Exposicions

Mariano Andrés Vilella. L’ofici de l’escultura

L’última exposició que vaig veure de l’escultor saragossà Mariano Andrés Vilella (1930) va ser a la recent desapareguda galeria Comas, l’any 2016. Però ara tenim l’oportunitat de contemplar de nou el seu treball que, de manera retrospectiva, la Fundació Vila Casas li dedica en una de les seves sales del Museu de Can Mario de Palafrugell.

Mariano Andrés Vilella. Rotacions
Comissari. Àlex Susanna
Museu Can Mario. Fundació Vila Casas. Palafrugell
Fins al 14 de juny de 2020

No és la primera vegada que s’exhibeix obra seva en aquest espai, ja que entre els anys 2011-2012 s’hi van exposar una quarantena de peces, dibuixos preparatoris i eines de treball, juntament amb l’edició d’un catàleg escrit per Josep Maria Cadena, gran coneixedor de la seva obra. La mostra va servir per observar les diferents etapes creatives de l’artista: l’estudi de l’esfera, del buit, del binomi espai-temps, així com “les energies que se’n desprenen”. Precisament, l’any passat la Fundació Vila Casas va fer donació a la Generalitat de Catalunya d’un bust  de marbre de l’expresident Francesc Macià, que l’artista va realitzar fa 35 anys.

De Vilella es pot afirmar que coneix l’ofici de la pedra des de ben jove, ja que va començar com a aprenent al taller del marbrista Angel Pintre de Saragossa quan només tenia 13 anys. Més endavant es va matricular a l’ Escola d’Arts i Oficis. El 1957 se’n va a treballar a França, on compaginarà la seva feina amb l’escultura. El 1970 es trasllada a Barcelona on obra el seu propi taller anomenat “Casa Manolita”, situat al barri de La Marina a la falda de Montjuic. A partir d’aquell moment es dedica plenament a desenvolupar les seves pròpies escultures, ja que abans havia treballat per a altres escultors. Des del 1976 fins al 1995 exerceix com a mestre de taller de talla de pedra a la Facultat de Belles Arts “Sant Jordi”.

Andrés Vilella: Sense títol (sèrie Unions). Escultura Marbre blanc i pedra verda.

Amb motiu d’una exposició que va fer al Centre de Lectura de Reus (2013), deia: “m’agrada que la gent acariciï les meves peces de marbre”. És d’agrair que un escultor pensi d’aquesta manera, ja que quan tenim davant una escultura, sobretot si és de marbre polit, les nostres mans es dirigeixen cap a ella, i sense adonar-nos-en ja l’estem acaronant per notar la seva calidesa i sensualitat. És cert que els museus no ho permeten, però si a l’artista li sembla bé, cal aprofitar aquesta oportunitat, ja que no és el mateix acaronar que tocar.

La seva primera exposició individual va tenir lloc a la galeria L’Escala d’Art de Sitges, l’any 1985, encara que ja havia mostrat els seus treballs en diferents col·lectives des de 10 anys abans.  Ha exposat principalment a Barcelona, Tarragona, Màlaga, Balears i Suïssa. Té obra pública a França, Argentina, Líban, Palma de Mallorca  i a diferents localitats de Tarragona. Ha obtingut diversos premis i distincions, però el més important de tots ells es podria considerar el que va aconseguir el 1979, quan li van atorgar el Primer Premi d’Escultura Sant Lluc -al mateix any també va rebre la Medalla Josep Llimona al Palau de la Virreina-.

Ara, al Museu de Can Mario hi ha una petita mostra d’escultures, algunes d’elles formen part del seu fons i abracen diferents moments  de la seva trajectòria, on es poden contemplar els seus temes més recurrents, com les corals, les esferes –el que més ha treballat- les fusions, els ovals i les unions. De fet, per a Vilella aquestes “formes esfèriques i ovoïdals, que es mouen en uns espais delimitats, dels quals no podem sortir a l’interior de l’escultura”. O sigui, l’artista pretén que les seves escultures “tinguin moviment”, que no siguin estàtiques  i per això l’esfera és “el súmmum del món, de la vida i de l’univers”.

Andrés Vilella: Sense títol (sèrie Unions). Escultura Basalt de Castellfollit de la Roca.

L’exposició es titula Rotacions, sent el comissari el mateix director de la Fundació, Àlex Susanna,  que ha volgut oferir una visió més propera del treball de Mariano Andrés Vilella, tant pels temes tractats com pels materials, ja que el públic observarà com l’artista és capaç d’enfrontar-s’hi, tot i la dificultat per esculpir-los. Hi ha des de marbre negre de Calatorao i de Bèlgica a marbre blanc de Iugoslàvia i de Carrara, així com basalt de Castellfollit de la Roca –el material més dur que ha treballat mai-, a més d’una peça de fusta. A Vilella li interessen, sobretot, els materials nobles, ja que són resistents i durs, encara que això dificulti la seva feina, però en canvi li asseguren perdurabilitat. Sol treballar a partir d’un únic bloc de marbre, ja que segons ell, “la mesura del bloc de marbre et dóna la idea, quan el tens davant. No la porta definida d’abans”.

Com comenta Àlex Susanna, “investiga, explora, desbasta i poleix cada bloc de pedra fins extreure’n unes formes d’una plasticitat extrema, en la que la matèria primera sembla esdevenir dinàmica i remetre’ns a un univers autoreferencial i alhora còsmic”. Això és precisament el que veiem en cadascuna de les obres; des del buit que deixa entre bloc i bloc, la incorporació de l’esfera com a element aglutinador de l’espai i la unió de forces que sorgeixen a l’ajuntar-se o fusionar-se els materials, com és el  marbre blanc i la pedra verda.  La seva és una obra on intervenen diversos factors: matèria, forma, ritme i moviment, que serveixen per adonar-se que l’escultura no és solament bellesa, sinó també sensualitat i emoció.

Ramon Casalé Soler
Ramon Casalé Soler: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca