Llibres

Misèries del món del còmic

L’historietista Adrian Tomine, un dels noms més importants del còmic nord-americà independent, fa un exercici de reflexió al voltant de les misèries de la seva feina al seu últim llibre ‘La soledad del dibujante’, editat per Sapristi.

No és gens inudual que hi hagi artistes que treballen en una disciplina concreta i que, en algun punt determinat de la seva obra, decideixen abocar les seves pròpies reflexions sobre la naturalesa d’aquesta mateixa disciplina: sobre l’acte creatiu, sobre els motius d’inspiració, sobre la indústria per a la qual treballen, sobre la seva relació amb els destinataris finals del seu treball… Ho han fet escriptors, pintors, cineastes i, evidentment, també autors de còmic.

En aquest terreny es poden esmentar molts exemples, alguns realment significatius. Una de les obres més conegudes de Carlos Giménez és la sèrie Los profesionales, per a la qual va tirar dels records i anècdotes viscuts per ell mateix i els seus companys a l’agència Selecciones Ilustradas, als anys seixanta.

Autorretrat del dibuixant i guionista nord-americà Adrian Tomine.

El valencià Paco Roca també ha recorregut a la professió de dibuixant com a motiu d’inspiració de la seva obra, en alguns casos de manera autobiogràfica: el títol de les seves Memorias de un hombre en pijama fa referència a la condició de teletreballador tan habitual entre els autors d’historieta, mentre que a Emotional World Tour, escrit i dibuixat a quatre mans amb Miguel Gallardo, els dos autors parlen de les seves gires conjuntes per presentar les respectives novel·les gràfiques Arrugas i María y yo. Però, a més, Roca és també l’autor de l’emocionant homenatge als autors de l’editorial Bruguera El invierno del dibujante.

El canadenc Seth ha parlat de còmics i humor gràfic a La vida es buena si no te rindes i a La hermandad de historietistas del Gran Norte, i també el barceloní Albert Monteys recorre sovint a la seva relació amb la feina a l’autoparòdica El show de Albert Monteys. Tot i que possiblement una de les millors obres que mai s’han fet sobre el món del còmic sigui la biografia apòcrifa Charlie Chan Hock Chye, de Sonny Lew.

La portada d’aquesta novel·la gràfica.

Ara es publica entre nosaltres La soledad del dibujante (Sapristi), d’Adrián Tomine; un títol castellà que no acaba de fer justícia a l’original The Loneliness of the Long-distance Cartoonist, una picada d’ullet a la novel·la d’Allan Sillitoe portada al cinema per Tony Richardson.

Nascut el 1974 a Sacramento (California) -i novaiorquès d’adopció-, Adrian Tomine va començar autoeditant-se quan tenia setze anys i ha esdevingut un dels noms més brillants del còmic independent nord-americà contemporani a través de la seva feina per a l’editorial canadenca Drawn & Quarterly, la mateixa que ha acollit noms com -ni més ni menys- Daniel Clowes, Chris Ware, Chester Brown, Joe Sacco, Julie Doucet, Rutu Modan o Guy Delisle. A més, Tomine és col·laborador habitual de la revista The New Yorker, i algunes de les seves portades han esdevingut un fenomen viral: l’últim cas va ser aquella en què un repartidor d’Amazon entrega un paquet a la veïna d’un llibreter de barri.

Autor d’obres com Intrusos (que ara serà objecte d’una pel·lícula dirigida per Jacques Audierd), Rubia de verano o Sonámbulos, Tomine es caracteritza pel subtil i implacable sarcasme amb què retrata la mediocritat de les vides dels seus personatges, habitualment perdedors i fracassats. El seu traç net i elegant reforça les càrregues de profunditat dels seus relats, que poden fer pensar en l’escriptor Raymond Carver pel seu minimalisme i en el cineasta Todd Solondz per la crueltat del seu sentit de l’humor i la seva mala bava.

A La soledad del dibujante, Tomine se situa ell mateix en la diana dels seus dards: les seves misèries, les seves inseguretats, els seus complexes. En una bonica edició que simula una llibreta de notes i esbossos -amb fulls quadriculats inclosos-, l’autor recorre la seva vocació per dibuixar historietes des que era petit, els seus inicis en la indústria editorial, la seva contradictòria relació amb els seus col·legues -envejats i admirats alhora-, les interioritats dels salons i fires especialitzats.

L’autor es despulla en un impúdic exercici de sinceritat en què es mostra com algú extremadament tímid, poruc i sense gaire habilitats per a les relacions socials, conformant una successió de vinyetes hilarants i ocasionalment commovedores, Si exagera o no, no es cosa nostra; l’única cosa que hem de fer és gaudir de la lectura i admetre que, més d’un cop, ens veiem reflectits en la seva autocaricatura.

Xavier Roca
Seguiu-lo a:
Xavier Roca: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close