Llibres

Mirant als 80 sense ira

Els còmics ‘Siempre tendremos 20 años’ -escrit i dibuixat per Jaime Martín a partir de les seves pròpies experiències- i ‘Rompepistas’, de Rosa Codina -basat en la novel·la de Kiko Amat- recorden com era ser adolescent a l’extraradi barceloní durant la Transició. Dues històries marcades pel protagonisme de les tribus urbanes, la crisi econòmica, els canvis polítics i socials i la música.

Explica Kiko Amat al seu llibre d’assajos Mil violines (un cant als discos que han marcat la seva vida) que, quan va escriure la seva celebrada tercera novel·la Rompepistas, per cada una de les pàgines s’impregnava el concepte central de la cançó de Weekend Tidal Blues. En les seves paraules, “bailar para no llorar. Bailar para hacer retroceder la marea de la pena. El baile como redención y arma”.

Publicada el 2008, Rompepistas era una novel·la iniciàtica sobre adolescents que ballen per no plorar; la seva història s’ambientava el 1987, quan el mateix Kiko Amat tenia disset anys, i tenia lloc en el context de l’apogeu de determinades tribus urbanes –punks, skins- en una localitat de l’extraradi barceloní; no és gens descabellat veure-hi la influència de novel·les com Trainspotting , d’Irvine Welsh, o de pel·lícules com Quadrophenia, de Frank Roddam.

Amat és de Sant Boi de Llobregat i, tot i que assegura que la història és una obra de ficció, admet que els personatges i els ambients de Rompepistas li resulten absolutament familiars. El mateix any en què transcorre l’acció del llibre va néixer la dibuixant Rosa Codina, que tot i pertànyer a una generació diferent, ha sapigut fer seu el material en la seva primera novel·la gràfica -publicada fa uns mesos-, que adapta Rompepistas al còmic.

Entre un pròleg i un epíleg en color se situa el gruix d’aquesta historieta protagonizada per Rompepistas, un jove punk enamorat d’una noia -Clareana- i envoltat d’una colla d’amics amb els quals ha format la seva pròpia banda de música, amb The Clash i The Jam com a inevitables referents. Codina captura amb versemblança el gris paisatge del cinturó obrer i la manca d’esperances dels personatges d’una història que equilibra la crònica generacional, el realisme social i certa melanconia.

No sorprèn que Rompepistas –la novel·la gràfica- hagi estat publicada per La Cúpula, que durant molts anys va estar treient als quioscs la mítica revista El Víbora, per a la qual les tribus urbanes eren freqüent material d’inspiració. De fet, l’esperit de Rompepistas és bastant pròxim al de les primeres obres d’un dels antics autors de la casa, Jaime Martín, d’edat similar a la de Kiko Amat i també originari del Baix Llobregat, en aquest cas de L’Hospitalet.

Un jove Jaime Martín es va començar a fer un nom en el món del còmic pels mateixos anys en què transcorre Rompepistas, gràcies als seus relats costumistes protagonitzats per nois envoltats de marginalitat, drogues, atur i heavy metal. Amb els anys, el seu estil ha anat ampliant registres en obres com Lo que el viento trae i Todo el polvo del camino.

Portada de ‘Siempre tendremos 20 años’, de Jaime Martín.

Com han fet autors com Miguel Gallardo, Paco Roca o Antonio Altarriba, Jaime Martín ha recorregut als records familiars per traçar un exercici de memòria col·lectiva en obres com Las guerras silenciosas, basada en el servei militar del seu pare al Sidi Ifni, al Marroc, i Jamás tendré 20 años (premi a la Millor Obra al 35è Saló del Còmic de Barcelona), en què evoca la relació dels seus avis durant la Guerra Civil i la postguerra. Ara, Martín tanca aquesta trilogia d’autoficció amb Siempre tendremos 20 años (Norma), on ja es converteix en protagonista en primera persona i completa un homenatge familiar esdevingut també fresc de reivindicació de classe i panorama de la història social i política espanyola des del 1936 fins la crisi econòmica del 2008.

Sense temptacions nostàlgiques, l’autor arrenca de la mort de Franco per evocar la vida de barri durant la seva infantesa i adolescència, la relació amb els seus amics, l’afició al rock i, sobretot, la incandescent passió pel dibuix i pels tebeos, fins el punt que l’àlbum es pot llegir com una declaració d’amor a la historieta.

Siempre tendremos 20 años és una obra sincera i vibrant que, per als qui la van viure, ofereix una creïble reconstrucció dels anys de la Transició. I, per a qualsevol aficionat al còmic, suposa un retrat afectuós però també lúcid del món de la historieta a casa nostra durant unes dècades, plagat (com a propina) de nombroses picades d’ullet a revistes i autors.

Xavier Roca
Seguiu-lo a:
Xavier Roca: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close