Disrupcions

Martí Guixé: “L’últim objecte que ens quedarà serà el menjar”

Martí Guixé (Navàs, 1964) és dissenyador industrial i d’interiors. Des de fa dues dècades, reflexiona sobre el tema del menjar i l’alimentació des del punt de vista del disseny, a partir d’una sèrie de projectes conceptuals que engloben no només factors purament alimentaris, sinó també mediambientals, econòmics, antropològics, tecnològics i artístics. Tot sense renunciar mai al sentit de l’humor i amb un sentit crític al voltant de la indústria alimentària, entre la utopia i la distopia, la prospectiva i, fins i tot, la ciència ficció. Recentment Guixé, que viu entre Barcelona i Berlín, ha presentat quatre projectes sobre aquesta temàtica en la seva darrera exposició “Martí Guixé, Food Projects, 1997-2019” a la Juan Naranjo Galería de Arte & Documentos de Barcelona.

Quina és la diferència entre la seva investigació al voltant del menjar i la que fa un cuiner d’alta gastronomia?
Els meus treballs sobre el menjar tenen a veure amb el disseny. Si m’imagino el menjar com un objecte, penso en com ha de ser dissenyat perquè resulti útil, còmode i nutritiu. Tot des d’un punt de vista holístic. Es tracta de pensar en quines són les necessitats de l’usuari. En canvi, el cuiner és com un artesà, que sobretot en el 90% dels casos busca donar plaer als sentits. Food Design, per mi, tracta d’aplicar els conceptes bàsics del disseny als aliments. Com la gran part del menjar prové de la naturalesa, pensem que no necessita ser dissenyat però sí si penses en el menjar com a un objecte. M’agrada pensar, per exemple, que l’objecte ideal de menjar seria el que no necessita cap tipus de cobert, el que fos ergonòmicament perfecte, totalment sostenible i s’adaptés de manera personalitzada a les necessitats nutricionals i de salut de l’usuari.

Què és el que fa precisament en el seu projecte Digital Food: tenir en compte totes les variables possibles.
Exactament. Vaig imaginar com dissenyar un tipus d’aliment que no necessita de l’agricultura i que fos superpersonalitzat, tenint en compte la salut del subjecte, el clima, el lloc on se’l menjarà, el tipus d’activitat física que fa, si vol guanyar energia o es vol relaxar… I que amb totes aquestes dades, el puguessim imprimir en 3D. En funció de tot això, he imprès uns objectes que s’ajustarien a tots aquests paràmetres que s’allunyen molt de les formes dels aliments naturals.

Martí Guixé. Digital Dark Food. Foto: Inga Knölke.

Veig que els objectes del projecte Digital Dark Food, que ha realitzat expressament per a la seva darrera exposició, són més foscos i menys agradables a la vista, per què?
Segurament si només ens alimentéssim amb objectes tan superpersonalitzats com els de Digital Food, arribaria un moment que ens trobariem tan bé, que no notaríem ni el cos, el cos desapareixeria. Per tant, per tenir l’experiència de tremolar, vomitar, tenir dolor, suar… també hauríem de crear aquestes experiències de manera artificial i dissenyar objectes que les provoquessin. Digital Dark Food és com una versió hackejada de Digital Food.

I aquest projecte, encara pot donar un pas més enllà?
Sí, ja estic pensant en preparar una sèrie d’objectes més psicològica. Que les experiències que provoquin aquests aliments tinguin a veure amb els estats d’ànim, o que un home pugui sentir el mateix que una dona durant l’embaràs. En el disseny digital dels aliments, hem de partir de la base que tot és possible. Només cal imaginar el que vulguis.

És una mica ciència-ficció tipus Star Trek. Realment creu que algun dia es podran dissenyar els aliments d’aquesta manera?
Mai se sap però veritablement no les tinc totes.

Un dels seus primers projectes sobre el menjar va ser Sponsored Food, del 1997. Pot una truita de patates, com aquestes de fusta que exposa ara, tenir espònsors?
Per què no? Al Paleolític érem recolectors o carronyers i tot es va complicar al Neolític, amb l’aparició de l’agricultura i de la propietat privada, i per tant comencen les guerres i l’explotació. És el que alguns comparen a la pèrdua del paradís d’Adam i Eva. Si tornéssim a aquella situació i tinguéssim l’oportunitat que la societat de consum fos com aquell paradís potser una forma seria que les grans empreses esponsoritzessin el menjar. Per això he dissenyat una truita de patates amb els logos de dues grans companyies multinacionals. Les empreses també podrien esponsoritzar restaurants, per exemple, i per tant es podríem alimentar gratuïtament, una situació molt similar a la del Paleolític.

El restaurant de cuina solar a Hèlsinki es va omplir cada dia. Foto: Inga Knölke.

En canvi, el restaurant amb cuina solar que va muntar durant uns dies a Hèlsinki el 2011 incideix més en aspectes medioambientals.
Sí, i també d’economia social. En aquella ocasió és un projecte en col·laboració amb un cuiner finlandès, Antto Melasniem,  al qual una empresa de cervesa li va demanar que presentés un projecte que relacionés natura i cervesa. Aleshores vam dissenyar un restaurant efímer, a l’aire lliure, que consistia en un quadrat pintat a terra amb línies blanques en un descampat, que va funcionar durant 15 dies. Per cuinar vam utilitzar cuines solars, que avui en dia s’utilitzen molt a Àfrica. Aquesta manera de cuinar aporta una textura i un sabor diferent al menjar, realment queda molt bo. El restaurant va tenir èxit, encara que, és clar, va tancar els dies que va ploure o estava molt núvol. És una manera d’experimentar la cuina, semblant a la del Paleolític, de fet, i més en consonància amb la naturalesa. Més que dominar la natura, el que fas és seguir a la natura.

Aquesta experiència s’ha repetit en algun altre lloc?
Ho vam intentar a Itàlia però ens vam adonar que als països del sud del Mediterrani no ens agrada menjar al sol. Això sí, el projecte va rebre un premi FAD internacional d’arquitectura el 2014  (del qual es pot veure un vídeo, fotografies i la maqueta a l’exposició) perquè el jurat va considerar que s’havia creat un espai arquitectònic del no-res.

La consciència sobre el que mengem i sobre els abusos de la indústria alimentària ha augmentat moltíssim en els darrers anys. Quins canvis ha notat respecte aquest tema en els darrers 20 anys?
La consciència és més gran per part del consumidor però la indústria alimentària, en general, continua sense tenir com a prioritat la salut sinó els interessos econòmics. No vull ni pensar en com alimenten el peixos a les piscifactories o als animals a les grans granges ramaderes… En el meu cas, ja fa sis anys que no menjo carn i veritablement em trobo millor.

Juan Naranjo i Martí Guixé amb l’esquema de Digital Food Martí Guixé . Foto: Inga Knölke

I continua treballant com a dissenyador, és clar.
Sí, treballo per a empreses com Damm, per exemple. Per a la Galeria Nacional de Roma ha dissenyat l’interiorisme dels espais no expositius i he comissariat una exposició sobre els gerros dels flors. Són feines que se situen entre allò experimental i l’àmbit artístic. I a Barcelona, tenim obert l’ExDesigner Bar Project, al carrer Entença, que és un bar que es va dissenyant a partir de les impressions en 3D. El problema ara, pel que fa al disseny d’objectes i sobretot de mobiliari, no passa pel seu millor moment. La gent jove, per exemple, no té recursos ni per pagar-se una habitació, per tant no pensa en comprar mobles. Tot canvia de manera accelerada i cada cop menys necessitem menys d’objectes físics. Fins i tot les relacions socials s’han desmaterialitzat, tot és digital. De fet, l’últim objecte que ens quedarà serà el menjar.

Montse Frisach

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca