Marc Rosich és el tastaolletes més divertit i experimentat del país. Ara es posa amb una comèdia, ara es col·loca el barret de llibretista d’òpera, ara escriu una obra per a nens, ara se’n va cap al musical, ara fa d’arqueòleg, ara esmola la ploma de traductor… Porta a l’Escenari Brossa ‘Ocaña, reina de las Ramblas’, una peça deliciosa protagonitzada per Joan Vázquez sobre el mític artista de la Transició. I és a punt de sortir el segon volum del teatre complet de Joe Orton, dramaturg britànic imprescindible que ell mateix ha traduït.
Hem vist Rosich amb moltes cares. Fa una dècada, va fer-se un nom com a adaptador treballant colze a colze amb Calixto Bieito. Recordem especialment aquell ‘Tirant lo blanc’ que van estrenar al Romea, amb Carles Santos. O ‘Mort de dama’. O ‘Pedra de tartera’.
Com a autor, no ens oblidem de ‘A tots els que heu vingut’, una sàtira estripada del pujolisme, que vam veure al TNC. Diu que li agrada la banalitat, però mai no s’oblida de posar grans càrregues de profunditat a les seves comèdies. I ho reivindica, fins i tot com a gènere.
El teatre polític, diu, no és només fer un “neo Brecht”. I aquest Ocaña n’és la prova. Ell deixa que l’artista xerri i ens posi davant dels morros la nostra doble moral, potser pitjor que mai. Mirant aquella època en la distància, no s’està de dir que “el món s’ha tornat més conservador”. Seria possible un Ocaña avui? Vagin a veure-la i responguin vostès mateixos.
Tema d’obertura: Avui l’únic que vull, de Pau Vallvé
- Joan Yago i Júlia Truyol: “Som ambiciosos, però lents” - 04 març 2021
- ‘Canto jo i la muntanya balla’ o un altre teatre possible - 01 març 2021
- Alguna cosa està podrida… - 22 febr. 2021
