Teatre

Montserrat Carulla i la política

La gran actriu Montserrat Carulla ens va deixar la setmana passada als 90 anys després d’una llarga vida dedicada al teatre, el cinema i la televisió. Era independentista. I què?

Vivim uns temps, en aquest racó de món, en què la política ho tenyeix tot, fins i tot la mort. I en què els actors i les actrius s’han convertit massa sovint en portaveus (en gales, en manifestacions, etc.) de les diferents tendències que conviuen a casa nostra. De vegades, perquè volen i perquè són populars. D’altres, sense voler, inquirits per periodistes pesats que els demanen què en pensen d’això o d’allò. Una de les feines més desagraïdes i nefastes que m’ha tocat fer és trucar a algun il·lustre membre de la faràndula per posar-lo contra l’espasa i la paret per preguntar-li, per exemple, si està a favor o en contra de la independència. Els més llestos, se n’escapoleixen, perquè saben que se la juguen. D’altres, cauen en el parany i contesten.

Poc es devia pensar Montserrat Carulla que la divisa pronunciada en rebre el Gaudí d’Honor de 2013, “soc Montserrat Carulla, actriu, catalana i independentista”, seria el mantra repetit un cop i un altre quan la televisió en fes el seu obituari. O que el seu fill, Roger Peña, s’hauria de queixar per carta a l’editora del Telenotícies pel tracte “indigne” que havia rebut la notícia de la seva mort.

Montserrat Carulla i Josep Maria Benet i Jornet assajant 'Revolta de bruixes', el 1981. Foto: Colina / CDMAE
Montserrat Carulla i Josep Maria Benet i Jornet assajant ‘Revolta de bruixes’, el 1981. Foto: Colina / MAE. Institut del Teatre

És important que Carulla fos independentista a l’hora de resumir la seva carrera artística? Si li va causar ‘problemes’ laborals, sí. Si no va ser així, gens. Com tampoc no va ser un tema a tractar quan va desaparèixer, fa prop de sis mesos, Rosa Maria Sardà, que estava als antípodes de Carulla en termes nacionals. L’una xerrava als actes de l’ANC i l’altra, als de Societat Civil Catalana. Hem de valorar-les per les seves simpaties polítiques? O pel seu paper de Mag a ‘La reina de la bellesa de Leenane’ o el d’Antònia a ‘La rambla de les floristes’?

El teatre és un art efímer i, per tant, la feina dels intèrprets sempre corre el risc de passar als terrenys nebulosos de l’oblit i, com a molt, aspira a formar part de la memòria personal dels que l’han gaudida, que també s’esvairà quan aquests desapareixin. Queden fotos, potser vídeos, però res comparable al moment precís en què l’actriu entomava una rèplica i responia, amb el cos, amb la veu, mentre tu, espectador, en seguies cada gest. I Carulla era genial en això, en concentrar mirades i records.

Pere Arquillué i Montserrat Carulla fent ‘Coral romput’ al Lliure (2008). Foto: David Ruano

La majoria del públic d’avui no la va poder veure fent ‘La filla del mar’ o ‘Ronda de mort a Sinera’ amb Ricard Salvat. O ‘Primera història d’Esther’ amb Lluís Pasqual. O ‘Hamlet’ amb Pere Planella. Però potser sí que la recorden sota la tutela de Mario Gas a ‘El temps i els Conway’. O sota les ordres de Joan Ollé, el director que més la va trucar en els últims anys. Puc dir que aquell ‘Coral romput’, al Lliure de Montjuïc de fa dotze anys, és una de les grans experiències teatrals de la meva vida. Ja tenia 78 anys.

Carulla era independentista, sí. I què?, em pregunto. Perquè, sobretot, va ser una gran actriu. I molt popular. De vegades, aquest adjectiu, quan parlem en termes culturals, sembla un antònim de ‘bo’. Res més lluny de la realitat, perquè si un intèrpret és capaç de mantenir-se al peu del canó durant 60 anys no és per altra raó que perquè sap fer molt bé la seva feina.

El problema ve quan les teves opinions sobre un tema concret fan que treballis menys. O, directament, que et vetin. Això li ha passat a actors com Willy Toledo, per exemple. O ho va patir tot el sector teatral, amb la malauradament famosa pujada de l’IVA de 2012, una venjança en tota regla del govern del PP contra els de la “cella”… La mort de Carulla, per cert, no va sortir ni esmentada al Telediario de TVE. Per què devia ser? La resposta és òbvia.

Carulla a ‘El quadern gris’, al Lliure, el 2009. Foto: Josep Aznar

Els generadors de tota mena d’embolics soles ser els periodistes que, mandrosos, decideixen preguntar-li a l’actor de torn què en pensa de Trump, el covid o la beatificació de no sé qui en lloc de fer-ho pel ‘Macbeth’ que està a punt d’estrenar al Nacional. I l’entrevistat, que està en directe i no pot fugir, diu la seva, com qualsevol que s’atura al bar a petar la xerrada amb els parroquians. De vegades, segons com de grossa la digui, aquella frase passa a integrar un titular llampant, perquè aquí la cultura importa molt menys que qualsevol altra cosa. I així ens va.

L’opinió d’un artista sobre qualsevol tema és en la seva obra. En el cas d’una actriu, en les obres que ha fet. Cada peça suposa un compromís. I no només quan s’interpreten herois bons, sinó també els malvats. Àlex Rigola, per exemple, em va explicar que quan va dirigir el ‘2666’ de Roberto Bolaño a la Schaubühne de Berlín, la companyia va fer-li canviar un trosset de la seva dramatúrgia referent al nazisme, perquè deien que allò no havia passat així.

Montserrat Carulla (al centre) a ‘La plaça del Diamant’ (2004). Foto: David Ruano

Moltes vegades, les paraules d’un actor són desmentides per la feina. Vull dir que tu pots ser molt feminista però, amb la teva companyia, no haver tirat mai endavant un muntatge escrit i/o dirigit per una dona. O acceptar fer ‘El mercader de Venècia’ sense matisos tot vomitant antisemitisme a dojo.

Montserrat Carulla va ser una actriu compromesa amb el seu temps i ho va demostrar a bastament damunt dels escenaris. Si va canviar Madrid per Barcelona als anys 60, quan aquí feia molt fred, va ser per alguna cosa, així com va fer les ‘Troianes’, ‘Maria Rosa’, ‘La plaça del Diamant’ o ‘La reina de la bellesa de Leenane’. A més, tenia el do del teatre. I això ho poden dir ben pocs.

Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close