Exposicions

Mirar De Reüll, relats d’una societat global

Malgrat que l’art sovint sembla no ser cosa de les perifèries, l’exposició ‘De reüll: 1990-2020’ ens porta l’art i els artistes que des dels anys 70 treballen a les comarques de les Marines i els posa en context amb la realitat social i cultural que es vivia al país en aquests anys. Una exposició comissariada per Rafael Tormo (Beneixida/L’Alcúdia, 1963), que forma part de la convocatòria Trajectòries del Consorci de Museus.

‘DE REÜLL: 1990-2020’.
Centre del Carme Cultura Contemporània
Comissari: Rafael Tormo
Fins al 21 de febrer de 2021

Com una mena d’arxiu documental, l’exposició es construeix a partir d’una doble lectura: la de la memòria de De reüll i el context artístic, cultural i social del qual aquests artistes no són aliens. De reüll, el col·lectiu al voltant del que es construeix el relat de l’exposició, es funda a la Marina Alta en els anys 90 amb la intenció de teixir un entramat cultural davant la falta de polítiques culturals per a les arts visuals més enllà de les capitals de província. El grup, esperonat en un primer moment per les figures de Josep Ginestar, Pepe Miralles, Isabel Tejeda i Tomàs Ruiz pretenien cohesionar les accions artístiques i els agents culturals que des de la perifèria transformaran el seu context polític, sociocultural i artístic. Unes intervencions amb què pretenien situar la comarca en el circuit artístic.

Vista de sala | Foto: CCCC

El col·lectiu gestarà noves estructures de promoció, gestió i producció artística a la comarca, amb intervencions en espais públics, conferències, tallers d’art i iniciatives col·lectives que a la vegada que generaven comunitat i estructuraven el sector, ho feien des d’un esperit crític amb la mercantilització de l’art. Unes accions i uns artistes que com el rent augmentava i millorava la comunitat artística i cultural de la zona, a la vegada que els oferia un altaveu des d’on mostrar la seua feina i la seua realitat cultural a la resta del país.

L’exposició està organitzada al voltant d’un eix on uns hivernacles donen aixopluc a esborranys, notes, projectes i xicotets dibuixos entre els quals trobem obres de Monique Bastians, Juan Cuéllar, Álvaro de los Ángeles, Gabriel Vento o els projectes de les intervencions que dins els Estius d’Art es realitzaven a diferents pobles de la Marina. Uns treballs que es guarden al recer de l’hivernacle perquè cresquen i entrellacen les seues branques. Uns artistes, alguns d’ells a priori llunyans del col·lectiu, però que alimenten les seues obres o en son reflex del context social en què es creen perquè a l’ubicar De Reüll en el seu context, l’exposició ens mostra que el que ocorre  a la perifèria no estava tan allunyat de la realitat social i cultural que solem ubicar a les capitals.

Vista de la sala Ferreres | Foto: Núria Gregori

Una exposició on els artistes del grup queden desdibuixats pel protagonisme amb què s’aborda el context artístic i la documentació, on resulta difícil saber si un artista és o no membre del col·lectiu o si està ací per a contextualitzar-ho. Així cal destacar les obres de Josep Renau o Rafael Armengol, al costat dels retalls de les notícies de les bombes que la ultradreta posava a referents de la cultura valenciana com les llibreries Tres i Quatre (València) o La Costera (Xàtiva) i que ens contextualitzen els primers anys de democràcia o els anys més durs de la Batalla de València. Uns retalls de premsa que fan el salt al segle XXI amb els mems de Kalebarraka que acosten la sala d’exposicions a l’espai virtual reivindicant els mems com a part de la cultura, almenys com a reflex de la societat que la sustenta. Unes sales franquejades per multitud d’entrevistes a agents culturals que ens acullen en un murmuri de veus i rostres, entrevistes transcrites i enganxades sobres els murs, com manifests privats ens parlen de la impossibilitat de dibuixar un relat únic.

Vista de sala | Foto: CCCC

A l’exposició se sent el crit dels artistes contra la guerra d’Irak, amb obres d’Ana Navarrete, o Joan Verdú, les lluites veïnals de col·lectius com el Cabanyal, o projectes com Ruïnes de Futur, on el trencadís caigut de Calatrava es contraposa amb els barracons del col·legi 103 a pocs carrers de la magna obra de l’arquitecte.  Una València que crema el seu futur amb l’obra de Santiago Sierra i conclou amb el 15M contraposant uns taulells de Rafael Tormo amb els dibuixos en acrílic de Fernando Baena i Rafael Sánchez-Mateos, les acampades ja no són el que eren i la democràcia amb els anys, sembla que tampoc. El visitant tornarà sobre les seues passes, per recórrer a la inversa un espai que ara acaba (malgrat que era l’inici), amb l’obra Danzad, danzad malditos¸ del col·lectiu Gloria & Robert, una acció que pretenia inaugurar l’exposició, però que la pandèmia no ha permès i que com en la pel·lícula de Pollack esperona el visitant: «seguiu menjant, seguiu ballant. (…) És dur, però així són els temps que corren».

Llicenciada en historiadora de l'art per la Universitat de València i màster en història de l'art contemporani i cultura visual per la Universitat Autònoma de Madrid. Formada en gestió cultural i coordinació d'exposicions he treballat en educació, coordinació d'exposicions i gestió de públics en el Museu ICO i el MNCARS, així com en festivals d'art contemporani com PHotoEspaña i Intramurs.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close