Opinió

Madrid com a paradigma

La capital d’Espanya té una xarxa teatral que ja ens agradaria tenir a Barcelona, molt més públic, moltíssim més de pressupost i la capacitat d’atraure els millors gestors de l’estat, tot i que la incidència política en la presa de decisions, en els nomenaments, és tant o més bèstia que a casa nostra. És un model a seguir?

Des de Barcelona, en els últims temps, es mira Madrid amb enveja, sobretot des que se sap que els teatres, allà, estan sempre plens, que hi ha una fal·lera terrible per anar al teatre, per ser-hi, per veure-ho tot. Els joves aspiren a conquerir Madrid, a dur-hi els espectacles que pareixen aquí. És com si la feina que han fet no fos reeixida del tot si no fessin parada i fonda a la capital espanyola. Se n’hi van amb un somriure, amb la intenció de posar-hi un peu i no moure’l. I això és culpa del sistema català, que no satisfà les seves expectatives. Aquí sovint costa massa aixecar un espectacle, que t’escoltin els poderosos, poder-lo fer així com l’havies imaginat. Sempre has de retallar. A més, el circuit al Principat és feble, no hi ha gaires bolos per a les propostes heterogènies, que se surtin de l’ortodòxia, encara que faci uns anys que la Generalitat estigui formant els tècnics municipals. A Madrid hi ha molts teatres i hi ha lloc per a tot.

En els últims temps, a més, a Madrid, encara que hi governés la dreta més rància, els polítics de torn s’havien conxorxat per importar l’excel·lència. Hi ha hagut molts catalans que hi han remenat les cireres, tant a les sales municipals com a les estatals o autonòmiques. Al Canal, a l’Español, a l’Abadía, al Teatro Clásico, al Centro Dramático, hi ha i hi ha hagut gestors catalans i els directors catalans hi han tingut molt pes. Aquí, llevat dels anys de l’argentí Ricardo Szwarcer com a director del Grec, sempre s’ha necessitat cert pedigrí per dirigir un teatre. Recordo que un dia Carme Portaceli, ara directora de l’Español, em va dir que seríem moderns quan un senyor de Conca o una senyora de Sevilla tinguessin la possibilitat de dirigir el Nacional. I no li falta raó.

Al desembre, vindrà al TNC la 'Mrs. Dalloway' de Carme Portaceli, estrenada a l'Español
Al desembre, vindrà al TNC la ‘Mrs. Dalloway’ de Carme Portaceli, estrenada a l’Español. Foto: Sergio Parra

Els moviments d’Ajuntament i Comunitat de Madrid respecte a les Naves del Matadero i als Teatros del Canal podrien voler dir que a la capital d’Espanya han canviat de rumb: el clientelisme deixa pas a l’excel·lència

Els polítics, a Catalunya, sempre han volgut fotre el nas als teatres. A Madrid, semblava que era per fitxar els millors, fins que ha arribat una catalana a la regidoria de cultura de l’Ajuntament, Andrea Levy, que acaba d’anunciar que torna a fusionar l’Español i les Naves del Matadero. Fa tres anys que es van separar, amb la intenció de constuir a les Naves un pol dedicat a les arts vives, a la performance, a l’heterodòxia. Aquest moviment va indignar l’establishment madrileny, que va posar el crit al cel. Mateo Feijoo, el seu director, acaba contracte ara i tot indica que no continuarà. Portaceli, també arriba al terme en breu i pinten bastos. Les Naves és un indret únic a l’estat, el qual, fins ara, no havia aconseguit atreure el públic. Tampoc no ha tingut gaire temps per assentar-se.

Al gran equipament de la Comunitat de Madrid, els Teatros del Canal, també van remoguts. La seva directora, Natalia Álvarez Simó, ha estat cessada. Ella era la mà dreta d’Àlex Rigola quan va assumir, el 2016, la gestió del teatre. El català va dimitir pels fets d’octubre de 2017 (a la comunitat governava i governa el PP) i Álvarez Simó en va agafar el testimoni, tot mantenint la filosofia de Rigola, uns gran números d’ocupació i una brillant programació artística… Hi deu haver algun Albert Boadella de torn que saliva per fer-se seu El Canal.

'La llamada', de Los Javis, és al Poliorama tot el setembre
‘La llamada’, de Los Javis, és al Poliorama tot el setembre

El teatre privat va com un tro: aquesta tardor ho podrem comprovar amb ‘La llamada’, ‘Cinco horas con Mario’ i ‘El jovencito Frankenstein’

Sembla que el paradigma madrileny s’està esquerdant. Almenys a nivell del teatre públic, perquè el privat va com un tro. El principi de temporada barceloní s’omple de produccions madrilenyes. I ara en venen tres que allà han rebentat taquilles. Per una banda, un clàssic que està en cartell (agafin-se) des de 1979: la producció de Josefina Molina del ‘Cinco horas con Mario‘ de Miguel Delibes, que serà al Goya. Per altra, ‘La llamada‘, el musical de Los Javis que, abans d’arribar al cinema, va petar-ho des del teatre alternatiu. Serà al Poliorama. I per últim, ‘El jovencito Frankenstein‘, un musical de gran format que farà estada al Tivoli. Tres peces que resumeixen el poder del teatre madrileny. Són bones? Això ho decidiran els crítics.

Encara avui, hi ha una gran diferència estètica entre Madrid i Barcelona. El que funciona allà no té per què rutllar aquí. I viceversa. Una prova és el ‘Lehman Trilogy‘ de Sergio Peris-Mencheta. A Madrid, la posaven com una de les obres de l’any. Va venir al Lliure la primavera passada i es va menjar els mocs: mai havia vist la sala Fabià Puigserver tan buida. Un altre exemple, no tan definitiu: el ‘Moby Dick‘ de Josep Maria Pou i Andrés Lima. Al Goya, va anar regular. A Madrid, va omplir la La Latina cada nit.

A Barcelona, venen sovint les bones produccions de l’Español, de l’Abadia, del Teatro del Barrio, poques del Centro Dramático i res del Teatro Clásico. I molt poques coses del teatre jove i/o alternatiu. Sí que ve dansa i els clàssics del teatre performàtic, com Rodrigo García. Al Grec, en els últims temps hem descobert La Tristura, el director de la qual, el valencià Celso Giménez, se’m queixava de quant li costava arribar a Barcelona. Passa el mateix, en sentit contrari, amb alguns joves catalans. La Calòrica, per exemple, no ha estat mai a Madrid, tot i haver guanyat dos premis Max.

Anys enrere, quan Julio Manrique va ser nomenat director del Teatre Romea, recordo haver parlat amb una periodista teatral madrilenya, de renom, que em va confessar que no en tenia ni idea de qui era. Era la prova que la relació Madrid-Barcelona funciona per dalt, entre senyors i senyores que fumen puros i dinen en bons restaurants. La presència d’un gestor català en un teatre madrileny sempre ha estat clau per al desembarcament de noves veus.

El 'Contra la democràcia' d'Esteve Soler fet pel Teatrul Odeon de Bucarest
El ‘Contra la democràcia’ d’Esteve Soler fet pel Teatrul Odeon de Bucarest

Per què no es pot fer teatre en català a Madrid si se n’hi pot veure en romanès, lituà o suec?

Una cosa que sempre he considerat estranya és la necessitat de passar al castellà les obres que s’estrenen en català aquí per trepitjar Madrid quan hi ha casos que ho desmenteixen. Quan el TNC va fer la gran operació ‘La plaça del Diamant‘, fa més d’una dècada, va estar una setmana a la capital espanyola i va penjar el cartell d’entrades exhaurides cada dia. Està clar que una obra en català no hi aguanta més de set o vuit funcions, com si es fa en anglès, en rus o en italià. Però si el Centro Dramático té els orgues de programar durant tres dies, amb tota la normalitat del món, el ‘Contra la democràcia’ d’Esteve Soler en romanès, bé podria situar a la graella ‘Els ocells‘ de La Calòrica. És qüestió de voler i, segurament, que des d’aquí es facilitin ajudes, les mateixes que es donen si una companyia se’n va a París.

Hi ha una mena de refrany que ha esdevingut dogma que diu que a Madrid tenen el públic i a Barcelona, els grans artistes. Que allà hi ha més gent i més públic, això és indiscutible. Com també és innegable que allà tenen uns pressupostos que aquí ni somiem. Per competir amb Madrid, el Lliure i el Nacional, per exemple, haurien de veure créixer un 30%, com a mínim, les assignacions públiques de l’Ajuntament i de la Generalitat, sense comptar les ajudes i facilitats que reben les companyies. Barcelona, a més, hauria de gaudir d’un teatre municipal gran, cosa que no té. Aquí hi ha els grans artistes? Doncs, no ho sé. N’hi ha de molt bons, alguns dels quals han emigrat, per cert, a Madrid o a Basilea. I a la capital espanyola també n’hi ha, de noms de pes. No ho oblidem.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca