Secció: Opinió

Mirar Caravaggio

Vet aquí set pinzellades sobre Caravaggio, per mirar Caravaggio. Veure’l de veritat ja seria una altra cosa. Això pels que puguin, pels que en sàpiguen.

Primer. Miraràs la llum. És el més important, com en fotografia. Des dels lluminosos primers quadres fins al tenebrisme dels últims, Michelangelo Merisi da Caravaggio ens fa entendre, abans que res, que la resplendor vitalista que va començar amb el gòtic flamejant es va esmorteint, que hi ha una fatiga de la llum, de la il·luminació sumptuosa. Que el seu temps fou més un temps de misteri, d’incertesa, que no pas de seguretats altives. També que la seva pintura de clarobscurs és un cant a la serenitat impossible, a allò que Virgili, sota els faigs, anomenava “lentus in umbra”, lent, que vol dir serè, tranquil, ociós a l’ombra, en l’aixopluc del sol, en l’interior personal, dins meu, a l’obaga, a recer, en la frescor íntima, en la serena placidesa. Tot això i encara més volen dir aquestes tres poderoses paraules del poeta llatí. Lentvs in vmbra, com un frontispici de vida. Carles Riba va traduir aquest fragment així: “a pler en l’obaga”. A pler dins el cor mateix del misteri de la vida. Vet aquí per on va aquesta poderosa pintura de l’italià.

Segon. Com passa amb qualsevol autor barroc, Caravaggio considera que tot s’ha dit i ja s’ha pintat. Per això es repeteix obsessivament fins a la saturació de determinats motius. Per això pinta una i altra vegada efebus desitjables, cossos bells i delicats, sempre buscant reproduir en la pintura un ideal sublim inabastable. El cos de l’altre, del noi que vam ser, com a celebració de la més torbadora de les belleses.

La Conversió de Sant Pau, de Caravaggio
La Conversió de Sant Pau, de Caravaggio

Tercer. El que pinta sempre Caravaggio és la ferida oberta de la consciència, el trasbals de la bellesa arrogant, l’emoció més pertorbadora, més autocrítica. Ens veiem a través de la bellesa de l’altre, a través de les imatges exteriors. La fascinació per l’excés i alhora l’angoixa que suposa no acabar de trobar equilibri i el límit més calmós. Aquesta tensió presideix molts dels seus quadres, com per exemple la Conversió de sant Pau, una pintura que trobareu on sempre, a internet. La violència i l’horror, allò monstruós, cruel, la ferida oberta no és un invent d’Edgar Allan Poe sinó dels creadors barrocs.

Quart. El detall és tan determinant com el conjunt. El fragment, el detall, el trencadís, la particularitat, la focalització, esdevé una obsessió com a la coneguda pintura Bacus. Del petit en podem saber més que del més gran. Sempre contra la grandiloqüència, contra els deliris de grandesa. Del concret trobarem sempre certeses, de les generalitzacions trobarem sempre imprecisions, vaguetats, insatisfaccions. La pintura del Caravaggio és un microscopi de proximitat interior precisament en la seva època, l’època de les primeres visions positives de l’astronomia astral, el moment en què l’ésser humà va trobar els mitjans tècnics per mirar més enllà del planeta i copsar el dibuix exacte que fa la composició planetària de l’univers.

La Crucifixió de Sant Pere, de Caravaggio
La Crucifixió de Sant Pere, de Caravaggio

Cinquè. L’únic segur és la inestabilitat i el canvi. És una llei permanent aquesta, que res no és per sempre, que el món no para ni pararà mai quiet esperant que nosaltres el puguem atrapar a cop d’ull, a cop d’estrafolàries teories que ens calmin l’angoixa, que ens treguin de la inòpia. Pertot, en les seves obres, papallones i metamorfosis, trànsits, marxes, camins i períodes. Compromís. La Crucifixió de sant Pere està pintada amb el càstig a mig fer, amb el sant a mig crucificar. És el dinamisme, és l’Església que mai no està acabada del tot, és el moviment de la vida, impossible de pintar. I, tanmateix, és el que Caravaggio vol pintar sempre. Que el món belluga.

Sisè. El caos i el desordre contenen més veritat sobre la vida, saben més del que ens espera a la vida que no pas l’ordre i l’harmonia. Mireu la Mort de la Mare de Déu o la primera Conversió de sant Pau i m’ho sabreu dir. La veritat està en el dubte, en el destret, en la incertesa. No hi ha Déu sense dubte de l’existència de Déu. Vivim més en el caos que en el cosmos.

Setè. Molts dels quadres són un laberint compositiu, incert i inquietant. Una pregunta, un interrogant que no podem tancar mai perquè tampoc no sabem si estem fent la bona pregunta o no. Mireu la composició amb calma. On és la cama dreta de sant Pau? On són les cames de la major part dels personatges en l’Enterrament de Crist? Què amaguen les ombres del tenebrisme que pinta? Què hi ha en l’ombra que ens trasbalsa tant? Continuarem un altre dia.

L'enterrament de Crist, de Caravaggio
L’enterrament de Crist, de Caravaggio
Avatar

Jordi Galves: darrers articles (Veure-ho tot )