Maria Cabrera

Poeta

L'Autoestopista

Maria Cabrera: «Escric quan sento que tinc la necessitat de dir alguna cosa»

Va guanyar el Premi Carles Riba l’any 2016 amb La ciutat cansada (Proa, 2017) i és un dels noms més destacats de l’escena poètica catalana actual. Maria Cabrera, nascuda a Girona el 1983, ha bastit una trajectòria sòlida i coherent, amb poemes que posen en valor el so, el desgast de les paraules, el viatge interior i la introspecció, però sense deixar mai de mirar enfora, cap al món on vivim.

Des del sorprenent Jonàs (Editorial Galerada, 2004), que va guanyar el Premi Amadeu Oller, i passant per La matinada clara (Accent, 2010), que agafa el nom d’un poema de Joan Salvat-Papasseit, fins al disc Flors que hi foren, set poemes que testimoniem deu anys de feina, versos i música amb el projecte poeticomusical Vladivostok, que forma amb Irene Fontdevila.

“Escric quan sento que tinc la necessitat de dir alguna cosa”. Si no és així, Cabrera no s’hi posa. “Ho faig amb voluntat de punxa, de furgar en coses que em generen soroll i discrepàncies”. I continua: “només sé què vull dir quan arribo al final del poema. És una voluntat de buscar per uns canals interiors que no sé on em menen”.

Maria Cabrera i Irene Fontdevila, Vladivostok. Foto: Natàlia Sibat
Maria Cabrera i Irene Fontdevila, Vladivostok. Foto: Natàlia Sibat

Vladivostok, deu anys de música i poesia

“Vladivostok és la ciutat on mor el transsiberià, després de travessar l’espinada freda de Rússia”, expliquen. El primer treball discogràfic de Vladivostok arriba després de deu anys de feina i recitals. Acompanyat del grup de cançó-punk Vàlius, mostra set cançons-poema a Flors que hi foren (The Indian Runners, 2020), un títol manllevat del poema “Clara nit”, del llibre Absència, de Josep Carner.

La relació de Cabrera amb la música, a banda de les “bategades rítmiques” inherents a la seva poesia, com explica en aquesta entrevista, és de llarg recorregut: Manel, Bikimel, Petit, Miss Carrussel, Clara Peya o Sílvia Pérez Cruz l’han musicat. Una creació on ritme i so es fonen, en una veu singular, física i corpòria, en talls musicals que a Flors que hi foren arriben per sacsejar-nos.

  1. Epíleg a la plaça (00:58)
  2. Venies cap a mi… (02:57)
  3. I vaig ser un nen (01:35)
  4. L’arbre totsol (amb sis heptasíl·labs illa endins) (02:21)
  5. Taronja borda (02:31)
  6. La meva fi serà un vers redemptor (04:13)
  7. Apocalypse Now (01:26)
Portada Flors que hi foren. Per: Raquel Tomàs i Marc Pallarès
Portada Flors que hi foren. Per: Raquel Tomàs i Marc Pallarès
Esteve Plantada

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close