Exposicions

Menorca, plàsticament i vitalment inacabable

La gent que s’hi dedica sol creure (o almenys pretén fer creure) que la cultura és gairebé sempre una eina per mirar el món de cara i tal com és, i per entendre’l sense apriorismes ni automatismes ni receptes precuinades. En realitat, és clar, la cultura –i això inclou totes les disciplines artístiques– és tan plena de prejudicis, d’apriorismes i de distorsions incomprensiblement ximpletes com totes les altres esferes de la vida. En el món de l’art, per exemple, hi ha beneitures demencials que a moments han estat a punt d’aconseguir un estatus de veritat incontrovertible i unànimement assumida. Per exemple, la idea que la pintura figurativa era una pràctica antiquada, obsoleta, que ja no pertanyia al present ni tenia cap raó de ser en una època bigarrada, bastarda i caòticament imaginativa com és la postmodernitat. Bajanades, per descomptat.

Pintar (a) Menorca
Diversos pintors
Comissariada per Àlex Susanna i Carles Jiménez
Museu Diocesà de Barcelona
Fins al 24 de novembre

Per sort, al llarg d’aquests últims cinquanta o seixanta anys no han estat pocs els artistes que, amb independència del soroll que els envoltava, han continuat treballant tal com han de treballar sempre els artistes: sent fidels a les seves pulsions, al servei dels seus gustos i interessos, obeint només la pròpia curiositat, renovant per al present i el futur aquelles herències del passat que ells creuen més perdurables o que senten íntimament que són més valuoses, vigents i importants.

Cinc pintors que han treballat dins les coordenades de la figuració, una mica o molt al marge dels corrents centrals d’això que hem convingut a anomenar l’art contemporani, són el menorquí Josep Vives Campomar (1940) i els catalans Francesc Artigau (1940), Xavier Serra de Rivera (1946), Josep Serra de Llimona (1937) i Miquel Vilà (1940), que tenen en comú, a més d’una antiga amistat, el fet d’haver residit o d’haver passat regularment llargues temporades a l’illa de Menorca i, especialment, d’haver-la pintada amb una insistència meticulosa, sense descans.

L’exposició Pintar (a) Menorca, comissariada per Àlex Susanna i Carles Jiménez, que es podrà veure al Museu Diocesà de Barcelona fins al 24 de novembre, fa conviure algunes de les obres menorquines d’aquests cinc pintors amics. Tot i que l’espai és reduït –dues sales– i les obres es presenten d’una manera atapeïda –s’ha volgut aprofitar a fons tot l’espai disponible–, i que a més irradien totes una diguem-ne menorquinitat explícita, l’exposició no fa en cap moment la sensació d’estar sobrecarregada, ni de ser reiterativa i monòtona. Al contrari: si li passa com a mi, l’espectador que la vagi a veure en sortirà amb la impressió d’haver assistit a una tertúlia plàstica establerta entre gent de confiança i celebrada en un lloc la mar d’acollidor.

Totes les obres aquí exposades s’inscriuen dins les categories dels gèneres tradicionals: hi ha bodegons, marines, paisatges i (auto)retrats. Cada pintor, però, els treballa a la seva manera. Tal com escriu Àlex Susanna al text del catàleg, “cadascun a la seva manera i amb una intensitat variable, tots aquests artistes –illencs o illòmans, tant se val– han contribuït a afaiçonar l’imaginari d’aquest territori de límits tan definits i, tanmateix, inexhauribles”.

El que és interessant, aquí, és la noció de “límits definits”. Menorca és una illa reduïda, d’una riquesa paisatgística esplèndida però molt més homogènia que la que presenta (per posar un cas) la seva veïna Mallorca. Amb tot, aquests cinc pintors amics han estat capaços de tornar-hi un cop i un altre i de plasmar plàsticament –sense repetir-se ni avorrir, sense recórrer a fórmules fàcils i previsibles– alguns dels seus indrets naturals més emblemàtics, la seva llum, alguns exemplars de la seva fauna, i la seva atmosfera plàcida, quasi paradisíaca. En conjunt, els resultats són variats i interessantíssims. Això permet constatar, novament, que no són els temes els que s’exhaureixen, sinó els artistes els que s’esgoten i ja no saben com treure més suc als temes que tracten. Aquests cinc pintors amics sembla que no s’han cansat mai de pintar Menorca, i que Menorca tampoc no s’ha cansat mai de deixar-se pintar per ells.

Al text abans esmentat, Susanna especifica les diferents geografies des d’on ha treballat cada un dels pintors. “Cadascú l’ha recreat [Menorca] des d’un epicentre diferent, i això prou que es nota en la seva obra: Artigau des de Sant Lluís, Serra de Rivera des de Ciutadella, Miquel Vilà des de Maó, Serra Llimona des de Fornells i Vives Campomar des del port de Maó”. Cada illa és un món, però hi ha molts de móns dins cada illa.

Josep Vives Campomar, l’únic menorquí de la tropa, el que d’alguna manera ha fet que els altres es vinculessin a l’illa, curiosament és, potser, el que té una obra més tortuosa, més intensa, més introspectivament conflictiva. Hi ha bodegons de Vives Campomar que fan patir, tan saturats com estan de colors greus, tanta severitat desprèn la disposició sovint amuntegada dels objectes, tan forta i quasi angoixant és la vibració continguda –vides plenes de mort– d’allò que capta amb el pinzell.

Francesc Artigau, en canvi, és més vistós que dramàtic. Les seves obres irradien un gust natural i directe per la part més contemplativament sensorial de la realitat. El detallisme alhora analític i suculent amb què pinta un cap-roig sobre un plat blanquíssim (un oli sobre tela de petit format) sembla que no ha de tenir res a veure amb el mediterraneïsme harmoniós d’El jardí de s’Ullastrar (un pastel sobre fusta de dimensions considerables), però l’un i l’altre comparteixen una mateixa mirada benèfica, quasi meravellada, sobre la realitat. Fins i tot quan pinta un element antinatural, un avió solcant el blau dels cels, un element associat a la modernitat que trenca i fa malbé l’harmonia natural del paisatge mediterrani, Artigau ho pinta amb amabilitat i esveltesa.

Els paisatges de Xavier Serra de Rivera conviden a ser transitats i fins i tot habitats, la qual cosa implica que els pinta amb un afany realista net. Com si, d’alguna manera, el pintor volgués correspondre a l’hospitalitat de l’illa retratant-la amb la generositat de qui només hi troba bondat, bellesa, pau. Els dos petits olis sobre paper titulats Camí del sud i El safareig d’Olivete, tots dos del 2004, tenen alguna cosa de locus amoenus versemblant, o creïble, o no sublimat. Una altra cosa són els bodegons, d’una austeritat rotunda, d’un minimalisme deliberadament eixut però elegant.

La llum blavissa, les terres i els camins i els marges d’uns ocres clars, els verds densos i obscurits dels arbres: tot això denota que Josep Serra Llimona ha mirat molt els espais que retrata, i que aquests espais d’alguna manera han sedimentat tant en la seva mirada com en la seva mà. Un excés de familiaritat entre un artista i el seu tema pot portar a la rutina, a la previsibilitat i a l’avorriment, però també pot portar a una forma tranquil·la i càlida de familiaritat, de la qual els espectadors se’n senten partícips. Diria que aquest és el cas de Serra Llimona.

La manera com Miquel Vilà capta els paisatges muntanyosos de Menorca, en canvi, està més a prop del dramatisme i la intensitat de Vives Campomar que de l’harmonia més o menys constant dels seus altres col·legues. Les obres Darreres de Sa Mesquida (un oli sobre cartró del 2009) i Turons de Sa Mesquida (un oli sobre tela del 2008) traspuen una fascinació indissimulada per l’acumulació d’estrats geològics i per les vibracions de la pedra de les muntanyes que pinta. Són quadres en què tot –les muntanyes, el cel, la llum, els núvols i els camps de terra– sembla que dansin, una dansa d’ondulacions quasi quietes i de silencis forts.

Els cinc pintors amics representats a l’exposició Pintar (a) Menorca tenen en comú el fet de dominar amb destresa l’ofici i de fer una pintura que requereix ser contemplada pausadament, amb recolliment i paciència. Tal com va escriure fa molts anys l’escriptor i crític d’art Guillem Frontera, “una natura morta de Chardin, si tens pressa, no és significativament distinta d’un calendari de cartutxos”. Així doncs, no tingueu pressa, espectadors. Si no podeu apreciar l’harmonia plàstica i existencial d’aquestes obres, no serà culpa de les obres.

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca