Arquitectura
MÍNIMA ENCICLOPÈDIA

Cordal, Isaac

El pessebrisme té la mala fama dels realismes*, però Isaac Cordal (Pontevedra 1974) usa el realisme del pessebrista a la seva obra per explicar-nos les misèries del món urbà d’ara mateix. Amb figures sovint de 15 cm que representen uns personatges la majoria grisos i de cabells minvants, empetitits de dimensió i d’actitud, usa freqüentment el carrer* i la ciutat per situar-los (per situar-nos) en posicions incòmodes i aclaridores.

Isaac Cordal: Sąsiedzi (Veïns), Łódź 4 Cultures Festival, Łódź, Polònia, 2015.

Són personatges universals tot i que (gairebé) sempre homes blancs de mitjana edat en vestits convencionals i dedicats aparentment a feines d’oficina, amb un maletí com únic instrument de relació amb el món. Sense sexe, sense desig, sense Il·lusions, sense comunicació i sense companyonia. A voltes s’agrupen, però s’agrupen sempre des dels seus entotsolaments fonamentals.

Fins i tot l’amor el representa Cordal com una experiència devastadora, anihiladora: caiguts en un bassal de sang feta de petits cors vermells, els seus personatges semblen estar sofrint per una causa sobrevinguda, que no volien, que els arrenca de la seva rutina quotidiana. És un dol per una pèrdua, però no per la pèrdua d’un amor, sinó per la pèrdua de la certesa i el confort de l’entotsolament. O del silenci.

Isaac Cordal: Ego Monuments, Galerie C.O.A. Montreal, Canada, 2019.

Aquesta individualitat ferotge, potser imposada però sempre limitadora, es fa molt patent en les seves sèries de personatges en balcons. Ningú sap com hi han arribat, perquè no hi ha cap porta que els comuniqui amb cap interior. Són pura exterioritat, exhibició. Un balcó serveix per mirar i per ser mirat, però en el seu cas són expositors, com les gàbies dels zoològics.

La ciutat i la societat que retrata d’aquesta manera són la ciutat i la societat que promou el capitalisme. Basada en la propietat privada i aferrissadament individualista, promou l’aïllament fonamental, per molt que generi espais de convivència, sempre controlats, sempre protocol·litzats. I és a la ciutat on té sentit situar aquestes figures que ens representen, perquè és a la mateixa ciutat capitalista* on cal denunciar el nostre estil de vida alienant.

Trobo significatiu que la grisor de l’existència moderna l’expressi amb el salaryman universal, l’oficinista japonès ara global. Un personatge al que se li han robat tots els somnis i totes les iniciatives, que s’ha modelat amb els estrictes patrons de l’economia productiva, una peça minúscula d’un engranatge que el supera mil milions de vegades. Un engranatge que, però, ben aviat i en qualsevol moment prescindirà de la seva redundància insignificant.

I amb tot, amb el seu posat pensarós i angoixat, aquest personatge anònim i repetible expressa una ànima, una dimensió que s’escapa al sistema. L’ànima d’aquests personatges és abatuda, sofrent, potser pusil·lànime, però és l’únic racó propi, inalienat. Un idealista hi veuria una esperança, però no estic segur que Cordal en servi cap: un somriure podria ser el signe d’una esperança ferma, explícita, però no hi ha somriures a la seva obra.

Isaac Cordal: Lapinjärvi Landart, Lapinjärvi, Finland, 2018.

La prova que el seu missatge és universal (és a dir, que la malaltia que Cordal radiografia és universal) potser sigui l’interès que la seva obra suscita arreu. I, també, la seva capacitat per adaptar-la a diferents indrets, amb condicions pròpies: just fa un any va fer una sèrie de treballs a Finlàndia. Són personatges de mida real (a escala natural*, en diem els arquitectes) que semblen créixer del propi lloc, fets dels materials del propi bosc.

Però mantenen la distància amb el món, se’n separen per un mur invisible i solidíssim que els impedeix tota relació que no sigui amb si mateixos, amb el seu interior. Són fruits de la natura però no s’hi relacionen, perquè depenen de la seva urbanitat comodificada. No sabem si ja hi eren o si acaben d’arribar. Són hermètics. El món els ha fet així. I no es veu que puguin arribar a canviar mai.

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca