«El déu Mart» de Velázquez

Didàctica de l'Art

De tots és ben sabut que als reis els agrada caçar. I a Felip IV li encantava abatre els cérvols dels boscos d’Aranjuez, mentre la reina i tota la cort observaven l’espectacle tot explicant les darreres xafarderies. Als pocs anys d’haver pujat al tron el rei va encarregar la construcció de la Torre de la Parada, un pavelló de cacera que va ser guarnit amb un bon grapat de quadres de Rubens i uns altres de Velázquez, perquè només hi havia una cosa al món que li agradés més que la cacera, i era la pintura.

Entre les obres que Velázquez va pintar pel pavelló en destaca una per damunt de totes, Mart, un exemple immillorable per a apropar-nos a l’estil d’aquell que l’Édouard Manet considerava el millor pintor del món.

Vista de la Torre de la Parada a finals de segle XVII. Anònim. Col·lecció Abelló, Madrid.

Felip IV contempla embadalit la mà del seu pintor de cort favorit. Diego Velázquez cobreix el llenç amb pinzellades emboirades, i ho fa d’una manera tan decidida que el rei obre la boca de llavis molsosos com si presenciés una aparició. És Mart, el déu de la guerra. La maleïda guerra. Feia més de quinze anys que durava –i encara duraria quinze més-, amb terribles conseqüències: a les arques de la sagrada monarquia hispànica, hereva d’Hèrcules i dels Reis Catòlics, ja no hi havia un sol ral.

Felip IV pintat per Veláquez (1653-1655). Museu del Prado. Madrid.
Petit i inacabat estudi del cap del rei pres del natural, amb el pit i les espatlles només indicats, destinat a servir de model per als retrats oficials del monarca.

Sempre que els seus deures li ho permetien, el rei de mirada melangiosa s’escapava a la Galería del Cierzo, a l’alcàsser de Madrid, el lloc de feina de Velázquez, i s’asseia, deixava la ment en blanc i mirava el mestre sevillà que, com una divinitat antiga, feia emergir la vida a partir dels fluïts terrosos amb què empastifava la seva paleta

1

El déu de la guerra se’ns presenta d’una manera poc habitual. No és heroic ni violent, sinó que el veiem pensatiu, assegut al llit, amb la roba rebregada, com si s’hagués despertat d’una lúbrica nit d’amor amb Venus, la seva amant. Només les armes, tirades per terra, el bastó de general, que sosté amb desgana, i l’elm que porta al cap ens indica qui és.
Què ens vol dir? Potser que l’amor pot vèncer per damunt de la guerra? Era Velázquez un pacifista avançat al seu temps? Ni de bon tros. Estem al Renaixement, els artistes miren als grecs i als romans i copien els seus temes. L’amor victoriós per damunt de tot. Potser la inspiració venia d’un vers de Virgili o qui sap si es tractava del somni llunyà d’un pintor i el seu rei, anguniejats per la lluita inacabable.

1

Mart va tapat només amb un drap blau, que es barreja amb el llençol blanc del jaç i amb una altra tela rosada. Originalment, la superfície coberta de blau era molt més gran, però el pintor s’ho va repensar i va introduir altres colors. Encara, però, es distingeixen les antigues pinzellades blaves sota el color carn de les cames i sota el rosat de la tela. Aquest Mart assegut al llit, pensatiu, trist i vulnerable, sembla que acaba de ser enxampat in fraganti per Vulcà mentre s’enjogassava amb la seva esposa Venus, com ens explica el mite.

1

La Guerra dels Trenta anys està dessagnant Europa. No es poden fer més lleves, i els reis han de recórrer a tropes mercenàries: erenels terços, denominats així perquè una part dels quals anaven destinats a Flandes, l’altra a Nàpols i l’altra es quedava a territori peninsular. El soldat mercenari dels terços castellans és el símbol tangible de la guerra, i així és com Velázquez imagina el seu Mart, com un capità Alatriste, amb mostatxo, lluny ja de la joventut, amb el cansament que donen els anys de lluites i conflicte defensant les fronteres de l’imperi hispànic, on “mai es posava el sol”.

1

De prop, el déu sembla un espectre, els ulls són dos taques negres, els dits del peu i de la mà sembla que es fonen els uns amb els altres formant un bony poc definit. Aquesta sensació es crea posant capes de pintura una sobre altra quan encara estan humides. Velázquez pinta “taques” desdibuixades, perquè ell vol captar la vida, i només les coses mortes estan quietes. La carn viva palpita, respira, es mou cada vegada que el cor bombeja la sang cap a cada racó del cos, per això Velázquez no pinta línies ni encontorns que immobilitzarien les figures -les “matarien”-, sinó volums imprecisos que, això sí, cobren vida quan camines al seu voltant, quan t’apropes. Després de pintar el retrat del papa Inocenci a Itàlia, la gent del Vaticà murmurava: “Massa real!”.

1


Heu vist l’animal que corona l’elm? Efectivament, és un camell, el símbol de la paciència i de la calma. Velázquez torna a desconcertar-nos: un déu de la guerra calmat i pacient! Al pintor li agrada sorprendre, per això representa el rei sense corona, els filòsofs com pidolaires, els nans amb aspecte de notaris, un univers propi que Felip IV permet i admira. El monarca és un apassionat de la pintura, ell mateix n’ha rebut classes, i en col·lecciona com ja ho van fer els seus avantpassats, però se sent especialment fascinat per aquest pintor de Sevilla que va arribar a la cort molt jove i que va ser designat retratista del rei amb només vint-i-quatre anys.

Velázquez va passar tota la vida al costat de Felip IV, treballant de pintor però també desenvolupant altres càrrecs a la cort. Captava com cap altre pintor l’essència de les persones que retratava i el rei era conscient que no li podia amagar res: aquell “rei planeta” que feia aparicions espectaculars davant dels ambaixadors, que semblava un autòmata, llunyà i semidiví, va ser en realitat un home torturat i depressiu, sobrepassat per les obligacions de l’imperi i de les guerres inacabables: una càrrega massa feixuga sobre les seves espatlles.

Aquesta és la genialitat dels quadres de Velázquez: expressen en imatges allò que no es pot pronunciar amb paraules. Oi que imagineu qui va ser la inspiració d’aquest quadre tan sorprenent?

Angulo, D., Velázquez.Cómo compuso sus principales cuadros y otros escritos sobre el pintor, Madrid, Istmo, 1999.
Palomino, A., Vida de Velázquez, Casimiro libros, Madrid, 2013.
Portús, J., Velázquez ‘Marte’. A:Guía de la colección. Velázquez, Museu Nacional del Prado, Madrid, 2012, pp. 75.

Muntatge gràfic: Xavier Cáliz

Isabel García Trócoli

Isabel García Trócoli (Barcelona, 1965). Llicenciada en Arqueologia i màster en Llengua i Civilització egípcies. Ha cursat estudis de Novel·la Històrica a l’Escola d’Escriptors de l’Ateneu Barcelonès. Compagina la seva feina com a educadora de museus amb les traduccions editorials i l’escriptura. El 2017 va publicar «Rubricatus, Barcino 13 a.C.», una novel·la sobre l’origen bimil·lenari de la ciutat de Barcelona.
Isabel García Trócoli

Isabel García Trócoli: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca