Secció: Art World

Mapplethorpe: explicar el rebel, i rebel·lar-s’hi

És curiós, i fa certa gràcia, veure com amb els anys –o segons la perspectiva– canvien les categories del que es considera transgressor, iconoclasta, rebel o inconformista. És curiós i fa certa gràcia sempre i en totes les esferes, però encara més en relació a l’art, un món en què la sofisticació i la grandiloqüència retòriques poden arribar a ser d’una pirotècnica tan maximalista i dogmàtica que fa feredat i en què, des de fa com a mínim mig segle, els patrons estètics s’han volgut validar o rebutjar atorgant-los una impròpia dimensió moral. (Recordem que a la dècada dels 70 el conceptual era considerat modern i compromès i, per tant, invariablement bo, mentre que la pintura era considerada antiga i estetitzant i, per tant, passada de moda i dolenta. Marededéusenyor: com ens hem vist, com ens veiem encara de vegades i com segur que ens tornarem a veure.)

M’ha fet pensar en tot això la manera com el Museu Guggenheim de Nova York ha plantejat l’exposició que dedica al fotògraf Robert Mapplethorpe (Nova York, 1946–Boston, 1989). Titulada Implicit tensions: Mapplethorpe Now (“Tensions implícites: Mapplethorpe ara”), l’exposició funciona com una antologia clàssica i encomiàstica del mític (i mitificat) fotògraf i, també, com una reconstrucció de l’empremta que la seva obra ha deixat en fotògrafs de generacions posteriors a la seva.

Implicit Tensions: Mapplethorpe Now
Museu Guggenheim de Nova York
Fins al 5 de gener del 2020

En aquest cas, és més pertinent parlar d’empremta que no pas d’influència perquè el Guggenheim aborda la qüestió del llegat artístic de Mapplethorpe assumint-ne els seus aspectes més conflictius. Com ho fa? Doncs dedicant un espai considerable a les obres dels fotògrafs i/o artistes Rotimi Fani-Kayode, Lyle Ashton Harris, Glenn Ligon, Zanele Muholi, Catherine Opie i Paul Mpagi Sepuya, que han tingut relacions creativament divergents amb Mapplethorpe. Alguns han begut amb més o menys admiració i respecte de l’obra del novaiorquès, però altres l’han remirada amb ulls crítics, l’han contestada conceptualment i n’han posat en dubte les dinàmiques de poder –sobretot en relació al tema racial– en què se sostenen.

Imatge de l'exposició "Implicit Tensions: Mapplethorpe Now". Foto: Guggenheim
Imatge de l’exposició “Implicit Tensions: Mapplethorpe Now”. Foto: Guggenheim

Durant els anys 70 i 80, Mapplethorpe va provocar sonores polèmiques amb les seves fotografies agressives, irreverents, sovint sexualitzades. Eren unes fotografies, gairebé sempre en blanc i negre i d’un rigor formal estricte, de reminiscències clàssiques, que en general mostraven uns temes icònicament provocatius i cridaners: l’underground queer, homes i dones despullats, parelles de sadomasoquistes, celebritats (Patti Smith, Grace Jones…) retratades amb impudícia o amb un estripat histrionisme, models (per exemple la campiona d’halterofília Lisa Lyon) disfressats de personatges que representaven tot un ventall d’estereotips…

Hi ha fotografies de Mapplethorpe que als 70 i 80 eren unànimement percebudes d’una determinada manera, però, i que ara són percebudes d’una manera totalment diferent. És el cas de molts dels seus retrats d’homes i dones negres. Moltes d’aquestes fotografies mostren homes i dones de cossos perfectes, ben proporcionats, musculosos, atlètics, de pell lluentíssima, fins al punt que sovint irradien una bellesa estatuària, que el fotògraf emfatitza posant-los en postures teatrals, o vestint-los amb una túnica, o col·locant-los sobre un pedestal (és el cas, entre altres, dels retrats Derrick Cross, Ada i Bob Love). Això, que en el seu moment sobretot va ser interpretat com una posada en valor dels cossos dels homes i les dones negres, Glenn Ligon (Bronx, NY, 1960) ho interpreta, en canvi, com una operació fetitxista de cosificació. L’estratègia conceptual que fa servir Ligon per forçar l’espectador a remirar i repensar les fotografies de Mapplethorpe és senzilla però efectiva: les acompanya de setanta-vuit cartel·les, cada una amb una frase, que plantegen, entre més, si les imatges no poden tenir un component racista o si no són d’un hedonisme inquietant.

En canvi, el nigerià Rotimi Fani-Kayode (Lagos, 1955) es pot dir que segueix les passes de Mapplethorpe quan presenta d’una manera ennoblida homes negres històricament marginats o ridiculitzats per l’imaginari estètic d’Occident o, també, quan ofereix una visió positiva i exultant del “desig negre queer”. També entre els deixebles no rebels de Mapplethorpe s’hi pot inscriure Catherine Opie, que amb els seus retrats de parelles de lesbianes (uns retrats freds però acurats, tot i que de dimensions massa grans per resultar efectius des d’un punt de vista emocional i anímic) posa el seu art al servei de l’orgull dels diferents, dels marginats i maltractats per ser considerats estranys.

Tot i que en ocasions l’exposició pot fer una impressió una mica desencaixada –un dels temes predilectes de Mapplethorpe eren els bodegons florals, i desentonen una mica dins el conjunt–, Implicit tensions és una prou exhaustiva i interessant aproximació a un dels fotògrafs més celebrats i controvertits de la segona meitat del segle XX. La naturalesa dialèctica, deliberadament busca-raons i incòmoda, de l’exposició no fa sinó donar-li més punxa i més substància.

Imatge de l'exposició "Implicit Tensions: Mapplethorpe Now". Foto: Guggenheim
Imatge de l’exposició “Implicit Tensions: Mapplethorpe Now”. Foto: Guggenheim

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons