Teatre

Monstres (catalans) de la dansa

Cesc Gelabert, Sol Picó, Pep Ramis i Maria Muñoz (Mal Pelo), Àngels Margarit, Andrés Corchero… Tots passen de la cinquantena i molts van per la seixantena. Són coreògrafs nascuts artísticament als anys 80 i 90 que ho han donat tot pel seu art i que, en altres circumstàncies, viurien en condicions molt més favorables. Ens toca fer-nos una pregunta: què els ha donat el seu país? Què ha fet el seu país per ells? Han rebut subvencionetes, sí. Però res més. Si fossin francesos, belgues, canadencs o alemanys, tindrien una plaça al seu poble.<7p>

Als anys 80, a Bèlgica va passar una cosa que no s’esperaven: va néixer una generació d’artistes escènics extraordinària, amb Alain Platel, Anne Teresa de Keersmaeker, Jan Lauwers i Wim Vandekeybus al capdavant. Van meravellar Europa i el continent els va obrir les portes. El seu país, Bèlgica, no es va quedar enrere. Avui, Platel té casa fixa a Gant, De Keersmaker, entre La Monnaie i el Kaaitheater de Brussel·les, Lauwers manté la Needcompany a la capital belga, així com Vandekeybus. Tots subvencionats de manera generosa pels governs belga i flamenc, amb gires mundials i les lloances de públic i crítica.

De Keersmaker, a més, va fundar P.A.R.T.S., una escola que és segurament la més important d’Europa i a on, per cert, un coreògraf català, Salva Sanchis, era l’encarregat fins fa molt poc de triar els alumnes que hi entraven. I Platel, amb els Ballets C de la B, va forjar el gran planter de la dansa belga contemporània, ja que d’ells van néixer les noves fornades de coreògrafs, com Sidi Larbi Cherkaoui.

S’imaginen que Gelabert, Margarit o els Mal Pelo haguessin pogut crear durant tota la seva carrera així com ho han pogut fer els belgues?

L’exemple belga ens serveix per adonar-nos de la nostra vergonya, ja que aquí va passar el mateix, uns anys més tard, no gaire, i les institucions culturals no van moure peça. Quan va néixer el TNC, per exemple, hauria estat ben fàcil associar-hi una companyia de dansa. O quan va renéixer el Mercat de les Flors com a casa de la dansa. I amb això no em refereixo a aliar-se, que és el que s’entén per aquestes latituds com a “companyia associada” (donar uns calerons per a què la tropa de torn estreni al teu teatre), sinó a establir sinergies i, és clar, dotar-les de pressupost. Però es va preferir mirar cap a una altra banda i esperar que aquesta gent civilitzada no es queixés gaire.

Contràriament al que els polítics devien esperar, tots aquells coreògrafs van anar fent, fins i tot van assolir prou èxit internacional per a no dependre ni de Catalunya ni d’Espanya. I avui són figures destacades en el panorama de la dansa europea, tot i que res a veure amb els seus col·legues belgues. Afirmar que Platel, De Keersmaeker o Vandekeybus són millors que els nostres és una obvietat. Però tot té una explicació. S’imaginen que Gelabert, Margarit o els Mal Pelo haguessin pogut crear durant tota la seva carrera així com ho han pogut fer els belgues? Sense haver de ‘pidolar’ (és una manera de parlar, exagerada) estrenes, produccions, gires? Si haguessin tingut diners i temps per crear com els seus contemporanis de nord enllà? Ja els dic que estarien a l’alçada. O potser més amunt.

Gelabert, fa unes setmanes, amb un punt de melancolia recordava com havia estat coreògraf resident al Hebble Theatre de Berlín, com s’havia establert a Nova York, i com havia decidit tornar a casa. I si no hagués tornat?, es preguntava. Marcos Morau, el coreògraf de La Veronal, que té uns trenta anys menys que Gelabert, es deu estar fent la mateixa pregunta ara mateix. Fa anys que volta pels millors teatres d’Europa, sol o amb la seva companyia. Ell sempre torna. Però, fill d’un altre temps, estic segur que d’aquí a un parell d’anys rebrà una bona oferta i enviarà a can Pistraus catalans i espanyols, tots junts. Així com va fer Rafael Bonachela, des de fa deu anys director de la Sydney Dance Company o, si parlem de teatre, ha fet Calixto Bieito.

“Volia un cercle de creadors al voltant de models de ballarí que tinguin un accent. Que tingués el nostre accent. I que permetés que els nous creadors sumessin”

Durant molts anys, en el món de la dansa contemporània es parlava de la necessitat de crear una companyia nacional, com a Madrid, com a Flandes, com a Holanda, com a la Gran Bretanya. Hi ha material humà de sobres, des de coreògrafs a ballarins, els millors dels quals estan ballant al Batsheva, al Tanztheater Wuppertal, etc. Mai no ha estat damunt la taula de cap conseller, llevat del cas Ángel Corella, en el terreny del ballet, que ho va intentar per terra, mar i aire. I no hi va estar perquè no es tractava de crear una rèplica catalana de la Compañía Nacional de Danza, ni del Netherlands Dans Theater, sinó de seguir l’exemple belga, d’associar una tropa ja existent a un teatre.

Gelabert parla de la “companyia instrument”, un lloc on passar un llegat, una mica com ha fet Platel amb els Ballets C de la B. “Volia –em deia– un cercle de creadors al voltant de models de ballarí que tinguin un accent. Que tingués el nostre accent. I que permetés que els nous creadors sumessin. Jo volia que estigués lligada al Teatre Lliure… No és una companyia de repertori ni una companyia nacional, sense personalismes”. Una companyia per sumar. “No he pogut passar mai de la companyia d’autor”, es lamentava.

Ara, al Grec, podrem veure ‘Framing Time’, una peça produïda pel Baryshnikov Arts Center de Nova York que té al capdavant la llegenda Mikhail Baryshnikov. Poca broma. Gelabert ha hagut de treballar deu vegades més que ell per arribar, més o menys, a un lloc semblant. Fa anys que es coneixen i ja havien fet plegats una peça quinze anys enrere.

Un altre dels monstres que passa pel Grec és Sol Picó, que enguany celebra el 25è aniversari de la seva companyia. Hi veurem ‘Animal de sèquia’. Ella, una gladiadora d’Alcoi, també hauria volat molt més amunt en un altre context. Per fi, ha pogut produir un espectacle amb l’Institut Valencià de Cultura. Després de passejar-se per tota Europa i Amèrica, ja li tocava. Quan li vaig demanar si se n’havia sortit prou bé en aquest quart de segle, gairebé li salten les llàgrimes. Una bona imatge del que ha estat el món de la dansa en aquest país en les últimes dècades.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )