Arquitectura
MÍNIMA ENCICLOPÈDIA

Enciclopèdia, Mínima

Si una enciclopèdia ho vol abraçar tot, amb la voluntat no sempre confessada de tendir a confondre’s amb la realitat mateixa tot descrivint-la, una Mínima Enciclopèdia és un oxímoron carregat d’intencions que potser calgui aclarir. La primera, que (ja) no podem confondre mapa i territori*, la realitat amb el seu dibuix*. La segona, que (ja) no podem pretendre explicar el món amb una teoria. Si ja sabem que del passat no en podem tenir sinó versions parcials, cal reconèixer que també del present només en podem percebre retalls o fragments. Però tot i així potser convingui trobar-los un sentit.

Aquesta és la idea d’aquesta sèrie d’escrits que comença avui: identificar d’una manera molt personal alguns d’aquests retalls o fragments que puguin conformar, si no una teoria, al menys un collage intel·ligible de reflexions sobre alguns aspectes de l’arquitectura i del seu entorn cultural que, siguem clars, és pràcticament tot. Segueix l’exemple de les ‘Minima Moralia’ de Theodor Adorno, el ‘Diccionari per a ociosos’ de Joan Fuster, els ‘Steps Towards an Ecology of Mind’ de Gregory Bateson o les ‘Mythologies’ de Roland Barthes. O la Wunderkammer de Frederic Amat. Uns referents no per poc arquitectònics menys pertinents.

Es tracta per tant d’un conjunt de textos obert pel davant, pel darrere i pels costats: no té un horitzó fixat, ni tampoc té un rumb escrit. És indefinit perquè podria ser aquest conjunt o un altre; inconcret perquè acabarà tractant, previsiblement, de temes heterogenis, tot i que orbitant al voltant de l’arquitectura, com la meva pròpia experiència. Pot llegir-se com un poemari, amb un tempo lent i sincopat, i buscant més una coherència de to o de color que d’idees. Vol ser un assaig en el sentit que fixa Adorno, tractant d’abordar l’objecte en si, entenent que “el desastre amenaça l’experiència intel·lectual com més esforçadament se solidifica en teoria.”

Perquè no cal tenir una teoria per poder fer arquitectura, ni per gaudir-la. És cert que moltes vegades, tot i que creguem que actuem per instint, en realitat ho fem des de postulats concrets, no per ocults o inconscients menys determinants o construïts culturalment. I potser convingui fer-los aflorar per poder-los debatre, contrastar, o modificar si cal. Però de fet desconfio que amb una simple aplicació de principis n’hi hagi prou per generar una arquitectura adequada o una arquitectura emocionant. O que es pugui entendre.

El problema, però, no és fer servir aquestes crosses conceptuals per projectar o viure l’arquitectura -al cap i a la fi, estem encara allà, a la intempèrie*, intentant comprendre el nostre estar al món; i tot ajut és benvingut. El problema comença quan els dogmes suplanten la crítica i esdevenen ulleres per veure el món d’un color concret: d’un de sol que elimina qualsevol altre, per una banda, i que per una altra banda tenyeix l’arquitectura d’una manera que no té d’origen. Perquè l‘essència de l’arquitectura és el fer, no el parlar-ne. L’arquitectura és per si mateixa.

Cal emancipar-se de qualsevol crossa, sobretot de qualsevol dogma. I viure-la. Encara és útil la crida de Geoffrey Scott* a The Architecture of Humanism (1914). En aquest llibre escrit fa més de 100 anys

defensa amb vigor l’autonomia de l’arquitectura, que ha de ser valorada en si, per l’emoció que generi, per la capacitat que tingui d’elevar l’ànima humana.

A les crosses conceptuals Scott n’anomena fal·làcies*. Fal·làcies tècniques, romàntiques, biològiques o acadèmiques, que pretenen jutjar una obra segons la seva aquiescència a uns patrons de valoració externs a l’arquitectura. Amb una mica d’actualització prosòdica aquesta identificació de fal·làcies encara serviria ara tal qual perquè totes elles són encara pesos pesants (i pesats) a l’hora de valorar l’arquitectura, de fer-ne un judici*.

Scott els contraposa el valor de la vivència de l’arquitectura com a suficient. No importen, en aquesta experiència, els com ni els per què, sinó simplement el què. Un què al servei de l’emancipació de l’ésser en el món a través de la forma, afegeixo jo. A aquest què ho podríem anomenar simplement bellesa*, o potser emoció*. Ens costa, avui, parlar de bellesa en la crítica d’arquitectura. Sembla que banalitzem el relat a fer-ho i que necessitem donar voltes per esquivar la paraula, al menys en públic. Però quan la bellesa, en les seves possibles declinacions, aconsegueix situar-nos en una posició crítica respecte la quotidianitat, desplega tot el seu potencial revolucionari i alliberador.

Aquest és l’objectiu.

(Els termes marcats amb asterisc* al cos del text tenen entrada pròpia, i es marquen per indicar relacions entre ells. Malgrat tot, cal entendre aquestes relacions més com una possibilitat que com una necessitat. Se’n podrien donar d’altres, o cap.)

Enric Massip-Bosch
Enric Massip-Bosch: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close