Patrimoni

Mariano Andreu, artista complet

La pintura internacional del segle XX té una sèrie de característiques bona part de les quals les podem trobar sintetitzades amb gran personalitat en l’obra de Mariano Andreu Estany (Mataró 1888 – Biarritz 1976). En certa manera, doncs, Mariano Andreu ve a ser un exponent de qualitat del conjunt de l’estètica pictòrica del segle XX.

Instal·lat de nen amb la seva família a Barcelona, al carrer de Montserrat –cinc cases més enllà d’on havia nascut Anglada-Camarasa–, es formà amb Francesc d’A. Galí i es va fer soci del Cercle Artístic de Sant Lluc. Estudiaria esmalt a Londres (1907-08). En la seva primera època tant es dedicà a la pintura, al dibuix i al gravat com a l’esmalt, i treballà dins un decadentisme molt acusat, fruit de la influència rebuda a Anglaterra d’Aubrey Beardsley, estil que curiosament en bona part encaixà temporalment en les coordenades d’aquell moviment d’entrada estilísticament imprecís, però de gran pes, que Eugeni d’Ors volgué crear i batejar amb el nom de Noucentisme.

Andreu formà part d’aquell grup de decadentistes –amb Ismael Smith, Néstor i Laura Albéniz– que varen fer una destacada exposició a la galeria Fayans Català de Barcelona el 1911. Fou col·laborador gràfic ocasional de la revista “Papitu” i més constant de “Foyer” i “Picarol”. Cap al 1918 el seu art s’asserenà, de manera que sovint connectava clarament amb aquell “neoclassicisme” que triomfà a l’Europa de després de la primera onada avantguardista. Poc a poc, però, s’anaren introduint en la seva obra un perfum cubista, ressons de l’art de De Chirico i del Surrealisme, però també de la Nova Objectivitat alemanya, una petita dosi d’ingenuïsme, i fins i tot de la personal ironia de Xavier Nogués. El resultat va ser un estil propi, inconfusible que Andreu escampà pel món.

Les cavaliers, de Mariano Andreu
Les cavaliers, de Mariano Andreu

Mariano Andreu fou un exquisit, que s’instal·là a París el 1920, i exposà reiteradament arreu (Europa, Amèrica i Japó), des de la seva primera exposició a París el 1912. Esdevingut un veritable cosmopolita es ficà en el món del teatre i, sense deixar la pintura, esdevingué un escenògraf i figurinista de prestigi, en importants muntatges escènics europeus, a l’Opera Comique de París (1929), i després amb Louis Jouvet (1935), els Ballets de Monte Carlo -Michel Fokine, Léonide Massine- (1936-39), el Théatre Hébertot de París (1948), el Shakespeare Memorial Theater de Stratford upon Avon -John Gielgud- (1949), Jean-Louis Barrault (1950), Olivia de Havilland (1954), el Covent Garden de Londres (1957), etc.

L’Institut del Teatre de Barcelona té, per donació del propi artista, un important conjunt de la seva obra escènica, i també alguns exemples de primer ordre de la seva pintura, com ara La Commedia dell’Arte, del 1926, que goso dir que és sens dubte una peça digna de la millor antologia de la pintura catalana; però en no tenir aquest museu una exposició permanent dels seus fons des de fa decennis –al seu moment Andreu hi havia tingut sala pròpia quan el Museu del Teatre s’exhibia al Palau Güell de Gaudí–, aquest patrimoni passa ara desapercebut.

La Commedia dell’Arte, 1926. Mariano Andreu
La Commedia dell’Arte, 1926. Mariano Andreu

Va tenir igualment una dedicació molt intensa al llibre de bibliòfil. Il·lustrà a la punta-seca, xilografia, litografia o amb originals reproduïts fotomecànicament, obres de moderns o clàssics com Vaudoyer (1928), Ors (1928), Toulet (1933), Aymé (1942), Voltaire (1946), John Gay (1947), Gide (1947), Racine (1961), Mérimée (1961), Juan Ramon Jiménez (1964) o Labé (1975), si bé va tenir una especial dedicació a dos autors: Giraudoux (1931, 1936, 1942, 1946, 1947, 1955 i 1958) i Montherlant (1937, 1945, 1947, 1948 i 1958), amb els que tingué forta amistat i dels que, a més, va fer notables retrats. La col·laboració amb Montherlant, a més, va ser també important en el terreny teatral.

Mariano Andreu doncs fou una figura completa de les arts, i el seu prestigi el portà a ser elegit membre de l’Académie des Beaux Arts de l’Institut de France, on ocupà el Silló IX de la categoria d’Associats Estrangers, el mateix on s’havia assegut just abans d’ell Frank Brangwyn i que a la mort d’Andreu ocuparia Salvador Dalí.

Mariano Andreu
Mariano Andreu

Ara la seva figura i la seva obra ha estat estudiada en un volum escrit per Esther Garcia-Portugués, directora de la revista Emblecat, dedicada a la història de l’art, i editat per ArsNostrum Edicions. És un llibre ple d’informació, i a part dels capítols dedicats a explicar detingudament la seva biografia professional, hi ha un ampli apartat dedicat al catàleg raonat general de l’obra de l’artista, que recull unes mil dues-centes peces d’ell, gràcies al qual tenim per primer cop una referència sòlida i completa de la magnitud de l’obra d’aquest mataroní de Biarritz, que deixà al museu de la seva ciutat de naixença el seu esmalt sobre coure més ambiciós, L’orb, del 1911-14, de prop de tres metres l’alçada.

Amb aquest llibre no hi haurà excusa per desconèixer el paper singularíssim, constant i sòlid de Mariano Andreu en l’art internacional del segle XX. I haurà d’ajudar també a que cap català mitjanament culte ignori que Andreu i molts com ell son puntals de la cultura del nostre país del mateix rang com a mínim –i encara de més transcendència internacional- que els seus més o menys coetanis literaris Ors, Carner, Foix, Riba o Salvat Papasseit.

Le cirque, de Mariano Andreu
Le cirque, de Mariano Andreu

Francesc Fontbona

Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) és un dels historiadors de l’art més eminents i prolífics del país. Entre les seves obres, destaquen La crisi del modernisme artístic (1975), El paisatgisme a Catalunya (1979), Anglada-Camarasa (1981, amb Francesc Miralles), dos volums de la Història de l’art català (1983 i 1985), Josep Mompou (2000), Manolo Hugué (2006)... A més, ha dirigit o codirigit l’obra en cinc volums El Modernisme (2002-2004), el Diccionari d’historiadors de l’art català (en línia, encara en procés de creació i en col·laboració amb B. Bassegoda i Hugas) i Pintura històrica catalana. Art i memòria (2015), entre altres.

És un col·laborador històric d’EL TEMPS.
Francesc Fontbona

Francesc Fontbona: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca