Llibres
Mínima Enciclopèdia

Bouvier, Nicolas

És conegut el retret del personatge d’Orson Welles a The Third Man que l’única cosa excitant vinguda de Suïssa és el rellotge de cuco. Reflecteix una idea molt estesa que el país, i per extensió els suïssos, tendeixen a l’ensopiment i a eliminar de la vida les emocions que puguin desequilibrar la seva estabilitat. Potser injustament, com en totes les generalitzacions, la curiositat o el risc no són característiques gaire associades amb ells.

Però de fet n’hi hauria prou amb la sola aportació de Nicolas Bouvier (1929-1998) per desmuntar aquests tòpics. És cert que va morir en la mateixa casa on va néixer, en un suburbi* burgès i tranquil de la molt burgesa i tranquil·la Ginebra, però el que va passar entre el punt d’inici i el punt final mereixeria no ja una pel·lícula, sinó una sèrie que pogués desplegar com cal totes les seves peripècies. Bouvier va ser un suís inquiet, viatger i cosmopolita* en uns moments en què ser-ho no era corrent.

Nicolas Bouvier a Ginebra 1980.

La història del nostre heroi és una narració que consta de múltiples desplaçaments, de vàries ocupacions en diversos llocs del món, i dels llibres que en va escriure. Són històries molt llegides i reeditades al món francòfon, esdevingudes clàssiques, però a penes traduïdes a d’altres llengües. El seu llibre més conegut, L’usage du monde, autopublicat el 1963 deu anys després del viatge en Fiat Topolino que el va originar, tot just es va publicar en anglès el 2007. En català no està encara traduït, una més de les nostres mancances.

El viatge per a Bouvier, però, no és un fi en si mateix, ni escriure’n les vivències de cada periple és el seu objectiu principal. A Le Poisson-scorpion (publicat el 1982 però narrant fets del 1955) exposa descarnadament un Bouvier deprimit i malalt desencantat amb la vida. Però el seu viatge és el d’un curiós enamorat del món que vol entendre com és per entendre’s millor a si mateix. D’ell és una frase molt coneguda, més coneguda fins i tot que el seu autor: Hom creu que fa un viatge, però és més aviat el viatge qui et fa, o et desfà.

Aquesta actitud encuriosida la va desenvolupar en múltiples camps. A més d’escriptor de viatges va ser fotògraf retratista (amb botiga a Tòquio als anys 1950, en un país en reconstrucció), musicòleg, iconògraf per a Nacions Unides. I poeta del món interior i del món exterior. Un recull de poemes escrits des del 1953 en diferents llocs del planeta, Le dehors et le dedans (1982), traspua aquest doble moviment dintre-fora i ens mostra un Bouvier que té una visió i una oïda molt afinades per al paisatge*, la gent, la ciutat*.

Una de les principals virtuts de Bouvier és la lentitud, o potser seria millor dir-ne el repòs. Sempre va deixar passar molts anys abans de publicar els seus llibres. Si el primer el va publicar deu anys després del seu viatge, va demorar-se encara més a donar a conèixer les seves tres estades al Japó (1955-56, 1964-66 i 1970), en la versió final de Chronique japonaise (1989). Són escrits reposats que sublimen l’anècdota en categoria, perquè arriben depurats a l’essencial. I en ells el temps concret del que ha passat ja no compta.

Però el que és més específic de l’escriptura i la fotografia de Bouvier és la seva empatia per tot el que l’envolta, i la seva capacitat de transmetre-la. Els seus textos són una pura delícia, escrits amb un llenguatge que sap veure l’humor i la tragèdia, però que també sap que la vida està feta de barreja i matisos, mai prou dominants com per riure’s de ningú o exclamar-se de cap situació. La seva escriptura excel·lent, que abraça tot el que veu perquè sap que forma part indestriable del que veu, és, ras i curt, la d’una persona bona, encuriosida pel que viu.

Nicolas Bouvier a Tòquio 1965.

És paradigmàtica la seva crònica de l’Expo d’Osaka del 1970, la mostra internacional que va presentar el metabolisme* arquitectònic japonès al món. La fa dels dies després de, quan les màquines desfan els pavellons que han format “un circ de sis mesos”, del qual no té res a afegir al que ja s’ha dit. En canvi, es fixa en la gent: l’Expo la fan les persones que l’animen, també en el seu desmuntatge i en les seves contradiccions. “¿En quin night-club d’Osaka anirà a parar la caravel·la (a 1/25) de Sant Francesc Xavier? Vet aquí el Progrés en l’Harmonia.”

El món que Bouvier va descriure ja no existeix. Com tampoc existeixen els mons que hem conegut tan sols fa deu o vint anys. De fet, des de fa un o dos segles el canvi és l’única constant. Però ara tot muda acceleradament, i les ciutats i els paisatges es tornen visiblement estranys davant dels nostres ulls. Estem tot just a l’inici d’una metamorfosi global profunda que, iniciada a la darrera dècada, afecta totes les dimensions del nostre hàbitat*: el paisatge, l’habitatge*, el comerç, el treball, el lleure. La política. Res no és com era fa deu anys, molt menys com fa vint, i encara menys com Bouvier ho va conèixer.

Però no hi ha lloc per a la nostàlgia, als escrits de Bouvier. No són mirades enyorades o compungides, sinó inquisitives. Parlen sovint d’una realitat que, als nostres ulls, en molts aspectes no val la pena recuperar. Com no valdria la pena recuperar el passat si mai fos possible, perquè en algun racó hi ha ombres horroroses que no volem replicar. Però en comparar la seva descripció la amb la nostra experiència tenim una perspectiva nova sobre els nostres propis temps. Aquest és el valor extraordinari de Nicolas Bouvier, i el seu exemple.

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca