Exposicions

Mira’m, retrats per qüestionar la imatge

Un retrat sempre porta implícita una idea d’identificació que sovint reduïm al rostre. Som el rostre que apareix als nostres documents d’identitat, som el que un artista del segle XV o XVIII va pintar després d’hores d’observar el model, som el que un fotògraf de principi de segle va captar al seu estudi, però aquesta lectura superficial del retrat i la seua representació deixa de banda tot el que hi ha més enllà de les fraccions del rostre per què el rostre o més enllà d’ell, el retrat, no és només identitat, és també comunicació.

Mira’m! Retrats en la Col·lecció La Caixa
Comissària: Nimfa Bisbe
MACA Museu d’Art Contemporàni d’Alacant
Fins al 24 de maig de 2020

És el que comunica a través de les expressions -sovint involuntàries- dels músculs de la cara, la indumentària que vist el retratat, el fons que l’acompanya, però també les motivacions de l’artista: la llum, el punt de vista, el que deixa fora de pla o el lloc on focalitza la seua mirada. Unes implicacions del retrat com a gènere artístic que són més o menys conscients en el que és un dels gèneres tradicionals de la història de l’art.

Imatge de sala de l’exposició “Mira’m! Retrats en la Col·lecció La Caixa” al MACA d’Alacant.

Fou amb l’arribada de la fotografia quan el retrat es va veure reduït, identificat amb el gènere fotogràfic: si la finalitat del retrat era la representació fidel del representat, res com la fotografia per a ser exactes, cap altre gènere la podia igualar. Però el retrat no ha sigut mai només una còpia fidel del retratat, al llarg de la història de l’art aquest ha complert funcions rituals, de monumentalització del poder, de memòria, de narcisisme… unes funcions que segle rere segle s’han redefinit amb els codis que identificaven la societat de l’època i que anaven implícites amb la representació del subjecte retratat. Unes referències al context del retratat que en els últims segles semblen haver-se convertit en l’objectiu principal del retrat artístic. 

En aquest sentit, a les sales del MACA d’Alacant, la Fundació La Caixa ens convida a reflexionar sobre la societat actual i la construcció de les identitats, a partir d’una selecció de retrats de la col·lecció de la Fundació. Nimfa Bisbe, cap de col·leccions de la Fundació La Caixa ha estat l’encarregada de comissariar una exposició on les obres s’interpel·len entre elles, posant-se al servei de l’espectador per examinar conceptes com la veritat, l’aparença, la representació, la memòria i la ficció.

Ana Laura Aláez: Dones sobre sabates de plataforma 1992. Colección ”la Caixa” de Arte Contemporáneo.

Divuit obres, escollides entre les més reconegudes dels grans noms de l’art contemporani, que formen part de les col·leccions de la Fundació La Caixa. Una selecció d’obres en múltiples formats, amb la que es convida a l’espectador a passejar entre un ‘laberint de mirades’. Mirades en grans formats que aguaiten l’espectador per a interpel·lar-lo directament amb Hear me with your eyes (1989), de la canadenca Geneviève Cadieux, on un tríptic d’imatges creades a partir d’un fotograma conviden l‘espectador a escolar els sons que emergeixen dels llavis retratats, o la videoinstal·lació Good Boy Bad Boy (1985) de  Bruce Nauman, on des de dues pantalles els rostres d’un home i una dona ens qüestionen en un to cada cop més agressiu sobre el bé i el mal, el menjar,el beure, l’estimar…  Llocs comuns amb els quals treballa també Esther Ferrer, qui amb Extrañeza, desprecio, dolor y un largo etc.(2013), fa ús del seu autorretrat -una vegada més- per fer crítica social.

Imatge de sala de l’exposició “Mira’m! Retrats en la Col·lecció La Caixa” al MACA d’Alacant.

Ens enfrontem als rostres de Guillian Wearing, qui en la sèrie Album, es retrata caracteritzant-se com els seus familiars, uns retrats amb què reflexionar al voltant de la consciència dels múltiples jo que coexisteixen en un individu, o la Black Madonna with Twins (2006), de la italiana Vanessa Beecroft qui, amb les obres dels darrers anys, transforma els codis d‘identificació d’imatges icòniques de la pintura o la imagineria religiosa.  Retrats que ens parlen també de processos com les fotografies de Rineke Dijkstra, o de multiplicitats amb l’obra de Roni Horn que transforma la imatge, a través de capes de significats.  Mirades construïdes també a partir dels buits, del que no està representat, com la instal·lació Mujeres sobre zapatos de plataforma (1992), l’obra amb què es va donar a conéixer la bilbaïna Ana Laura Aláez amb la que ens parlava de les dones invisibilitzades i la construcció de la imatge.

Una exposició que amb obres de Stefan Hablutzel, Günter Förg o Carlos Pazos genera un itinerari per a reflexionar i debatre en una societat hiperretratada, on les noves xarxes de comunicació i relació han convertit el retrat i el que comuniquem a través d’ell en l’únic recurs vàlid per a construir la nostra identitat. Una imatge que es construeix a partir dels fragments, els records de les múltiples fotografies que van conformant la manera com ens veuen els altres, sense tindre en compte que aquest és potser un retrat que com el de la videoinstal·lació d’Òscar Muñoz, Re/trato (2003) s’evapore amb el temps i ens siga impossible acabar-lo d’esbossar. 

Núria Gregori

Articles relacionats amb MACA. Museu d'Art Contemprani d'Alacant

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close