Exposicions

Massa Goya, o com no fer una gran exposició

S’ha inaugurat recentment al Museu del Prado una gran exposició temporal dels dibuixos de Goya. El muntatge és elegant i sobri, un fons absolutament blanc per fer ressaltar els originals, agrupats per períodes cronològics. Ben il·luminada, ben tipografiada, amb un recorregut ben delineat malgrat la dificultat d’adaptar-se a unes sales amb molt poques parets.

Goya. Dibujos. “Solo la voluntad me sobra”
Museo Nacional del Prado. Madrid
Fins al 16 de febrer de 2020

Però la impressió és molt fatigosa, gairebé enervant. Amb centenars de dibuixos mostrats, és una demostració de força per acumulació, una mica com el Prado mateix, o com tants altres museus del món amb més fons extraordinaris que capacitat expositiva. Però aquest fet, que podem donar per descomptat en una filosofia de vida basada en l’aplegament i representada per les institucions museístiques, en una exposició temporal és perfectament evitable. Diria que és imperativament evitable.

Signatures diverses de Francisco de Goya, extretes del seu epistolari i recollides al llibre “Diplomatario de Francisco de Goya”, editat per Ángel Canellas López, Saragossa: Institución Fernando el Catòlico, 1981, p. 59.

D’una exposició temporal se n’espera un criteri, una visió, una idea que la faci necessària. ¿Per què, si no, exposar dibuixos que són accessibles en múltiples publicacions? Veure’n les subtileses de les aiguades, o adonar-se dels traços difuminats del llapis podrien ser uns motius. Però cal convenir que Goya, ni en aquests dibuixos ni gairebé en cap de les seves obres, no estava gens interessat en aquestes qualitats materials del traç, i que per tant són només efectes secundaris que no poden justificar per si mateixos la contemplació dels originals.

Uns ‘originals’, per altra banda, creats amb una funció merament instrumental, perquè tots són exploratoris i molts d’ells van servir per fer els gravats de les diferents sèries que s’exposen. D’aquí també que molts manquin de la frescor d’un dibuix, perquè van deixar la seva ànima sobre la pedra o la planxa que després Goya va usar com a veritable original, perdut per sempre i que només sobreviu en les seves reproduccions.

Però el problema, és clar, no és el de la innegable qualitat de l’obra de Goya. El cansament que provoca aquesta exposició és degut a la seva monotonia. Tots els dibuixos estan exposats iguals, tots tenen cartel·les explicatives més o menys amb la mateixa quantitat d’informació, per altra banda sovint secundària. L’aparell expositiu, tot i la seva blanca elegància, o precisament per això, tendeix a la narcotització del visitant, agombolat per una Il·luminació tènue i constant, indiferenciada.

Però la mancança més gran, i l’origen d’aquesta monotonia, és la d’un fil conductor, la d’un argument que ajudi a entendre el per què de tot plegat, que s’arrisqui amb una tesi que faci evident quins dibuixos expliquen quins moments de Goya, quines d’aquestes imatges, i a ben segur no són pas totes, són les que representen moments singulars i crítics de l’evolució de l’artista. Quina és, en definitiva, la vàlua real de l’exposició mateixa, que no es pot basar merament en la qualitat del material exposat i que hauria de jerarquitzar-la per fer-la assimilable.

El súmmum de l’acumulació acrítica s’exposa com a peça central, literalment al bell mig del recorregut, on els cent vint dibuixos del Quadern C creen un tedi veritable. Però en tota l’exposició falten accents que dinamitzin la seva lectura; falten enllaços que relliguin l’obra amb la seva vida i que permetin veure l’home i els seus daltabaixos; falten diferents velocitats de lectura del mateix mecanisme expositiu. Falta, en definitiva, un projecte i una curadoria modernes que ens acostin la immensa figura de Goya i ens facin imprescindible la visita de l’exposició.

Ara no és res d’això. Fet i fet tot plegat sembla una oportunitat perduda per actualitzar el missatge de Goya i lligar el seu art amb la seva vida. Una vida, per cert, políticament liberal i compromesa amb l’obertura de mires i contra l’obscurantisme que li va costar refugiar-se a França, on va morir. De tot això, ni de la seva crítica social, ni paraula al Prado, que es limita a una visió neutra que acaba reforçant, ni que sigui sense voler, el costumisme a què es redueix sovint l’obra de Goya.

“Només la voluntat em sobra”, escriu Goya en una carta memorable feta en un moment de màxima fragilitat al seu desterrament de Bordeus, i que l’exposició pren com a lema. “Només la voluntat li falta”, podríem dir d’aquesta mostra feta des de l’atropellament i l’excés, però mancada de tota intenció. Un veritable exemple de com no fer una gran exposició.

Massa, massa Goya per a tan poca idea.

Enric Massip-Bosch

Doctor Arquitecte, professor i fundador de EMBA (www.emba.cat).
Enric Massip-Bosch

Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Articles relacionats amb Museo del Prado

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca