Exposicions

Manolo Valdés, el mirall de l’art conscient

A peu de carrer ens referiríem a Manolo Valdés (València, 1942) en termes de llegenda viva de la creació artística nacional. No en va fou un dels artífex de l’Equip Crònica que, juntament amb Rafel Solbes, colpejà a final dels anys seixanta l’imaginari col·lectiu d’una Espanya en transformació. El seu era un art que es mirava en les avantguardes del segle XX per fer dels nous llenguatges plàstics la seua arma militant. Els anys en actiu del tàndem han sigut objecte d’estudi a l’IVAM, en la recent mostra ‘Equip Crònica, mirant-se en l’espill de l’avantguarda’. A hores d’ara Valdés, establert a Nova York, segueix produint, exhibint i, el que és important, rebent el reconeixement internacional per un treball compromès política i artísticament.

Manolo Valdés. Temps i Matèria. (La matèria del temps)
Fundació Bancaixa Sagunt
Plaça Cronista Chabret. Sagunt
Fins al 31 de març de 2020.

El seu és un art conscient de la seua genealogia que s’endinsa en la història, explora les diferents disciplines i tècniques i assimila els referents anteriors per oferir nous plantejaments a partir de les propietats expressives de la matèria plàstica. Precisament ‘Temps i Matèria. (La matèria del temps)’ és la mostra que presenta la Fundació Bancaixa a la sala de Sagunt (València). Un total de vint-i-dues peces d’obra gràfica, pintura i escultura executades des de 1982, any en que Manolo Valdés es va veure obligat a seguir endavant sense Solbes, fins el 2000.

Imatge de sala de l’exposició “Manolo Valdés. ‘Temps i Matèria. (La matèria del temps)’” a la Fundació Bancaixa de Sagunt.

El comissari de la mostra, el catedràtic de Belles Arts Juan Bautista Peiró, parla d’una “personal exploració sobre la temporalitat d’un espai bidimensional que (Valdés) ha anat carregant de matèria, d’una superfície que ha fet tridimensional, objectual, escultòrica”. En altres paraules, en l’art de gravar i estampar que proposa Valdés es troba el temps de la historia de l’art.

El propi artista valencià ha defensat obertament la necessitat per bussejar en la historia de l’art per oferir la seua pròpia visió dels referents, i és d’aquesta premissa -feta dogma- que sorgeixen les sèries de bustos femenins executats com si d’un exercici de perfeccionament de dibuix es tractés. A la sala de la Fundació Bancaixa de Sagunt s’exposen Dama de perfil (1993), La dama de Argel (1997) o la paradigmàtica Boticelli como pretexto (1996). Peces que formen part de tirades de 50 i 100 serigrafies cada una d’elles amb els seues corresponents matisos. Una idea que ens porta a parlar d’allò únic en l’obra de Valdés i que Bautista Peiró defineix com un “infinit joc de textures, de canvis de modificacions, de fractures, d’encaixos… que no produeixen un efecte caòtic. Contràriament, hi ha un ordre organitzador clar, existeix una unitat complexa que es revela en la diversitat”. Finalment, pel que fa a al segon concepte operador de la mostra, la matèria, Valdés ofereix un compendi d’anàlisis en obres com Untitled II, (1992) o Reloj I i II (2000). En aquest cas el comissari de la mostra parla d’una “recerca de l’expressivitat material, activadora tant de la imaginació com de l’emoció, que no només es manifesta en les acumulacions de color, sinó també en la nuesa del suport que conviu en igualtat de condicions”.

Imatge de sala de l’exposició amb les obres de Valdés: “La Dama de Argel”, 1997. “Boticelli como pretexto”, 1996. “Reloj II”, 2000.

La planta de la sala de la Fundació Bancaixa de Sagunt mereix un breu comentari si d’analitzar la museografia es tracta. Estem davant un espai que recorda a una planta d’església de creu llatina, amb una nau central que aboca a una mena d’absis i dos laterals amb les corresponents capelles. Una distribució que es suma al fet que la sala es trobe en un nivell inferior al sòl i que necessàriament condiciona l’experiència del visitant guiant-lo a través d’uns espais que semblen destinats a albergar cada una de les obres. És així com el llenç Perfil (1990) se situa en la capçalera de la nau central o les peces Doble imagen I i II (1998) a les capelles laterals, en aquest últim cas tot i ser-ne part d’una sèrie la localització en l’espai expositiu participa d’eixe sentit d’unicitat de que parlàvem.

Amb tot ‘Manolo Valdés. Temps i matèria. (La matèria del temps)’ és un tast dins una basta producció més que suficient per constatar les constants que més han interessat a l’artista en la seua etapa en solitari a la recerca de la depuració formal a través de la figuració crítica, la serialitat, la gran escala i, per suposat, el collage.

‘Manolo Valdés. Temps i matèria. (La matèria del temps)’.

Aïda Antonino-Queralt

Aïda Antonino-Queralt: darrers articles (Veure-ho tot )

Articles relacionats amb Fundació Bancaixa Sagunt

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca