Exposicions

Magda Bolumar, a l’ombra de Moisès Villèlia. La recuperació d’una artista oblidada

La Galeria Marc Domènech ha tingut l’encert de recuperar l’enorme treball de Magda Bolumar Chertó (Caldes d’Estrac, 1936), coneguda per les seves”xarpelleres” dels anys seixanta i setanta, però sobretot per ser l’esposa de l’escultor Moisès Villèlia, amb qui compartí vida, inquietuds artístiques, empresa i fins i tot espais estètics comuns. Es tracta d’un conjunt d’una cinquantena de dibuixos i algunes xarpelleres.

Magda Bolumar. Papers. Anys 60 i 70
Galeria Marc Domènech
Fins al 20 de desembre

Vinculada als cercles de l’avantguarda catalana dels anys cinquanta i seixanta, als membres de Dau al Set, al Club 49, a Joan Brossa, a Alexandre Cirici Pellicer, a Joan Prats, té el suport d’aquests cercles per exposar a la Sala Gaspar les seves “xarpelleres” el 1960. Són obres executades en tela de sac, una versió diferent dels sacs de Burri o dels collages matèrics de Tàpies.

Magda Bolumar. Sense títol, 1971

Magda Bolumar obre dins l’informalisme una nova via matèrica que posa en tensió les fibres, els fils, els cordills, amb tècniques de brodat, trenats, calats, tot creant abstraccions tensionals, formes aràcnides i teranyines orgàniques properes a la natura, que és la seva font d’inspiració. Però contràriament a l’agressivitat amb què els informalistes tractaven el sac, cremant-lo, estripant-lo lligant-lo o apedaçant-lo, Maga Bolumar hi construeix cossos estelats, retícules ritmades que recorden cossos orgànics de crustacis o miriàpodes en un univers lunar. Al costat oposat d’ alguns segments del corrent informalista, que fan el pas estètic dels materials tèxtils en brut al arte povera i respecten el color neutre del material sense manipulació (sigui cànem, jute, cotó) Magda Bolumar no es pot resistir a emprar el color i a disfressar de pintura aquests materials, la qual cosa la situa en un altre paradís, intimista, poètic i menys tràgic que aquell existencialisme que guia els pintors de l’informal.

Magda Bolumar. Sense títol, 1968

Amb el pintor Rafael Estrany, deixeble de James Ensor, aprèn a Mataró el què significa l’avantguarda, els seus artistes, i coneix la importància del color, que empra amb tot tipus de tècniques: oli, aquarel·la, tinta xinesa, llapis carbó, un aprenentatge que ha donat el seu fruit en una llarga trajectòria fructífera, si valorem el resultat dels dibuixos d’aquesta exposició i del conjunt de la producció de la seva obra, amb 200 xarpelleres i 500 dibuixos.

La vida amb Moisès Villèlia, escultor brillant en el treball en la poètica de l’espai amb obres i mòbils amb canya de bambú no és senzilla, més aviat moguda. Manté Magda Bolumar reclosa en la seva intimitat que trasllada especialment al dibuix: a Cabrils, amb la creació de l’empresa de llums de dissenys anomenada Burenc, a partir de materials pobres accessibles a la classe treballadora; a París, on Villèlia hi va becat per l’ Institut Francès el 1967 amb Magda i el seu fill Nahum nascut el 1964; a Equador després, on estudia i es familiaritza amb la cultura quitu-cara i, finalment, Molló, al Pirineu, que ha vinculat l’art de Magda Bolumar més estretament amb la natura.

Magda Bolumar. Sense títol, 1973

Magda Bolumar va ser receptiva a les obsessions tècniques de Moisès Villèlia,sobretot pel que fa a l’ús de la laca, que ha passat a formar part de la preparació dels seus papers, que més que dibuixos cal considerar-los pintura sobre paper. Qui va influenciar a qui? En l’aspecte tècnic potser Villèlia a Magda Bolumar, en l’aspecte estructural i orgànic de les escultures organitzades com xarxes i a mode de teranyina potser Maga Bolumar a Moisès Villèlia. Ella mateixa en deixa constància: “En Moisès sempre estava més aferrat a la tècnica, era un virtuós de la tècnica. Em va ensenyar a utilitzar la goma laca,que després jo he aplicat sobre el paper com a pas previ als meus dibuixos. Jo era més intuïtiva. No penso. Em limito a ser l’ instrument entre la tela i la natura.”

Hi ha un punt d’espontaneïtat i alhora de retenció en els seus dibuixos. Igualment, un sentit de la decoració, miniaturista, que explica la seva vinculació al món del disseny de joies, de paravents, de pàmpols de llums. Al mateix temps, hi llegim la construcció d’una fauna minúscula, insectes isolats en espais siderals que apunten a un franciscanisme que uneix l’ésser més minúscul de la terra amb el cel. Línies de punts que aporten tensió i preciosisme a les figures en un art que més enllà de l’intimisme és un reflex del funcionament de la ment, un fil interior que, com en Joan Ponç, o en Unica Zürn, respon a un fil mental, amable i tendre, allunyat, però, de cabòries turmentades i tragèdies.

Pilar Parcerisas

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close