Exposicions

Martha Rosler contra el capitalisme i el patriarcat

Passats els anys després de la seva confecció i de la seva primera exhibició pública, les obres de creació –tant se val si parlem de novel·les o de pintures, de pel·lícules, de cançons o de vídeos– poden ser considerades valuoses, importants i dignes de ser sempre recordades (o, si més no, de ser rescatades periòdicament de l’atapeït magatzem de la història) bàsicament per dues raons.

Com hem arribat allà des d’aquí?
Es Baluard, Palma
Comissària: Imma Prieto
Fins al 20 de maig del 2020

La primera raó és la seva qualitat diguem-ne estrictament artística –destresa tècnica, energia expressiva, perspicàcia intel·lectual, clarividència política, sagacitat psicològica i moral–, la qual fa que mantingui la vigència i un interès viu per molts anys que hagin passat des que va ser feta. La segona raó és l’impacte i la influència que l’obra va tenir en el moment que es va oferir al públic per primer cop, la qual cosa li pot conferir, si en efecte va tenir un impacte o una influència, la condició de símbol, de símptoma o de tret definidor d’una època o d’un determinat moviment. Aquesta condició representativa fa que sigui ineludible tenir-la en compte i valorar-la cada cop que es parla de l’època o del moviment en qüestió.

Veient l’exposició Com hem arribat allà des d’aquí?, de Martha Rosler (Nova York, 1943), que es podrà visitar a Es Baluard, de Palma, fins al proper 10 de maig, diria que moltes de les obres més icòniques de l’artista continuen sent importants, sobretot, per la segona de les raons. També diria que, a ella, si s’assabentés de la meva opinió, no li sabria gens de greu. Al capdavall, Rosler ha estat sempre una artista polifacètica, que ha treballat en diversos formats –vídeo, fotografia, escultura, instal·lacions, fotomuntatge, performance…– i per a qui l’aspecte teòric, investigador i sociopolític –també ha estat crítica i professora– han estat fonamentals en la seva pràctica artística.

En aquest sentit, no és gaire exagerat deduir que, per a Rosler, no és necessàriament un problema, ni una mancança, que les seves obres siguin valuoses, o conservin una certa vigència, només si es té en compte el context en què van ser concebudes i realitzades. Entre altres motius perquè els elements més característics del context –l’hegemonia del capitalisme i la preponderància del patriarcat– en essència no han canviat al llarg de les cinc dècades que fa que dura la seva trajectòria, i per tant es pot considerar que la crítica i la voluntat subversiva que motivaven el seu art encara mantenen el seu valor instrumental, la seva utilitat.

Fotograma de Martha Rosler Reads “Vogue” for Paper Tiger Television, 1982. Col·lecció MACBA. Dipòsit Ajuntament de Barcelona. © Cortesia de Martha Rosler, 2020.

Imma Prieto, directora d’Es Baluard i comissària de Com hem arribat allà des d’aquí?, escriu el següent al modest però útil llibret informatiu que complementa la mostra: “Des de principis dels anys 70 [Rosler] ha produït una obra de gran importància en diferents camps, a través de l’àmbit cultural, però apuntant a la sociologia o la teoria política. Ha contribuït a redefinir les categories de l’art, sobretot, a partir de pensar les funcions d’aquest i dels seus vincles amb l’economia i el mercat. Ella mateixa –continua Prieto citant un dels assaigs de Rosler– ha escrit: El món de l’art, després de la dècada de 1960, va entrar en aquesta economia globalitzada, i els artistes sovint són treballadors itinerants que van darrera de les institucions flotants i les demandes del capital. Quan ens queixem del malson del món de l’art impulsat pel mercat i pels seus camins cada cop més institucionalitzats i rígids cap a l’èxit, hem de recordar que sovint participem en ell i en la seva recerca alienant d’un avantatge competitiu, sense pensar en com ressona això a tots els nivells. És hora de dir que ja n’hi ha prou”. La (doble) cita és extensa, i està escrita en una prosa esquerpa i desagradablement poc hospitalària, però em sembla que valia la pena citar-la sencera perquè dona una idea clara de fins a quin punt la ideologia i la voluntat d’incidència sociopolítica han condicionat sempre –més i tot: han determinat– la vocació artística de Rosler.

A Com hem arribat allà des d’aquí?, que consta d’una vintena d’obres, sobretot hi ha fotografies i vídeos. No hi falten algunes de les peces més conegudes i emblemàtiques de tota la seva trajectòria. Destaca especialment Semiotics of the Kitchen, del 1976, una paròdia enrabiada dels clàssics vídeos de cuina que als EUA va popularitzar Julia Child. Si els vídeos de cuina convencionals perpetuaven i reforçaven l’estereotip de la dona servil, obedient, desposseïda d’autonomia i de personalitat, satisfeta simplement si ja disposava dels materials i els instruments necessaris per preparar els àpats del seu marit i de les seves criatures –els instruments per ser, per tant, una bona esposa i una bona mare, és a dir, una esposa complaent i una mare eficient–, el vídeo de Rosler posa en evidència l’alienació, la frustració, la impotència i la ràbia més o menys soterrades a què aquell estereotip de la feminitat abocava les dones que el vivien i el patien.

Fotograma del vídeo Martha Rosler, Backyard Economy I-II, 1974. Col·lecció MACBA. Dipòsit Ajuntament de Barcelona. ©Cortesia de Martha Rosler, 2020.

De totes les obres de Rosler que hi ha a la mostra, aquesta és una de les que ha resistit millor el pas del temps, no tan sols per la vigència del missatge –encara hi ha maneres oficialment correctes de ser dona que coarten i anul·len i aboquen a la impotència i a la ràbia–, sinó també per la fórmula estètica o narrativa que l’artista fa servir. Hi ha una ironia encara significativa i un sarcasme encara dissolvent en els gestos robotitzats, en la veu abduïda, en les explicacions mecàniques i en els usos extemporàniament agressius dels utensilis amb què Rosler, amb el davantal posat, apareix al vídeo.

Altres obres, en canvi, vistes ara resulten força més elementals. Òbvies, fins i tot. És el cas de Backyard Economy I i II, en què es veu una dona duent a terme tota mena de tasques domèstiques –les imatges, tosques, semblen les pròpies d’un vídeo casolà fet de qualsevol manera–, o també de Losing: A Conversation with the Parents, fet el 1977 i bàsicament interessant per la seva naturalesa de document sociològic. En la mateixa línia, trobem Prototype (God Bless America), el breu vídeo d’un ninot automatitzat que va vestit de soldat mentre toca el popular cant patriòtic del títol amb la trompeta. Fa un efecte ridícul, és clar, fins que al final del vídeo es veu que una de les cames del soldat, un veterà ferit de guerra, és ortopèdica. Fa prop de quaranta anys, podia tenir un efecte maliciós i punyent. Avui resulta un punt ingènua.

Més potent, i d’un efecte avui encara colpidor –perquè fa gràcia i alhora és un horror–, és l’obra Martha Rosler reads “Vogue” for Paper Tiger Television (1982). Consisteix en l’artista fullejant la famosa i frívola revista i comentant-la descriptivament usant el llenguatge propi de Vogue, un llenguatge caracteritzat per la cursileria hiperbòlica de la publicitat tradicionalment adreçada al públic femení.

Fotograma del vídeo de Martha Rosler, Prototype (God Bless America), 2006. Col·lecció MACBA. Dipòsit Ajuntament de Barcelona. © Cortesia de Martha Rosler, 2020.

Finalment, per als visitants del país, hi ha una obra, recent, que té un interès ideològic, social i (segons com) emotiu suplementari. Es titula Votarem! Barcelona 1 October 2017, Rosler va fer-la el 2020 i és un vídeo de 10 minuts amb imatges del referèndum de l’1-O, amb les càrregues i la violència policials i la resistència pacífica dels votants, unes imatges que de tant en tant són puntejades per breus textos explicatius que, d’una manera neutra i ponderada, posen en context els fets i el marc sociopolític en què es van produir. Que una de les grans artistes del vídeoart mundial hagi fet una obra sobre l’1-O té la seva gràcia, però en realitat, si el vídeo no anés firmat per Martha Rosler, semblaria un document gràfic com tantíssims altres n’hi ha sobre aquell dia.

Pere Antoni Pons

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close