Dansa

Mamà, jo vull ballar!

La dansa és moltes més coses que no pas l’estereotip de joves ballarines i ballarins, tremendament esforçats, en un món especialment precari, a la recerca d’una oportunitat que només els més bons aconsegueixen en grans companyies. Tampoc és principalment les puntes, ni els tutús, ni la disciplina fèrria. Segur que en la vida d’alguns d’ells això, i encara més, hi és. Però sense la il·lusió i, sobretot, el gust pel moviment res de tot plegat seria possible. Encetem a Temps de les Arts una sèrie de reportatges on pretenem radiografiar una realitat molt diversa que va des de l’entreteniment, el gaudi per ballar, les escoles de dansa, els estudis professionals i la formació permanent dels intèrprets. Perquè des de la dansa com a expressió de la celebració i la festa; a l’esforç i la perseverança dels artistes, hi ha un llarg trajecte que sol començar, o no, de ben petits.

La Joana just ha fet els quatre anys i fa molts mesos que es delecta veient en pantalla fragments d’espectacles de dansa. Sobretot de grans ballarines capaces de moviments ben complexos i vestits ben llampants, així que més aviat veu ballet. Tot és sentir una mica de música i no s’està de ballar enmig del menjador de casa o del carrer. Fer de pares no té llibre d’instruccions, així que el boca-orella substitueix tot sovint un inexistent servei d’assessorament per a aquests casos i els seus decideixen apuntar-la una tarda a la setmana a una escola pròxima a casa, després de fer diverses visites. El criteri de proximitat, les instal·lacions i l’oferta per als més menuts sota l’epígraf de dansa creativa els acaba de decidir.

Jordi Mundet és el director d’un d’aquests centres, al barri de Gràcia de Barcelona: Swing Maníacs, amb una línia específica Kids a partir dels tres anys. “Nosaltres els proposem aquest programa de predansa, on treballem els ritmes, amb alguns apunts de modern jazz, ballet i coordinació psicomotriu a través dels jocs.” Sempre des d’una perspectiva lúdica, del lleure educatiu, com a hobby i sense pressions. Es tracta d’una escola de les anomenades “no reglades”, una de les més de 500 que hi ha per tota Catalunya. “No estem sota el paraigua ni de Cultura, ni l’Educació.” Això, en temps de pandèmia i de restriccions, ha estat determinant perquè no poguessin desenvolupar amb normalitat les activitats des de fa setmanes. Lorena Carabante, directora de L´Atelier des artistes al barri de la Salut de Badalona i presidenta del recentment creat Col·lectiu de Professors i Centres Privats de Dansa de Catalunya, ens explica que és així com la Joana, la protagonista de la nostra història d’avui, no pot assistir a la seva classe preferida: “sigui perquè els agrada ballar, sigui perquè es plantegen en un futur preparar-se per entrar al Conservatori, aquesta també és la seva escola. I nosaltres no tenim cap interlocutor a l’Administració: hem tingut contactes amb Salut, PROCICAT, Educació, Empresa i Coneixement, Cultura, Comerç… Ni es contemplen ajuts econòmics per superar aquest tancament; ni podem defensar la seguretat de les nostres instal·lacions i de les mesures que prenem. Estem desemparats. I siguem conscients tots plegats que alguns d’aquests infants que ara no poden rebre adequadament aquesta formació inicial, seran el futur de la dansa.”

Ocupar el carrer, coincidint amb el Dia Internacional de la Dansa; o amb les darreres protestes per les mesures restrictives en pandèmia, és la manera que té el sector de reivindicar un tracte just. Foto: Aitor Rodero.

En tot cas, la situació administrativa dels centres on s’imparteix dansa no és que hagi d’afavorir ni dificultar ballar (més enllà de la COVID), però és indicativa de la situació del sector en l’entramat legislatiu. “Només hi ha unes 70 escoles reglades, autoritzades pel Departament d’Educació” ens explica Gemma Calvet, vicepresidenta de l’Associació de Professionals de Dansa de Catalunya (APdC). “Hi ha diverses qüestions involucrades en el tema: des dels requisits arquitectònics, fins a la titulació dels seus dirigents. Però cal pensar que el nen o la nena que fa dansa no necessàriament ha de ser ballarí en un futur. Així que millor centrar-nos en el valor educatiu de la dansa. Després, potser alguns seguiran estudis professionals.” Capítol aquest al qual dedicarem un futur reportatge, juntament amb el paper de la dansa en la primària i secundària.

“El model d’escoles de dansa és heterogeni. Des de la dansa creativa fins a models més tradicionals. També de danses urbanes, molt en auge darrerament. Fins i tot els centres cívics ofereixen cursos introductoris.” Així que el més important per a la Joana és trobar un centre versàtil, on treballin diversos llenguatges: clàssic, contemporani i creativa. Amb visió educativa i des del vessant més global: “desenvolupament de la consciència corporal; de la capacitat de comunicació i expressiva; treball cognitiu; cooperació i comunitat; tots ells valors ben importants.” A poc a poc ja se li orientarà, si és el cas. “És una tasca important que fan les escoles de dansa: assessorar les famílies. De manera que el consell és conèixer els centres que tens al voltant perquè en aquesta edat es tracta que s’ho passi bé i que vagi descobrint la passió per la dansa.”

Formació bàsica i transversal, més pròxima a la dansa contemporània, és l’opció majoritària actual de les Escoles de Dansa. Foto: Varium Espai de Moviment i Creació.

Aquest és el model que defensa Anna Sànchez, directora de Varium Espai de Moviment i Creació i que ens serveix per exemplificar la tasca que s’està duent a terme actualment a les escoles de dansa. Es tracta d’un centre amb trenta-tres anys de vida, i que just ara s’ha traslladat a unes noves instal·lacions al barri de la Verneda i la Pau. Des d’allà proposen un programa que anomenen dansa i acrobàcia: “treballem la confiança de l’infant amb una introducció a aquesta disciplina del circ que després ajuda molt en el moviment. Dansa sense un segell específic: coordinació i psicomotricitat; la relació amb la música i, sobretot intentem generar benestar en l’infant.” Algunes famílies demanen si es fa ballet, i se’ls explica que a l’escola s’opta per començar per aspectes més bàsics i transversals, més pròxims a la dansa contemporània. “En l’imaginari hi ha moltes malles rosades, que nosaltres no neguem: la diversitat és important. Però el vestit no fa la dansa… Així que la nostra feina es basa en el contacte directe dels peus amb el terra.” I de nou surt a la conversa que els models d’escoles de dansa són molt diversos i aptes per a diferents públics: depèn d’allò que busqui cadascú. A Varium, fins i tot l’eterna qüestió de gènere està molt ben resolta: “com que treballem diversos estils, per exemple també el hip-hop, quasi la meitat dels nostres usuaris són nens”. Però convindrem tots plegats que aquest és un assumpte que mereix una atenció especial en futures entregues: què passa amb la dansa perquè encara es visualitzi com una activitat bàsicament femenina?

Així que quan us trobeu la Joana i els seus pares, ja els podeu dir que tot bé. Es tracta que la nena gaudeixi. I que balli molt. Que la resta ja vindrà.

Jordi Sora
Jordi Sora: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close