb tanta raó que molts es van convertir al cristianisme. L’emperador, enutjat, la va condemnar i després de patir el martiri Caterina fou decapitada.

1

Al centre d’aquesta obra de Pinturicchio hi trobem un arc del triomf inspirat en l’arc de Constantí a Roma. El significat d’aquest arc és doblement important, per un costat Maxenci, el darrer emperador pagà, va ser vençut per Constantí, el primer emperador cristià.

1

Per l’altre, Alexandre VI s’erigia en portador de la pau amb les paraules Pacis Cultori, els que veneren la pau, referint-se a la victòria contra els turcs que va fer efectiva ell mateix com vicecanceller pontifici al servei del seu oncle Calixt III, l’altre papa Borja.

1

El bou, insígnia del Borja presideix l’arc.

1

Al centre de l’escena Santa Caterina, amb el rostre de Lucrècia Borja, que en aquell moment tenia 13 anys. Lucrècia era filla de Roderic Borja i de Vanozza de Catanei, una relació que va donar lloc a quatre fills, tots ells amb un paper important a la cort papal. Cal aclarir en aquests punt que en aquell temps el poder papal estava per damunt del dels reis fet que, entre moltes altres coses, justificava una doble vida, per una banda espiritual i per una altra desesperadament humana.
Lucrècia llueix un vestit brocat de seda tenyit de color blau alexandrí, el blau més car que existia per tenyir la seda. La jove va guarnida amb nombroses joies i porta una diadema. Els cabells d’or llarguíssims cauen per l’espatlla rinxolats. Una imatge delicada i exquisida més propera a una veritable princesa que no pas a Caterina, la noble d’Alexandria. Caterina-Lucrècia s’agafa els dits perquè està enumerant els seus arguments davant els savis i l’emperador.
Arguments que Lucrècia va tenir l’oportunitat d’expressar però que no li van evitar que el seu pare i el seu germà Cèsar disposessin de la seva vida segons els seus interessos. Pare i germà la van casar tres vegades, el primer marit va haver de fugir de Roma per evitar la mort, el segon va morir a mans del seu germà Cèsar i el tercer, Ércole d’Este se la va endur a Ferrara i allà, lluny de la família i del Vaticà va poder ser una dona més lliure.

1

Davant de Lucrecia, assegut en un tron, trobem l’emperador Maxenci en aquest cas amb el rostre de Cèsar Borja. Al lateral del tron apareix de nou el cap de bou dels Borja i a sobre un griu. 

1

Entre Cèsar i Lucrècia apareix el germà d’ambdós, Joan de Gandia, que llueix un turbant blanc.  Joan, el preferit del pare, sovint es feia veure en accions sorprenents. Poc després que Alexandre VI fos escollit papa de Roma, Joan va congeniar extraordinàriament amb un príncep turc anomenat Djem, presoner de Roderic que s’estava al Vaticà com a ostatge. Quan el papa desfilava per Roma amb un gran seguici visitant esglésies, Joan i el príncep Djem, vestits ambdós amb robes orientals i turbant, encapçalaven la comitiva. Una paradoxa que el màxim representant de la cristiandat fos precedit per dos personatges que simbolitzaven al seu major enemic.

1

En aquest context, no és estrany que Pinturicchio pintés en el fresc també al famós príncep Djem de pell fosca, dalt d’un cavall, tal com es devia haver passejat per Roma.

1

Darrere el tron, Jofre, el fill petit de Roderic i Vannozza, al costat de Pinturicchio i el seu ajudant

1

Just darrere de Lucrècia-Caterina un filòsof dóna ordres al seu servent d’escorcollar els llibres per trobar respostes a les al·legacions de la jove. La resta dels personatges també recorren inútilment als llibres en defensa de les seves raons.


Lucrecia, va ser educada com a dona del Renaixement italià. Sabia parlar diferents llengües entre elles el llatí, va estudiar música, dibuix, poesia i cultura clàssica, però sobretot Lucrecia va aprendre en les converses de l’alta política europea, sempre mogudes per interessos d’estat, que ressonaven a les estances del Vaticà. Aquest aprenentatge li va permetre assumir el càrrec de vicària del Vaticà, tasca que va dur a terme amb compromís, solvència i tenacitat i que mai cap altra dona ha acomplert. Però lluny de repetir el que havia vist i sentit tota la vida, la política de Lucrècia un cop va ser una dona lliure, va ser tota una altra: va ser capaç de guanyar-se el respecte i l’estima de la seva gent com a Comtessa de Ferrara, demostrant que lluny de la imposició i la força, l’empatia i el diàleg són la millor arma tant per guanyar-se el respecte com per ser feliç.

Per saber-ne més:
Lucrècia Borja. Maria Bellonci. Editat per Eliseu Climent 1992. València

Muntatge gràfic: Xavier Cáliz

Isabel Boj

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close