Secció: Crítica

Memòria viva de l’època heroica de l’art modern

No n’hi ha prou amb ser en el lloc oportú en el moment adequat. També has d’adonar-te que són el lloc oportú i el moment adequat i has de tenir prou intel·ligència, astúcia i coratge per treure’n tot el profit. És el que va fer l’escriptora nord-americana Gertrude Stein, que va desembarcar, provinent de la seva Amèrica natal, al París de principis de segle XX, una ciutat efervescent de nouvinguts i de novetats, i va acabar-ne sent una de les principals protagonistes.

A la capital francesa, Stein de seguida va tenir consciència, juntament amb el seu germà Leo, que alguna cosa grossa s’estava coent dins el panorama de les arts plàstiques. Ella n’era una apassionada, i a més tenia curiositat i criteri propi. Així és com, en qüestió de pocs anys, Stein va fer-se amiga, confident i consellera d’alguns dels artistes (Picasso, Braque, Matisse, Juan Gris…) fundacionals de l’art modern. També va esdevenir una àvida (però mai avariciosa o especulativa) col·leccionista d’obres d’art. I, finalment, va fer del seu avui mític apartament (a la Rue de Fleurus, número 17) un espai acollidor de trobada per a tota mena d’artistes i d’escriptors, un espai ideal per a l’intercanvi d’idees, de propostes, de parers, d’inquietuds. Els artistes i els escriptors anaven a l’apartament de Stein a fer tertúlia, a conèixer gent, a ensenyar el que havien creat a la mirada exigent però constructiva de la seva amfitriona o, simplement, hi compareixien per buscar-hi orientació o de pelegrinatge.

Conscient del valor històric, i de l’interès humà i literari, de tot el que havia viscut, una ja veterana i consagrada Gertrude Stein, nascuda a Pennsilvània el 1874, va publicar, el 1933, unes particulars memòries: Autobiografia d’Alice B. Toklas. Editat per primer cop en català l’any 1992, el títol ha estat rescatat per L’Avenç. Stein hi rememora la seva vida, si bé se centra sobretot en el període que va del 1907 fins a principis de la dècada dels 20, i hi conta un enfilall d’anècdotes –curioses, hilarants, vodevilesques, melancòliques, precioses, sorprenents, significatives– relacionades amb algunes de les persones més potents que havia conegut de prop i que havia tractat a fons.

He dit que són unes memòries particulars. El que les fa particulars és la manera (el punt de vista) com Stein va optar per elaborar-les. En lloc de fer-ho d’una manera directa i explícita, va escriure-les per persona interposada, és a dir, va fer veure que escrivia les memòries de la seva inseparable companya, Alice B. Toklas, però en comptes de parlar de Toklas va parlar sobretot d’ella, del que ella havia fet i viscut i de les idees que tenia i de l’opinió que li mereixia aquell i aquell altre. Vull dir que el títol és Autobiografia d’Alice B. Toklas, però que ni és una autobiografia a l’ús ni la protagonista és Toklas, de qui només ens n’arriben informacions tangencials, de secundària omnipresent però molt sovint invisible.

Parlar de joc de miralls seria una exageració poètica improcedent. En realitat, es tracta d’un recurs que permet a Stein d’escriure sobre ella en tercera persona, un recurs que afegeix estranyesa però que en el fons no aporta gaire res, literàriament, més enllà d’un cert efecte còmic (involuntari, totalment exempt d’autoironia) davant els desplegaments egolàtrics de Stein. I dir-ne desplegaments egolàtrics encara es queda curt. Això posa Stein en boca (en ploma) de Toklas tot just a la tercera pàgina del llibre: “Els tres genis dels quals voldria parlar són Gertrude Stein, Pablo Picasso i Alfred Whitehead”. Els tres genis, sí, i el geni que encapçala la llista és la mateixa Stein. Hi ha una altra frase que defineix a la perfecció la relació entre les dues dones: “Els genis venien i parlaven amb Gertrude Stein, i les seves mullers s’asseien al meu costat”, escriu Stein fent veure que ho escriu Toklas. L’egolatria també pot resultar entranyable, si l’egòlatra en qüestió et cau bé.

És difícil que, al lector, Gertrude Stein no li caigui bé. Sobretot, per la gràcia curosa i al mateix temps ràpida, desenfadada i plena d’enginy amb què escriu. La seva prosa té l’efervescència pletòricament entretinguda d’aquelles tertúlies serioses però informals en què la bonhomia, la generositat i l’hospitalitat conviuen amb les maledicències i la mala bava, en què les idees intel·ligents són rematades per observacions mordaces, en què les anècdotes són un no parar de sorpreses i en què les passions estètiques i intel·lectuals no són mai fredes o analítiques sinó que, al contrari, bullen de vida i són excitants.

Com és fàcil de suposar, els lectors mitòmans quedaran enlluernats davant la desfilada de noms radiants que passen per les pàgines del llibre. A més dels ja esmentats Picasso, Braque, Matisse i Gris –els dos espanyols van ser “els dos millors amics de Stein”–, cal esmentar també Cézanne –el pare tranquil, discret i genial de la modernitat pictòrica–, el galerista Vollard, Derain –de qui algú va dir: “sembla modern i fa pudor de museu”–, Apollinaire, Andre Salmon, Erik Satie, Cocteau, Picabia, l’escultor català Manolo, Marie Laurencin, Sherwood Anderson, Hemingway, Pound, Ford Madox Ford, T.S. Eliot i uns quants que me’n deixo. “Qui més va venir. Van ser tants”, s’exclama Stein abans de prosseguir amb l’enumeració de noms i d’històries. Hi ha passatges, és cert, en què el llibre funciona només com una simple cascada de noms, però en general cada nom va acompanyat d’una descripció breu i subjectiva, però prou vivaç i clarificadora, i, en el millor dels casos, d’alguna anècdota memorable.

Perquè, com és obvi, si tots aquests noms són radiants i configuren una galàxia rutilant, que més de cent anys després encara brilla com el primer dia, és per la substància de qui eren i del que feren. Per l’afany aventurer, trencador, experimental i alhora conscient de tot el que els havia precedit, amb què es proposaren de ser els primers a fer coses noves, a pintar noves formes, amb nous colors, sobre nous temes, des de noves perspectives i amb nous materials. També per la intel·ligència amb què trituraren l’herència del passat i construïren el futur. I també per la competitivitat estimulant que entaularen entre ells i que a moments els va amargar –i va generar enemistats– però sobretot els va alimentar a tots. (Ja ho diu Antonio Lobo Antunes: “les obres mestres són com els tigres, que no es devoren entre ells”).

Des de la seva doble condició de mentora i creadora –triple condició, en realitat, si hi sumem la de cronista o memorialista d’un grup humà i d’una època–, Gertrude Stein va tenir un paper crucial en el desenvolupament d’un dels moments més fascinants, insòlits i heroics de la cultura moderna. Per sort per a tothom, en va deixar notícia en un llibre bigarrat, colorista, ple d’amor per l’art i per la literatura i per la vida.

Autobiografia d’Alice B. Toklas

Coberta del llibre Gertrude Stein, recuperat per L'Avenç

Gertrude Stein
Traducció: Assumpta Camps
L’Avenç
Barcelona, 2019
284 pàgines

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons