Exposicions

Miguel Ángel Campano, la passió immutable per la pintura

La trajectòria artística de Miguel Ángel Campano (Madrid, 1948–Cercedilla, 2018) va estar marcada per una mena de gosadia polimòrfica que el va dur a fer canvis constants d’estil i de temes (o de motius artístics). Aquesta naturalesa canviant, aquesta creativitat marcada pels talls entre una època i una altra, caracteritzada per una notable pluralitat de temptatives i d’interessos, és precisament el punt de partida de l’exposició que ara li dedica Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma.

Miguel Ángel Campano. Accents i diferència
Comissària: Imma Prieto
Es Baluard. Museu d’Art Contemporani de Palma
Del 18 de setembre de 2020 al 28 de febrer de 2021

Titulada Miguel Ángel Campano. Accents i diferència, ha estat comissariada per Imma Prieto, directora de la institució, i té com a punt de partida la gran retrospectiva que el Museu Reina Sofía de Madrid va dedicar a l’artista entre el 6 de novembre del 2019 i l’1 de juny d’enguany, i que va ser l’última exposició en què l’artista va poder participar activament abans de morir.

L’exposició madrilenya, titulada D’après (“segons” o “a partir de”) també incidia en la versatilitat, entre deliberada i natural, de Campano. Tanmateix, i sense pretendre negar –i ni tan sols matisar– la dimensió metamòrfica d’una trajectòria que va desplegar-se al llarg de cinquanta anys i que va treballar el blanc i negre i el color, l’abstracció gestual i la geomètrica, la figuració al voltant de pretextos intel·lectuals i de motius sensuals, el cert és que hi ha un factor constant i invariable en la canviant trajectòria de l’autor de la sèrie Omphalos: la passió per la pintura.

Imatge de sala de l’exposició “Miguel Ángel Campano. Accents i diferència” a Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma.

Més i tot que la passió per la pintura, en realitat. El que no desapareix mai de l’obra de Campano, el que s’hi manté com una mena de motor poderós i immutable sempre en funcionament, és la confiança cega –cega però intel·ligent i raonada– en les possibilitats creatives, representatives i expressives, de la pintura.

Després de passar la joventut en un panorama artístic, el de la dècada dels 70, en què la pintura havia passat a un segon pla –arraconada pel conceptual, el minimalisme, el mail-art, el vídeo, la performance i tantes altres disciplines, gèneres i provatures associades a l’antitradició, la contracultura i l’experimentalisme–, a principis dels 80 el gènere de la pintura va espolsar-se la pols mortuòria sota la qual l’havien volguda enterrar i va recobrar un protagonisme que molts creien, o vaticinaven, que havia perdut per sempre.

Imatge de sala de l’exposició “Miguel Ángel Campano. Accents i diferència” a Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma.

A l’estat espanyol, igual que a tants altres països occidentals (en especial als EUA, Itàlia i Alemanya), va sorgir una generació de joves artistes que es reivindicaven pintors i es dedicaven a la pintura. Al costat de Miquel Barceló, Ferran Garcia Sevilla, José Manuel Broto, José María Sicilia i uns quants altres, Campano formava part d’aquella fornada. I pintava. I tenia devoció per altres pintors. I creia que la pintura era la millor manera de dir la vida i el món: de crear vida i construir móns.

L’exposició d’Es Baluard és sintètica i il·lustrativa, en el sentit que mostra unes poques obres de moltes de les etapes creatives més característiques del pintor madrileny. Això vol dir que l’exposició, en conjunt, és desigual, que presenta alts i baixos vertiginosos, que després de contemplar la fúria incisiva de la sèrie d’olis sobre tela dedicada al mític sonet de les vocals de Rimbaud (Voyelles) passem a contemplar, sense a penes transició, els collages de la sèrie Pocaplata, fets amb segells, bitllets, tiquets i dibuixos, i que són, en general, barroers, infantiloides i superficials. Entremig d’uns i altres, però, també hi ha la positiva sorpresa de quatre campanos d’ultimíssima hora. Són teles de dimensions modestes, fetes l’any 2018, en què el talent terminal de l’artista fa un darrer esprint per oferir, almenys en tres de les quatre obres, una explosió abstracta de gràcia primària, de força sense direcció però encara plena de vitalitat.

Tant quan entra a l’exposició com quan en surt, el primer –o el darrer, segons el cas– que veu l’espectador és una paret –més part del sostre– tota plena de quadres (olis sobre tela) geomètrics i d’un cromatisme severament limitat –negres, ocres, grisos, blancs. Són quadres que formen part de la sèrie Elias (d’après Daniel Buren) i que consisteixen en fons monocolors sobre els quals hi ha cercles també monocolors. Agafats d’un en un, no tindrien més que un interès decoratiu, però pintats sistemàticament i obsessivament, tal com els va pintar Campano, i presentats en tromba, tal com els presenta Prieto, tenen alguna cosa de mur pictòric triomfal, de tsunami de formes i de colors hipnòtics.

Miguel Ángel Campano, Elias (d'après Daniel Buren) 1996-1999. Galeria Maior © de l’obra, Miguel Ángel Campano, VEGAP, Palma, 2020.
Miguel Ángel Campano, Elias (d’après Daniel Buren) 1996-1999. Galeria Maior © de l’obra, Miguel Ángel Campano, VEGAP, Palma, 2020.

Aquesta sèrie dedicada a l’artista conceptual francès Daniel Buren és una de tantes que Miguel Ángel Campano va elaborar a partir d’altres artistes. Entre els artistes sobre els quals més va treballar, hi ha autèntics gegants com Cézanne, Delacroix i Poussin, però són obres amb poca o nul·la presència a la mostra d’Es Baluard.

Així i tot, es fa difícil no contemplar certes obres de Campano i, sent conscients com en som dels coneixements que tenia de la història de l’art, i també sabent les ganes que va demostrar sempre de dialogar amb la tradició o d’abordar-la i refer-la, es fa difícil, dic, no detectar la petjada implícita de certs artistes en determinades obres no explícitament dedicades a ells. Així, en les tres pintures –de les millors de l’exposició– titulades Estiu (2007), Auckland (2005) i Calvari (2006), parets abstractes d’una blancor lluminosa tan sols ocasionalment esquitxada o tamisada per roses delicats i prodigiosos, potser s’hi pot endevinar l’herència del De Kooning veterà que es va refugiar a East Hampton. Així mateix, les grans pintures de blancs i negres rotunds i magnificents aspiren a ser úniques sense menysprear els llegats d’un Franz Kline i un Antonio Saura. (Diuen, per cert, que el gran pintor aragonès va dir alguna vegada que, segons ell, Campano era el que tenia un talent més natural i fort de tots els integrants de la generació de pintors dels 80.)

Javier Campano, Las Patrañas de Miguel Ángel Campano [Falòrnies de Miguel Ángel Campano], 2018-2019 © de l’obra, Miguel Ángel Campano, VEGAP, Palma, 2020. Fotografia: Cortesía El Instante Fundación.
Javier Campano, Las Patrañas de Miguel Ángel Campano [Falòrnies de Miguel Ángel Campano], 2018-2019 © de l’obra, Miguel Ángel Campano, VEGAP, Palma, 2020. Fotografia: Cortesía El Instante Fundación.

Una menció a part mereix el quadre Brecha, de principis del 2000. És una pintura, de nou, de dimensions considerables, la qual no tan sols es limita a transitar per la frontera que separa la figuració de l’abstracció sinó que aconsegueix demostrar que una i altra no són incompatibles. Més i tot: amb vivor cromàtica –blau, vermell, negre, blanc– i força i senzillesa iconogràfica –una figura humana atrapada dins una esquerda que sembla que crida, tot representat amb poesia i sense obvietat–, Campano demostra que la figuració i l’abstracció poden reforçar-se mútuament.

La part final de la mostra inclou tres pintures excel·lents: La grappa (un parral quasi abstracte amb un gotim de raïm), Naufragi (que representa una barca plena d’homes en alta mar, en què l’espessor de la pintura encarna la vida i l’ondulació indescriptible de l’aigua) i Mar (un tumult de pinzellades). Grans i vigoroses, visualment espectaculars, són tres bons exemples del tipus de pintura ambiciosa, sensual i vistosa que Campano i els seus col·legues feren durant els 80.

Del díptic marítim (no deliberat) format per Naufragi i Mar, me n’agrada especialment que el color serveixi per representar –per encarnar– el naufragi i el blanc i negre, la mar gran i poderosa. L’art de Miguel Ángel Campano és, també, aquesta gosadia, aquestes ganes de trencar les expectatives.

Pere Antoni Pons

Articles relacionats amb Es Baluard. Museu d’Art Contemporani de Palma

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close