Arquitectura
MÍNIMA ENCICLOPÈDIA

Límits

Segurament l’acte primordial, la justificació de tot el que significa l’arquitectura, qualsevol arquitectura, sigui l’establiment de límits. O per dir-ho d’una altra manera, establir una discriminació espacial que ens permeti una habitabilitat* i un control del contínuum on vivim. Escombrar un clar de bosc per acampar, o posar una tovallola sobre la sorra són actes similars al de plantar la reixa de Melilla o pintar una plaça d’aparcament: tots aquests actes signifiquen un establiment de límits i, per tant, la definició d’una primera condició per a l’arquitectura.

Que aquesta discriminació espacial vagi lligada o no a un (suposat) dret de propietat és una qüestió fonamental en la història de la humanitat i que avui dia es discuteix, no ja des de posicions llibertàries o marxistes, sinó des de la pròpia ecologia (radical o no), que qüestiona la legitimitat de l’ésser humà per apropiar-se del món. Però convé distingir entre l’acte mateix d’ordenar un fragment de la realitat per poder viure o conviure, i l’acte d’apropiació d’aquest fragment.

Malgrat això, en arquitectura sovint es fa la definició dels seus contorns i del seu àmbit d’actuació a partir de l’assumpció acrítica dels límits de propietat, sense anar més enllà, i es donen per suposades moltes qüestions, de manera que es confonen les possibilitats del projecte* amb les possibilitats del cadastre. Però cal convenir que, encara que no hi hagi una formalització legal o un projecte precís, l’habitabilitat necessita la definició de límits: l’organització espontània de les faveles seria un exemple de coexistència i acomodament de límits individuals formant un conjunt funcional.

Algunes arquitectures es basen en el reforçament d’aquests límits fins a l’exasperació, com els castells, ells mateixos entesos com fitons o marques d’una propietat. D’altres, en canvi, es basen en la seva dissolució* fins a la desaparició, com el shakkei japonès, la tècnica del “paisatge robat” del disseny de jardins que permet incorporar dins de la composició un horitzó més enllà dels propis límits, augmentant la profunditat perceptiva.

Però encara que la definició de límits sigui un acte bàsic, fonamental, l’arquitectura com a ofici i com a art comença amb la gestió complexa d’aquests límits, amb el seu qüestionament i amb la seva transgressió, perquè l’habitabilitat necessita d’una relació més enllà del confí. Tan sols el taüt pot ser un espai humà tancat hermèticament. La vida plena requereix altres condicions que connectin l’experiència humana amb un context més ampli.

Cal entendre el concepte de límit, com ja passava amb el limes romà, com un ecosistema de relacions, una banda osmòtica que permet traspassos més que no pas una barrera. Aquesta és l’ambigüitat inherent a tot límit, que discrimina i, alhora, relaciona. La major biodiversitat a la naturalesa*, també a la ciutat*, es dóna sempre en aquestes bandes ambigües del territori, i si ens hi fixem, també les nostres millors experiències es donen en molt bona part en espais d’assignació incerta.

No obstant aquesta constatació, massa sovint en arquitectura aquesta relació amb l’exterior es veu molt restringida, reduïda només als intercanvis imprescindibles: entrades i sortides d’aigües, aire, potser sol, i poc més. Aquests són edificis que es resolen només mirant-se a si mateixos, aprofitant-se de la ciutat, i delegant qualsevol altre tipus d’interacció a les establertes per la normativa civil i urbanística. No generen ciutat, no tenen cap gest per a la societat. No donen res a canvi del molt que reben.

Són exemples del disseny objectual que ens envaeix, tant a la ciutat com a l’acadèmia. I cal dir que aquest pensament objectual no es limita només als edificis, sinó que també es dona en disseny urbà tancat en si mateix, contigu a altres espais i altres construccions, però que és incapaç de parlar-se amb ells, i molt menys encara és capaç d’establir un diàleg civilitzat.

Hem de superar el disseny objectual i tendir a un projecte relacional*, on la definició de el resultat no es faci només amb les pròpies regles, possibilitats i limitacions de cada cas, sinó que inclogui com una dada més, com una condició més, la necessitat d’establir un conjunt coherent amb el context. Definir les bandes de relacions més que no pas les àrees de funcions, que canvien ràpidament. Definir les condicions de contorn per fer habitable un espai sense condicionar-ne la manera com s’utilitzarà. La millor arquitectura, i també la millor ciutat, sempre s’han fet així.

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close