Altres gèneres

Maria Jaume: “El meu disc no està pensat per ser número u”

Després de guanyar el concurs Sona9 de 2019, la cantant mallorquina presenta el seu primer treball al Mercat de Música Viva de Vic.

Quan Maria Jaume (Lloret de Vistalegre, 2000) va néixer feia dos anys que Antonia Font havien publicat el seu primer disc. Que l’última representant del nou pop mallorquí no visqués a primera fila els anys daurats del grup de Joan Miquel Oliver, tanca el cercle d’una música, la insular, sempre creixent a l’ombra del seu brillant llegat. La joveníssima cantautora debuta amb una primera col·lecció de cançons, ‘Fins a maig no revisc’ (Bankrobber, 2020), el seu catàleg d’escrits intimistes i melancòlics. Un elapé de deu temes que saben navegar entre la senzillesa, la tenebra i alguna petita detonació i que mostra un univers inquietant i personalíssim. En una quinzena de mesos Maria Jaume ha passat de no haver trepitjat mai un escenari a ser una de les propostes més esperades al Mercat de Música Viva de Vic, on actua dissabte 19 de setembre. Així és una de les promeses més rutilants de la música pop del país: la confirmació d’un present esperançador i la sospita d’un futur enlluernador.

Estàs fent les primeres entrevistes de la teva vida.

Sí! Ara ja sembla normal, però m’hi he hagut d’acostumar. Mai havia pensat gaire en com seria fer aquest pas, tot i que quan vaig presentar-me al Sona9 -ndr: concurs de nous talents musicals que Jaume va guanyar l’any passat- vaig adonar-me que m’havia d’espavilar i aprendre a fer aquest tipus de coses. Per mi això de la música no era ni un somni, és tot just ara que comença a ser-ho.

Què s’escoltava a casa la mare?

Música molt diferent. Recordo especialment el ‘Coser i cantar’, el disc simfònic d’Antònia Font, que sempre estava posat al cotxe. També l’Andrés Calamaro, REM, U2… era el que escoltava la meva mare, i mi m’agradava. Casa meva no és casa de músics, però hem estat musicals i el meu germà i jo estàvem sempre atents del que ens posava la mare.

En quin moment agafes un instrument?

Quan tenia vuit anys vaig fer un any de guitarra, em van ensenyar els acords i a córrer. Després, d’adolescent, vaig tornar a tocar fent versions de cançons que m’agradaven. Just fa tres anys que vaig començar a musicar les meves lletres. Fins que no vaig venir a estudiar a Barcelona no em va sortir això de fer una cançó o una lletra en forma de poema, tot i que per mi escriure era un fet natural.

Maria Jaume. © Noemí Elies.

Què escrivies abans?

Cançons desestructurades. Moments emocionals que necessitava expressar de la manera que fos. Després vaig començar a estructurar-les i és d’aquí d’on surten les cançons, perquè al principi eren textos sense forma.

Deies que a Barcelona vas fer un clic per començar a fer música.

En arribar aquí no coneixia a quasi ningú i vaig tenir un moment de connexió amb mi mateixa. Es van ajuntar un cúmul de coses: que estava força sola, lluny de casa, que el meu germà es va posar a fer cançons, que tenia temps lliure…

Aquest disc l’has publicat després de guanyar un concurs. ¿La música té alguna cosa de competició?

És una sensació estranya, perquè a mi no m’agrada competir amb cap altre músic. Cadascú fa el que fa i al Sona9 estàs competint contra un grup que no té res a veure amb el teu. No vaig tenir cap sensació de rivalitat, apreciava el que feien altres grups i quan em vaig plantejar presentar-me no era per guanyar.

Maria Jaume. © Noemí Elies.

Llavors perquè et vas presentar?

Per què els amics van insistir molt! El meu entorn més proper va pressionar, però no vaig veure-ho clar fins que ja era allà. Per provar, perquè em començava a interessar aquest món…

Aquest estiu has pogut salvar diversos concerts tot i la pandèmia i tocaves cançons que encara no s’havien publicat.

Et trobes davant de gent que no sap ni qui ets ni ha escoltat una cançó teva en sa vida. Però la gent sembla que ha estat a gust, respectant el que faig i donant un feedback molt positiu. Al principi em provocava una mica d’angoixa, però m’hi he acostumat i ha anat bastant bé.

Una dona jove, sola i desconeguda a l’escenari. Com ho encaixa el públic?

Per una banda s’ha posat una mica de moda veure algú com jo, sense ser perfil típic d’home en un grup de tios, i hi ha una part molt receptiva. Però també hi ha l’altra cara, una part d’indústria que et mira per sobre l’espatlla: “aquesta joveneta que sa pensa que ha vingut a fer aquí”. M’ha passat força vegades, això que no porto gaires concerts.

En aquest sector aquest pensament ve incorporat, però m’hi rebel·lo sempre que em passa. Cal fer un toc d’atenció i plantar-se perquè alguns d’ells -tècnics, programadors- et tractin amb respecte.

Entrant a parlar del teu primer disc. ‘Terra banyada’ parla de nostàlgia i pèrdua, ‘Més minuts que paraules’ fa olor de decepció i ‘Fins al maig no revisc’ supura dolor. D’on surten tots aquests sentiments?

Són fruit d’un estat d’ànim molt concret. Entenc que hi ha gent que escolta el disc i pensa que estic fatal i que em vull morir en qualsevol moment (riu), però en realitat estic bé i sóc una persona alegre. Quan vaig començar a compondre em sortia molt més fàcil i natural treure cançons de la tristor. És cert que ha coincidit amb moments de canvis i males experiències, però també m’ha servit per fer un disc.

Fins a quin punt et planteges d’obrir-te?

M’agrada guardar la distància, no vull escriure d’una manera descriptiva. Em motiva que tothom s’ho porti al seu món, al seu terreny. Que faci pensar i s’entengui com cada un vulgui.

Vas escollir ‘Automia per principiants’ per representar al disc.

Sí, perquè xerra d’independitzar-se, del meu primer any aquí, de ser autònoma i alhora aquest és el meu primer disc. Tot quadrava. A més és la més animada de tot el disc i sabíem que funcionaria millor que altres (riu)

Hi penses gaire en com t’aniran les coses pel que fa a vendes?

Quan haig de treure un senzill sí, tothom ho fa. Però en quant al disc no hi he pensat gaire. Està gravat tal com m’ha agradat fer-ho, amb els referents que tinc i de la manera que jo volia que sonés. El meu disc no està pensat per ser un número u.

La mà del Pau Vallve es nota força en temes com ‘Més minuts que paraules’. Heu fet créixer junts les cançons?

Absolutament. Les tenia totes fetes amb guitarra i veu, però vam plantejar com anirien molt abans de gravar, fent una preproducció molt completa per tenir quines cançons demanaven banda i quines no. Hem parlat molt de cada cançó, quins elements volíem i a què volíem assemblar-nos.

Maria Jaume. © Noemí Elies.

Sobre a què et volies assemblar, ‘A Sa boca i es nas’ mantens la gravació més primitiva de cintes de casset, com les de Daniel Johnston o el Joan Serra.

Sí, volia tenir alguna cançó que fos de pitjar sa gravadora i sonar així de malament, entre cometes. ‘A Sa boca i es nas’ la vam gravar el primer dia que vam quedar i està gravat en dues preses. És una essència que volia que al disc, de fet totes les cançons sonen a coses que m’agraden. Per exemple dues que s’assemblaven les hem volgut distingir a partir de referents: ‘Forces estranyes’ la vam tirar cap a Stella Donnelly i ‘Autonomia per principiants’ mirant Richard Swift.

Has volgut incloure ‘Fuig i no me toques’ com un divertiment.

És que el disc és massa seriós i volia fer alguna cosa perquè la gent respiri i rigui. També es fixa quan en Joan Serra tocava amb grups d’adolescents, i té certa semblança amb una cançó de Juan Waters. Qui ho escolta ho agraeix, perquè et fa entrar millor al final.

A la Julia Jacklin la versiones en directe. El ‘Crushing’ és un disc que has utilitzat de referència per gravar aquest disc?

Sense dubte. És un dels discos que més ha anat apareguen en les converses sobre com volíem sonar. És molt divers, però m’agradaria molt sonar com ella i especialment com en aquest disc.

Hi ha moltes noies fent coses increïbles en el món de la música: la Faye Webster, la Meg Duffy de Hand Habits, l’Angel Olsen… A tu et van faltar aquests referents en el seu moment?

Doncs sí. Quan era petita vaig trobar a faltar escoltar música feta per dones. En part deu ser culpa de sa meva família, que en aquells temps no les tenien tant a mà. És a mesura que creixo que descobreixo totes aquestes donotes d’una manera progressiva. Em fa ràbia haver passat massa anys sense escoltar dones.

No ets una persona de posar gaires tornades, en canvi t’agrada anar portant les cançons a diversos llocs…

Tenen estructures estranyes, no segueixen la clàssica del pop. Les tenia de fa temps i llavors buscava una mica més això.

Creus que canviaràs la manera d’escriure ara que has tret un disc?

Ja he canviat, tant en la manera d’escriure com en compondre. Ara en sé una mica més, escric d’una manera més realista i sóc una mica més normativa.

Que penses de l’èxit? Hi ha un objectiu a ‘Fins al maig no revisc’?

No em plantejo què és l’èxit, però vull que el disc agradi a la gent que ha d’agradar: a la gent que aprecio i fa música que m’agrada. Que tot aquest moviment que hi ha se l’escolti. Quan et ve un músic que admires i et diu que li ha agradat el disc o concert, t’omple moltíssim. M’ha passat amb en Miquel Serra, en Jordi Matas i el Ferran Palau. I és superreconfortant.

Jordi Garrigós

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close