Exposicions

Manolo Laguillo. Fotografiar la ciutat des del silenci

La ciutat és l’assumpte, la fotografia és el tema. Què ens diuen i què no ens diuen les fotografies de Manolo Laguillo? Són part reflexió teoria sobre el mitjà i, a la vegada, posició física d’estar en aquest món. No és estrany que citi Siegfried Krakauer – ell que és un germanista i traductor d’aquesta llengua – i faci seva la frase de l’intel·lectual austríac “La fotografia és una manera d’estar en el món, de redimir la realitat física”. Perquè acte seguit ell ens diu que “el bon lloc per a la càmera no sempre és el que li agrada al cos”.

Manolo Laguillo. Projectes 1983-2020
Manolo Laguillo. Llibre Pseudopanorama.
La Virreina. Centre de la Imatge.
La Rambla, 99. Barcelona
Fins al 7 de febrer de 2021

Manolo Laguillo a La Virreina Centre de la Imatge. Foto: Pep Herrando.

Manolo Laguillo ha escrit diversos llibres sobre fotografia i passi el que passi, per a ell “fotografiar, que és l’acte mitjançant el qual es deixa constància de l’atenció que es presta al món, no deixarà mai de tenir sentit”. A la Virreina Centre de la Imatge hi presenta Projectes 1983-2020, un conjunt de 205 fotografies, distribuïdes en 27 sèries, de les quals 10 són inèdites i un llibre titulat Pseudopanorama, que recull el cronograma dels seus treballs, llibres inclosos, des del 1977 fins avui, amb edició de Moritz Küng.

Projectes 1983-2020 amplia la visió de la seva trajectòria al Macba que tingué lloc el 2007 i que revisava la seva obra des de 1978 a 1997 i l’exposició Raó i ciutat, celebrada a l’ICO de Madrid el 2013. La cronologia de les sèries a la Virreina s’inicia amb les inundacions de Bilbao del 1983, amb algunes fotografies encara vintage i acaba amb un treball actual, inacabat, sobre la ciutat de Trieste.

Manolo Laguillo és un documentalista urbà que posa al límit la capacitat de representació de la fotografia, i en cada presa ultrapassa els límits de la convenció i posa a prova les capacitats de la fotografia com a mitjà. És un autor auster, un flâneur capaç de petrificar en un estil eixut i directe en un blanc i negre impol·lut una realitat que va més enllà del punt de vista de l’autor. La fotografia treballa també pel seu compte, d’una forma involuntària. Sovint, les fotografies ens diuen més del que ha volgut que diguessin el seu autor.

Les sèries exposades s’han de mirar en deteniment, del contrari poden passar desapercebuts els plecs de lectures possibles des del silenci, la intangibilitat i la immanència que presenten sota l’aparença de lectura i representació literal. Com diu Juan José Lahuerta, “la fotografia de Laguillo és epifànica: revela”.

Moltes d’aquestes sèries són encàrrecs, altres les ha realitzat perquè ha volgut. La primera sèrie sobre Les Províncies (2014-2015) recull 64 díptics sobre ciutats de la geografia peninsular, dels que tan sols se n’exposen vuit, dedicats a Sòria, Terol, Jaén, Ciudad Real, Càceres, Zamora i Palència. Donat que era un encàrrec del Museo de la Universidad de Navarra (MUN) que té un fons important de documents fotogràfics del XIX, intenta fer ponts amb aquesta col·lecció i tria ciutats mitjanes que puguin enllaçar amb aquest patrimoni documental. Fotografies que no fan una vedute, malgrat ser potser el desig de fer-la, però que si unim amb la vista el conjunt d’alguns díptics, es va dibuixant una horitzontal que les uneix en una tipologia de ciutat de províncies. En el cas de Sòria, l’interès per una façana noble en decadència i aparentment abandonada dona una frontalitat espectacular.

La col·laboració amb arquitectes és freqüent en el treball de Laguillo, com és en la visió de Lleida 96, just en el moment de construcció de les noves vies de tren ràpid, o el viatge pels EUA, Los Angeles, Atlanta i New York, amb l’equip que aleshores portava la revista Quadern d’Arquitectura en una data tan primerenca com 1989. La relació fotografia i arquitectura va ser molt fructífera durant la dècada dels anys 80 i 90, un fet que ha desaparegut totalment. Del mateix any 2014 és la sèrie del Japó, estranyament fotos en color, menys planificades i més espontànies.

En relació al treball fotogràfic de Manolo Laguillo s’ha parlat de to malenconiós, de retrat del límit de la ciutat quan comença la perifèria, de nova topografia tot seguint els corrents internacionals de mitjan dels anys 70, de ruïna i decadència de la ciutat, del silenci inquietant d’unes fotografies urbanes buides on no hi ha ningú, però el silenci de les quals parla. Tampoc és ben cert que en les seves fotos no hi hagi mai ningú. A vegades amb un vianant caçat al vol per la càmera n’hi ha prou o en la sèrie sobre L’Estret de Gibraltar l’atapeït cementiri es mostra com a petrificació  humana o els treballadors d’uns Astilleros que han quedat massificats en la llunyania a les Drassanes de Puerto Real formen part d’un paisatge totalment industrial.

El silenci de la Barcelona confinada

Per silenci, la sèrie sobre Abril 2020, sobre la Barcelona confinada, un traç horitzontal sobre l’Eixample barceloní, i alguns espais monumentals com el Parc Güell o al Sagrada Família, aquesta cisellada en horitzontal i capada en les agulles neogòtiques de la façana. Aquí, Laguillo es va trobar la ciutat del silenci, perfecta per ser fotografiada en la seva invisibilitat interior, com si fossin les parets de les nuclears, que també formen part d’una altra sèrie realitzada a Vandellós (2019-2020). Cal mencionar el treball del comissari de l’ exposició, Valentín Roma, per donar centralitat a aquesta part dedicada a Barcelona i l’ordre de lectura dels projectes que salta l’ordre cronològic per oferir una mirada més introspectiva. Davant d’aquesta sala sobre Barcelona, la fotografia de Manolo Laguillo mostra tota la seva contundència. I és que el seu mètode consisteix a prendre decisions abans d’actuar. Al principi de la seva carrera, diu ell mateix, tenia  preferència per la visió frontal perfecta, evitant els escorços que després ha incorporat al seu repertori, però poc a poc amplià l’angle de la presa i aprengué a elevar l’horitzó. Sempre ha cercat fugir dels punts de vista massa subjectius, per arribar a atrapar la cosa i que aquesta es desvetlli ella mateixa. En aquest sentit, “només amb la vista frontal es preserva la forma de la cosa: la seva geometria”, ens diu. Aquest és un principi que ell descriu al seu mètode del que no s’ha allunyat mai i del que aquestes sèries són deutores.

Altres parlen el temps, com la sèrie Beirut (2017), un relat de cinc hores que ens retrata les caòtiques construccions i la presència de la religió en l’arqutiectura.També el temps importa en la sèrie de les comunitats de Belfort (1987-1990), on fa constar que “per què una cosa sigui interessant, cal mirar-la molt de temps”. 

A Nova York fa un homenatge a l’arquitecte Kiesler, que dissenyà per a a Peggy Guggenheim la galeria “Art of this Century” fotografiant l’ edifici en qüestió; a Berlín fotografia el mur de terra de les runes apilades a la postguerra; a Mèxic, l’edifici Canadà a la Colònia Roma, on s’interessa per fotografiar zones concretes, i l’exposició acaba, cm hem dit amb Trieste, si bé hi ha  treballs sobre Madrid, Gandia, o bé Porto, amb la platja de Matosinhos amb els banyistes immersos en la boira, entre altres fotografies que ressegueixen l’essència de les coses des del buit.

Moritz Küng, en l’edició del llibre, bateja l’obra de Manolo Laguillo de Pseudopanorama que li dona títol. El terme l’extreu del darrer text del llibre Laguillo ¿Por qué fotografiar? titulat La invención del pseudopanorama. La camisa del llibre reprodueix una sèrie de fotografies sobre les mines de la Unión Río Tinto, prop de Cartagena. L’horitzontal de les muntanyes gairebé enllaça les unes a les altres. El panorama no és perfecte, però en serva l’aparença. Les imatges, reproduïdes en horitzontal i a tota pàgina fan àlbum i ajuden a entendre millor el treball. Una exposició i un llibre que valen la pena veure.

Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close