Art World

Marina Abramović: “Jo soc una provocació”

L’artista Marina Abramović, famosa per les seves performances, vol posar en escena una òpera sobre l’amor i la mort de Maria Callas. Ara, obligada a fer una pausa, ens parla de la vida espectacular que ha viscut ella.

Munic, l’Òpera Estatal de Baviera pràcticament deserta. Marina Abramović, de 73 anys, hi vol fer realitat un projecte molt personal. L’artista està acostumada a treballar per tot el món. Abramović viu a Nova York, però va arribar de Londres, on la Royal Academy li dedicarà una gran exposició. A Munic, amb el suport de dones cantants, Abramović treballa en una idea operística inusual: un homenatge a Maria Callas. L’estrena estava prevista per a l’11 d’abril, però s’ha hagut de cancel·lar.

Abramović ha creat obres llegendàries, com es pot veure al documental Body of Truth (l’estrena del qual de moment està ajornada). Entre aquestes obres hi ha la performance The Artist is present, que va tenir lloc el 2010 al Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA). Cada dia al llarg d’unes quantes setmanes es va dedicar a rebre visitants durant moltes hores: va mirar sense immutar-se cadascuna de les més de 1.500 persones que es van asseure davant seu.

La trobada amb Abramović té lloc a mitjan març en un reservat de l’Òpera Estatal de Baviera a Munic. La crisi del coronavirus va agreujant-se, però encara no hi ha restriccions a la mobilitat o als contactes. Abramović està de bon humor i abans de la conversa ens ofereix desinfectant d’una ampolleta blava. Deu dies més tard tornem a parlar per telèfon; ara se la sent menys confiada.

L’actriu Abramović com a cantant Callas a “Lucia di Lammermoor”: “Si tens un talent, no l’has de perdre.

—Senyora Abramović, va arribar a mitjan març a Munic i ara no pot sortir d’Alemanya. Com està?
—És complicat. Al començament, tots els participants tenien l’esperança que podríem tirar endavant el projecte amb molt d’entusiasme, tot i que aviat vam veure clar que no podríem estrenar l’obra davant d’un públic. Per això vam organitzar una retransmissió en directe. Al final, però, també l’hem cancel·lat. Aquesta situació és molt pesada. Fa la sensació que estiguem en guerra.

—En guerra? De debò?
—Una bona amiga, Susan Sontag, va representar Tot esperant Godot en un refugi de Sarajevo durant la guerra de Bòsnia; hi penso sovint, en ella. En el seu cas imperava el soroll; ara impera el silenci. Ja ho sé, que no estem sota l’amenaça de cap guerra, sinó d’un virus, però crec que aquest enemic també és terrible. El fet que en sapiguem tan poques coses i que sigui invisible el converteix en una cosa molt perillosa; i tots percebem aquest perill.

—Com treballa en les condicions actuals?
—Primer vam reduir el nombre de treballadors a només dues persones, de vegades tres. Al vespre ens en anàvem amb una sensació estranya cap a casa, i l’endemà al matí tornàvem amb la mateixa sensació. Ens hem anat informant de la situació amb aquells amb qui encara tenim contacte, però pràcticament cap de nosaltres es troba amb altra gent. El que passa és que ara necessitaríem l’orquestra sencera, i en aquestes circumstàncies és impossible. Per tant, estem aturats. Jo superviso els muntatges tècnics, les instal·lacions de llums.

—La peça es diu 7 Deaths of Maria Callas, i tracta sobre escenes de patiment i mort que va encarnar la llegendària cantant a l’escenari, però també sobre la mort de la mateixa Callas, esdevinguda el 1977 a París.
—Amb aquesta òpera desenvolupo, precisament ara, un tema que fa trenta anys que tinc al cap. I a més estic preparant una gran exposició a la Royal Academy de Londres. Porta per títol After Life (‘Després de la vida’). Amb tots dos projectes sembla com si haguéssim previst alguna cosa. Però no és el cas. La situació actual pot donar-nos la sensació que vivim darrere un mur. Però jo els travesso, els murs. Arribarà un moment en què haurem vençut el virus i tindrem una fam enorme de cultura, d’òperes i d’exposicions.

—Però el públic, quan finalment pugui anar a veure l’òpera, tindrà ganes de veure precisament una obra sobre la mort?
—La peça no va de la mort en si mateixa, sinó del dolor i la mort per amor. L’amor desesperat i dissortat és un altre gran tema; és universal i etern. Molts de nosaltres el coneixem, jo per descomptat.

—Les seves vivències personals s’han filtrat a la representació?
—Evidentment, tenen molt a veure amb el projecte. Quan em va deixar el meu marit italià, jo vaig quedar destrossada. No podia dormir, ni menjar, em veia com una persona insuportable. En la meva infelicitat, vaig pensar en Maria Callas, en el fet que va morir amb el cor trencat i que en molts papers lírics va haver de representar la mort. Maria Callas es va entregar a Aristotelis Onassis i va acabar morint pel seu amor no correspost. Tenia tot just 53 anys.

—Vostè també ha subordinat la seva vida a l’art, com diu al documental Body of Truth. L’art és una opció millor que l’amor?
—Si tens talent, no el pots desaprofitar. Això depèn d’un ordre superior, sempre n’he estat convençuda. De grans artistes dones n’hi ha tan poques perquè les dones volen massa: fills, família, amor, harmonia, art i èxit.

—I això és impossible?
—Quan jo feia les meves primeres performances, encara a Iugoslàvia, sovint apareixia despullada. Als meus pares els atacaven a les reunions del Partit Comunista; em volien ingressar en una clínica psiquiàtrica, però jo estava convençuda que el meu art era el correcte, que era el que havia de fer. Durant anys, però, vaig ser l’única persona que ho veia així. Jo no volia tenir fills ni família. Sabia que hi ha moltes dones que seran unes mares fantàstiques. Però jo no soc una d’elles. Qui tria un camí com el meu accepta sacrificis i soledat.

—No és, doncs, cap clixé el fet que hi ha una relació entre les experiències dures i les millors obres d’art?
—No, la història de l’art n’està plena d’exemples. A veure, les depressions són una altra cosa i s’han de tractar. Però sentiments com la soledat i el patiment tenen un efecte positiu en la creativitat. La gent que és feliç no vol canviar res de com està, per això no en sorgeix res, de la seva experiència de vida. La felicitat no et fa ser creatiu.

—Vostè no fa pinta de ser infeliç.
—Una de les millors accions terapèutiques de la meva vida ha sigut treballar amb el director Bob Wilson, amb qui vaig preparar la posada en escena de The Life and Death of Marina Abramović.

—Per què va ser terapèutic?
—A Bob Wilson li vaig deixar llegir els meus diaris, els meus treballs, totes les meves històries privades. Em vaig posar a les seves mans com una titella perquè volia veure’m a través dels ulls d’algú altre. Durant els assajos gairebé cada dia em posava a plorar, perquè m’avergonyia de moltes coses. Wilson em deia: “Deixa de plorar; els espectadors poden plorar, però tu no”. Quan es va estrenar l’obra, jo em sentia com alliberada, estava de meravella.

—Es descriuria com una persona valenta?
—Si no ho fos a la meva edat, quan ho hauria de ser? Li diré un secret: un ha d’acceptar les seves contradiccions internes. Jo, per exemple, vaig descobrir que portava com a mínim tres Marines a dintre, i totes han de conviure en harmonia. Són molt diferents. Una, efectivament, és valenta, fins i tot heroica; travessa murs, té una disciplina gairebé militar. La segona Marina és espiritual i es creu qualsevol farsa, mons paral·lels i coses així. A la tercera li encanten les porqueries de tota mena: les pel·lícules dolentes, la xocolata, fer el mandra. I seria terrible que només pogués mostrar una d’aquestes persones i hagués d’amagar les altres. Perquè només et converteixes en una persona forta quan deixes d’amagar coses de tu.

—Vostè també es mostra sense amagar res en les seves performances. No tan sols ha aparegut despullada, sinó que a vegades fins i tot ha posat en perill la seva vida.
—El 1988, després de fer un viatge a peu per la Gran Muralla que va durar mesos, em sentia fins i tot deprimida. Aleshores em vaig separar d’Ulay, l’home que tant havia estimat i amb qui havia ideat i dut a terme aquella performance. Allò va suposar un trencament en la meva vida i la meva obra. Justament Ulay va morir a començament de març, després d’una llarga malaltia.

—Durant molts anys vostès dos van formar un equip aparentment perfecte, dos artistes radicals que voltaven junts pel món.
—Tota performance era una obra compartida, com una pintura creada i signada per dos pintors, per mi i per l’home que estimava. Però la llarga caminada per aquella muralla gegant va ser un moment de revelació. Vaig pensar que no volia amagar res més sobre mi, ni com a persona ni com a artista, que volia poder mostrar la meva vulnerabilitat. A la vida el gran repte és no ocultar res.

—Molts anys després, va dur a terme una performance totalment diferent, va ser el 2010 al MoMA. Durant setmanes va rebre visitants sense immutar-se. Un va ser Ulay, amb qui feia anys que no estava en contacte.
—Aquella performance comportava el següent: estar-me asseguda durant tres mesos gairebé sense moure’m. Una cosa així és una tortura. Em vaig entrenar durant un any, com un astronauta que hagués de fer una missió a l’espai. La performance no l’aturava en cap moment durant l’horari d’obertura del museu, per tant no podia ni menjar, ni beure ni anar al lavabo. Si ho aconsegueixes, et tornes una altra persona. Jo ho vaig aconseguir; i sí, llavors va venir Ulay.

—Aquell moment es pot veure a YouTube.
—Sí, és un vídeo que han vist molts milions de persones.

—L’art contemporani pràcticament mai no és tan commovedor com aquell instant.
—Després de cada visitant abaixava el cap, em concentrava uns segons i, quan els tornava a obrir, ja tenia a davant el següent. Quan el vaig reconèixer a ell, vaig haver de respirar fondo. Vaig trencar les regles, no ho vaig poder evitar: no era un visitant qualsevol.

—Ell va somriure una mica, i a vostè li van caure les llàgrimes.
—Vaig veure davant meu la vida que havíem compartit. I, tot i així, uns quants anys més tard em va demandar.

—Això va ser el 2015, per qüestions relacionades amb els drets d’autor d’antigues performances que vostè havia tornat a posar en escena. Ulay exigia una compensació econòmica.
—Vaig perdre el litigi, estava molt enfadada. No me’n sabia avenir, que després de tot el que havíem passat junts m’hagués demandat. Pel que sembla, es pensava que jo –especialment després de l’exposició al MoMA– m’havia convertit en una puta rica. Allò em va trencar el cor. Novament.

—El va arribar a perdonar?
—Sí, poc després, fins i tot. Just quan es va acabar el judici vaig fer un viatge a l’Índia; estava molta trista i esgotada. Vaig reservar plaça en una clínica aiurvèdica que només acceptava divuit persones alhora. El trajecte per arribar al lloc va durar trenta hores; i no diríeu mai qui hi vaig trobar? Doncs Ulay i la seva dona. Com en una pel·lícula de Hollywood. Ens havíem d’aixecar tots a les cinc del matí i havíem de meditar junts. Ens vam reconciliar definitivament, i estic contenta perquè, si no, m’hauria sentit molt malament ara quan es va morir.

—Vostè ha aconseguit fer una carrera única, els grans museus del món li han dedicat exposicions, però el seu país l’ha ignorat durant molt de temps. No va ser fins l’any passat que el Museu d’Art Contemporani de Belgrad va organitzar una gran exposició. Què significa Sèrbia per a vostè?
—Vaig néixer a Belgrad i hi vaig passar la infantesa, però també teníem una casa a la costa d’Eslovènia, i vaig estudiar a Zagreb. Per tant no em sento sèrbia. La meva pàtria era Iugoslàvia, però el país d’on jo vinc ja no existeix. Tot i així, me l’estimava.

—Malgrat que allà l’atacaven?
—Sí, els atacs em van donar una força immensa. M’encanten els acudits, era la nostra manera de sobreviure, tot i que a Iugoslàvia podies anar a la presó durant anys si feies una broma política. Després, als anys setanta, me’n vaig anar a Amsterdam, on tot estava permès, a ningú li importava que pugessis despullat a un escenari. De cop i volta no hi havia prohibicions. Allò va ser un problema per a mi, vaig haver de trobar nous rols.

