Exposicions

Mirades romàntiques compartides

Amb dos segles de diferència, els gravats de l’artista venecià Giovanni Battista Piranesi (1720–1778) i les enigmàtiques fotografies de l’argentí Humberto Rivas (1937–2009) se’ns presenten com un exercici de connexions, com un joc d’associacions lliures i d’aparellaments que sorgeix d’establir un diàleg de referències entre ambdós autors.

Piranesi – Rivas. Gravat i fotografia
Artur Ramon Art
Bailèn, 19. Barcelona
Fins al 17 d’abril de 2020

A l’exposició Piranesi – Rivas. Gravat i fotografia conflueix un creuament existencial de mirades i de visions que ens permet viatjar per l’ampli i calidoscòpic món de dos autors separats pel temps però molt  propers en les seves visions misterioses i melancòliques. I partint de la trobada de les seves obres com a constant teló de fons, és interessant el diàleg que s’estableix de ressonàncies entre fotografia i gravat buscant aparellaments directes però també vincles complexos. Convergeixen la predilecció per la caducitat i pel silenci d’un temps aturat, en les que la llum i la foscor són les protagonistes. Es delecten per les ruïnes i els vestigis com l’evidència de la transitorietat i la caducitat; territoris de mutació que ens remeten a una temporalitat passada. Unes representacions que cerquen la desocupació per privilegiar la mirada nostàlgica d’uns indrets que només perduren en la memòria de l’observador. A priori les maneres de mirar, les sèries i els escenaris habituals d’ambdós autors poden semblar propers, i sovint les seves creacions s’han relacionat amb l’expressió romàntica: soledat, misteri, nostàlgia, tragèdia i foscor són el comú denominador.

Giovanni Battista Piranesi, Rovine delle Terme Antoniniane, 1765. Aiguafort, 40 x 70 cm. Fotografia: Guillem Fernández-Huerta.

Establert a Barcelona el 1976, fugint de la repressió de la dictadura argentina, Humberto Rivas (Buenos Aires, 1937- Barcelona, 2009) es dedicà plenament a la fotografia com a professional des del 1957, després d’haver abandonat la pintura. La seva arribada, en plena transició cap a la democràcia, marcarà un abans i un després en la fotografia de creació a Catalunya, relacionant-se des dels inicis amb el món fotogràfic i amb els seus protagonistes: Xavier Miserachs, Toni Catany, Joan Fontcuberta, Pere Formiguera, Manel Esclusa, entre d’altres, per als quals Rivas en fou un revulsiu. Exercí com a fotògraf publicitari i portà a terme activitats docents, alhora que desenvolupà la seva tasca creativa amb la que va aconseguir un dels llocs més sòlids de la fotografia contemporània. En aquell context, el seu llenguatge proposà un retorn a la presentació pura i directa de la realitat, furgant en els detalls i apostant per la sobrietat i la nuesa. Exercicis per posseir la veritat de l’objecte i del subjecte, o sia per captar l’essència i no pas l’aparença; un discurs allunyat de les posicions estètiques de molts fotògrafs avantguardistes del moment que s’oposaven a la mirada de la realitat. En aquesta línia de representació contraposada a la manipulació fotogràfica, Rivas fou una peça important en la renovació de la fotografia de finals dels anys setanta en el nostre país i un personatge cabdal que va servir de referent a les joves generacions. Fidel al blanc i negre com a opció de referència a la història clàssica de la fotografia, fou bàsicament un artista que fotografià escenografies i paratges reals on el temps ha acumulat els rastres del pas de l’acció humana. El seu treball es va anar consolidant a partir de l’autenticitat i el despullament, en el marc d’un equilibri compositiu i d’una serenor clàssica. El seu minimalisme radical aprofundí en el misteri amagat rere tot allò familiar i quotidià. Les seves fotografies ens conviden al recolliment intimista i a la reflexió allunyada de la mirada absent que exercim davant de la contaminació que ens assetja contínuament.

Humberto Rivas, Granollers, 1983, Gelatina de plata, 35 x 45’5 cm. Fotografia: Humberto Rivas .

És el silenci dels relats rere els murs decrèpits, els finestrals cecs, les portes travades allò que crea el magicisme de les seves escenes que acumulen la memòria vital. Però, la nitidesa i l’autenticitat de les imatges de Rivas es troba a les antípodes de documentar “l’instant decisiu” d’un Cartier-Bresson, per exemple. Ell, ben al contrari, buscava i treballava l’escena fins que aconseguia construir la imatge, plantejant un joc inquietant i ambigu que oscil·la entre la realitat i la ficció, entre allò animat i allò inert. Els seus retrats, paisatges i arquitectures han donat la volta al món. Entre els guardons més importants compta amb el Premi d’Arts Plàstiques Ciutat de Barcelona (1996), el Premi Nacional de Fotografia (1997) i de manera pòstuma fou distingit amb la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona. 

Giovanni Battista Piranesi, Veduta del tempio detto Tosses su la via Tiburtina, 1763. Aiguafort, 44’5 x 57’6 cm. Fotografia: Guillem Fernández-Huerta.

Giovanni Battista Piranesi (Mogliano Veneto, Treviso, 1720- Roma 1778) va viure de ple el món neoclàssic i va quedar encisat pels edificis de l’antiguitat i del renaixement. El nexe de tota la seva producció és la fascinació per l’art romà i en particular pels seus colossals edificis. Va estudiar arquitectura a Venècia i no obstant això, Piranesi quasi bé no va arribar a exercir com a arquitecte –només va construir l’edifici Santa Maria del Priorat a Roma- decantant-se per l’arqueologia abans que per l’arquitectura. Dels seus estudis de ruïnes i troballes en va reproduir innombrables il·lustracions d’una sorprenent qualitat. Les seves obres eren un record d’obligada adquisició per al turista que visitava  Roma. No obstant això, malgrat el seu exquisit afany descriptiu, no va renunciar a la creativitat i va incorporar algunes visions fantàstiques amb revolucionaris enquadraments, forçades desproporcions i grandiositat d’uns edificis utòpics que van exercir una enorme influència fins i tot en el surrealisme. Piranesi combinà raó i passió, realitat i somni, bellesa i dramatisme i emfatitzà la sublim bellesa de la Ciudad Eterna amb edificis antics en ruïnes o moderns. A tot això cal afegir l’altíssima qualitat dels seus gravats (fou un geni de l’aiguafort), el seu ric repertori iconogràfic i el prodigiosos ús dels negres. Una arquitectura, la seva, tan real como imaginària alhora.

Enfront al soroll visual i a la banalització de les imatges mediàtiques que avui metrallen el nostre àmbit quotidià, les imatges de Piranesi i Rivas obren un lloc a la contemplació introspectiva. El silenci torbador i la inquietant estranyesa de les seves composicions condueix l’espectador pels camins de les realitats invisibles, de les vides amagades darrera la carcassa formal.

Conxita Oliver

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca