Arts escèniques

Mirada al futur: Pau Aran, ballarí

La nòmina d’artistes del país que han fet carrera a l’estranger, en l’àmbit de la dansa, és incomptable. I no petites històries: va participar en l’expedició de ballarins amb Pina Bausch a la recerca d’inspiració a l’Índia, en la que seria una de les darreres obres de la coreògrafa. I durant aquests anys ha pres part en més de vint-i-cinc produccions al Tanztheater Wuppertal, els darrers temps com a artista convidat. Viatjar, ballar i desitjar: com si es tractés d’una combinació impossible, de la qual està feliç de parlar-ne al Festival Grec 2020 a través d’una peça que anomena solo-duet i que és també una oportunitat de descobrir el poeta peruà César Moro: “Lettre d’amour” al Centre de Cultura Contemporània.

“We don’t only travel – we ourselves are already a world of our own. And this world is constantly being enriched anew by encounters and new experiences.”

Pina Bausch

Centre de Cultura Contemporània el 28 i 29 de juliol, dins del Festival Grec 2020.

“Lettre d’Amour” és el títol d’un dels poemaris de César Moro. Il·lustració: ©Nayat Kaid
“Lettre d’Amour” és el títol d’un dels poemaris de César Moro. Il·lustració: ©Nayat Kaid

És la primera cosa que volia preguntar-te, Pau: com arribes al poeta?

Jo vaig aparèixer amb cinc folis escrits, sobre allò que volia explicar en aquesta peça: al voltant de l’agraïment, les absències, l’amor i les mil maneres com es manifesta, també si no és correspost. I la immensa fortuna de treballar amb el dramaturg Alberto Conejero, que em va proposar aquest escriptor d’una generació dels anys 20 i 30 del segle XX que m’encanta com a període cultural.

París, el surrealisme i molts viatges, com tu.

Sí: especulava l’altre dia si devia conèixer Joséphine Baker (considerada com la primera estrella negra de l’espectacle) perquè es relacionava amb André Breton, Federico García Lorca, Paul Eluard, Frida Khalo… Però efectivament un personatge que es mou entre Lima, París, Mèxic, per acabar la vida novament al seu lloc d’origen. La seva primera motivació era la dansa, però sembla que una lesió no li va permetre dedicar-s’hi. I va canalitzar la creativitat en la pintura i l’escriptura. Un artista realment poc conegut entre nosaltres.

Alberto Conejero i Pau Aran a l’estudi d’assaig. Foto: ©Consuelo Trujillo
Alberto Conejero i Pau Aran a l’estudi d’assaig. Foto: ©Consuelo Trujillo

La qüestió del desig en el centre de tot, oi?

Al voltant d’això he fet la recerca coreogràfica. Però va més enllà de la corporalitat. És un desig més d’aquí dalt (s’assenyala el cor): més sensorial. Com una avantsala de l’amor. Allò que ens empeny. Amb moviments que em porten a un altre lloc: a una reflexió sobre l’avui. Evocar la necessitat, la sexualitat, la força, la ràbia, la follia… està molt bé, però tampoc és gran novetat. Jo buscava una mirada de futur: ara mateix, quin és el meu desig? Mirant que fos alhora el més comú i universal possible. Que no és altra cosa que el desig de comunicació.

Desig de comunicació, amb qui?

Amb la generació de ballarins a la qual pertanyo, amb les altres generacions, amb un públic que ja no és aquell que vaig conèixer a Alemanya. Tornar al Grec, Barcelona. També estar-me a Madrid. I amb un grapat de preguntes al cap: què porto amb mi de totes aquelles experiències prèvies? Com em vull moure a partir d’ara? Què necessito? Què desitjo dir amb el meu cos avui?

Hi ha, per tant, un cert paral·lelisme amb César Moro, pseudònim amb el qual va ser conegut i que s’explica va extreure d’una novel·la que estava llegint: un artista que acaba tornant al seu país per resoldre una antiga enyorança…

Amb el dramaturg i l’actriu amb qui treballo en escena, Consuelo Trujillo, vam estar parlant força sobre aquests temes, a partir dels textos escollits. Ella els recita, tot i que també he descobert la necessitat de veure-la ballar. I fins i tot jo he volgut experimentar amb la meva veu. I és que, tot ens deixa petja en el cor i en el cos.

I quines són les petges de Pau Aran?

Evidentment l’experiència d’haver treballat amb Pina Bausch és una empremta enorme. Però també la meva dedicació com a docent: el contacte amb alumnes de dansa m’ha despertat moltes coses, qualitats de moviment que he adquirit observant els més joves. I altres oportunitats que he tingut en els darrers temps, com per exemple una creació que vam estar treballant amb Sidi Larbi Cherkaoui i que de moment no hem pogut completar.

Petges sempre en clau de futur…

És que portes els ancestres al teu cos, els teus mestres, i els vas barrejant amb els contactes diaris amb les noves generacions; o veient espectacles de recent creació com per exemple un que em va encantar de Marlene Monteiro Freitas.

Consuelo Trujillo i Pau Aran interpreten “Lettre d’amour” al Festival Grec 2020. Foto: ©Alberto Conejero

En canvi César Moro viu amb tristesa el record d’un amor que mai no va poder ser.

Reconec en ell alguna cosa de la meva carrera professional: tirar endavant amb tot aquell immens bagatge que m’acompanya, que agraeixo, que estimo profundament; però sense cadenes. Reinventar-me i mirar el futur, com a coreògraf, com a ballarí. Per això era molt important per mi, a la peça, en un moment determinat representar els dos papers: l’objecte de desig del soldat mexicà; i fer també d’aquell qui estima i desitja amb intensitat. Perquè qualsevol de nosaltres podem estar a una banda o l’altra en un moment determinat.

I quin ballarí veurem a “Lettre d’amour” si tenim present aquelles circumstàncies?

He intentat fer una lectura poètica, sofisticada, sensible. Hi ha moments d’energia, evidentment, d’inquietud, però pinzellades. Crec molt en la idea que explicava Peter Brook: la presència de dues persones que travessen l’espai, ja és una escena teatral. Dansa, veu, silencis, paisatges sonors, textos, il·luminació, un ballarí, una actriu i un dramaturg. Crec que la dansa necessita aquest context: una comunitat de solitaris. Cadascú des de la seva individualitat. Amb els seus viatges, les seves experiències i el seu desig: un solo-duet.

Jordi Sora
Jordi Sora: darrers articles (Veure-ho tot )

Articles relacionats amb Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. CCCB

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close