—El 2019, quan va viatjar a Belgrad per la inauguració de l’exposició, va tenir la sensació que tornava a casa?
—Va ser la meva primera exposició allà des que havia marxat del país. Vaig acceptar una invitació de la primera ministra, Ana Brnabić. Ella em va demanar que hi anés. No és només la primera dona que lidera el govern serbi, sinó que a més és jove. Quaranta-i-tants. Sabeu què? La gent de la meva generació a Sèrbia, fins i tot els artistes de la meva generació, m’odien.

—Per què?
—Són pintors tradicionals. No poden entendre per què se’m dedica tanta atenció si aparentment no faig res més que quedar-me asseguda en una cadira. Per què aquella és tan famosa? Però amb la generació jove noto que tenim una connexió. Una vegada vaig acceptar fer una conferència a Belgrad; el museu havia ofert 250 places, però van rebre 6.500 sol·licituds, per tant van muntar un escenari a fora. Va ser un Woostock de l’art. Un moment, que us ensenyaré una foto al mòbil, la van fer des de l’escenari. Mireu, aquí es veu la multitud davant de l’escenari.

—Sembla un concert de pop.
—Però el silenci era absolut, la gent escoltava de veritat, i jo vaig parlar durant dues hores i mitja. Tota la gent que hi havia, aquella tarda, eren joves, i això em fa sentir orgullosa. I per al museu de Belgrad la meva exposició també va ser un avantatge, perquè sovint ensenyo les meves antigues performances en pantalles i la primera ministra es va cuidar que es compressin molts aparells nous. Ara els artistes joves poden aprofitar l’equipament tecnològic.

—Amb aquella exposició i la seva presència a Belgrad es va tancar un cercle?
—En certa manera sí. Algú em va dir que jo era el nou Tito, perquè la gent venia en autobusos de tot arreu per veure l’exposició. Però la cosa formidable era que allà podien veure què pot ser l’art contemporani, què era ja als anys setanta.

—A què es refereix?
—Avui dia la correcció política impedeix tota creativitat, especialment als EUA, però de fet a tot arreu. Ara serien pràcticament impossibles algunes coses que ens atrevíem a fer llavors. Això ens hauria de fer pensar.

—Vostè era una provocadora.
—Jo encara soc una provocació. M’encanta l’art, em fa feliç. De tota manera, això desferma, sobretot en les dones, un reflex de rebuig, enveja fins i tot, tota mena de sentiments negatius. Jo, per exemple, soc un exemple que qualsevol dona pot prendre’s la llibertat de viure com vulgui. Per tant, no provoco només amb l’art, sinó també perquè soc una artista feliç. I després hi ha altres grans temes, que provoquen una forta enveja: les meves relacions, el sexe.

—Què vol dir?
—La meva parella actual és un home que té 21 anys menys que jo; i ens estimem. Em considero una persona feliç, perquè, en comptes d’una família que em trauria de polleguera, el tinc a ell. Però que una dona estigui amb un home més jove? Això encara no està ben vist.

—En qualsevol cas, aquest home més jove ja ha passat els 50, i som a l’any 2020.
—Ja ho sé; i, tot i així, fent això incompleixo les normes. La societat encara no està tan avançada com diuen que està. Jo no tan sols trenco les normes, tampoc no amago la meva manera de viure. Per què ho hauria de fer? Per què no ho hauria de dir, que estic amb aquest home? És una persona fascinant; creu que soc magnífica. Tinc més problemes jo que ell amb la diferència d’edat.

—Això sí que sembla un comentari típicament femení.
—Ja. Però quan arribem a un hotel, tots dos ensenyem el passaport i veiem la diferència d’edat, la sensació és una mica estranya. Jo crec que hauríem de ser tots més lliures interiorment. En realitat, la veritat és que la vida és una cosa meravellosa, valuosa i, malauradament, curta. Després de tot el que he viscut i sofert, avui puc dir amb convenciment que a certa edat la tristesa és un luxe que no ens podem permetre.

—Senyora Abramović, moltes gràcies per l’entrevista.

Entrevista duta a terme per les redactores Ulrike Knöfel i Claudia Vogt a Munic.
Traducció: Arnau Figueras.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca