Exposicions

Montserrat Casanova, una pintora oblidada

La Sala Parés reobre el 12 de maig, després d’una campanya de confinament que ens deia la “Sala Parés never stops”. Ni les dues guerres mundials ni la Guerra Civil han parat aquest espai d’art que és dels primers a fer front al desconfinament. I és que aquest espai dedicat  a l’art farà dos-cents anys el 2040. Això si comptem  l’obertura de l’establiment de marcs i material de pintura que Joan Baptista Parés obre en aquest local del carrer Petritxol el 1840, negoci que amplià com a galeria d’art el 1877 i que posteriorment ha mantingut i impulsat la família Maragall des de 1925. La Sala Parés és la més antiga de Barcelona i d’Espanya, i la setena al món. I si hi ha alguna cosa que caracteritza la sala és una manera de fer que fa que la Sala Parés sigui sempre la Sala Parés.

Montserrat Casanova (1909-1990). Pintora entre pintors als anys 30
Sala Parés
Petritxol, 5. Barcelona
Fins al 25 de maig de 2020

Quan va començar aquest lockdown forçat feia vuit dies que havia obert una interessant exposició que malauradament només hi serà fins al 25 de maig, però que sap greu tenir-la també confinada de la mirada crítica perquè recupera la figura d’una pintora de gran qualitat, oblidada, enmig de d’altres figures de la pintura catalana que han marcat la trajectòria de la Sala Parés.   Es tracta de Montserrat Casanova i Puigserinall (1909-1990), pintora que sobresortí entre els pintors catalans figuratius de la segona generació noucentista dels anys 20 i 30 del segle XX i que gràcies al comissariat de Sergio Fuentes Milà podem gaudir de l’obra d’aquesta artista que per circumstàncies de la vida i del país s’allunyà dels focus artístics després de la Guerra Civil espanyola.

La Gaseta de les Arts, Any II, 13, 1 de desembre de 1929, p.214.

L’exposició s’articula a l’entorn de Nen (1929), un retrat tendre de cromatisme suau, executat amb tons pastel, roses, blaus i verds pàl·lids, d’un lirisme de matisos que posen de manifest l’extrema sensibilitat de la pintora. L’exposició pren com a nucli central aquest retrat, que s’acosta a la visió i tractament de Joaquim Sunyer i dialoga amb altres pintors de la seva generació i alguns anteriors, com el mateix Sunyer, Togores, Josep Mompou, Pere Pruna, Marià Andreu, Pere Créixams, Bosch Roger, Miquel Villà, Rafael Barradas, Xavier Nogués, Francesc Domingo, Emili Grau-Sala, Marià Pidelasserra, Pere Torné Esquius, Alfred Sisquella o Pere Gastó. Obres que es mantenen en la figuració dels tradicionals gèneres de la pintura: paisatge, retrat,  figura i natura morta, des d’un postimpressionisme que perviu en el noucentisme tardà i que travessa la Guerra Civil fins ser present també a la postguerra. És una llista d’artistes que envolten Montserrat Casanova i que han estat els fidels representants de la línia de pintura catalana que la Sala Parés ha mantingut al llarg del segle XX.

Marià Andreu, “Le déjeuner”, 1924
Marià Andreu, “Le déjeuner”, 1924

Montserrat Casanova va exposar en el Saló de Tardor de la Sala Parés el 1928 , també a l’Exposició d’Art Modern Nacional i Estranger del 1929 de les galeries Dalmau.  La Gaseta de les Arts d’1 de desembre de 1929 reprodueix el quadre Nen al costat d’obres de Hans Arp, Artur Carbonell i André Lohte. El 1930 fa la seva primera exposició individual a la Sala Parés, amb introducció de J.F. Ràfols, i Ramon Gómez de la Serna aprofita per reivindicar el paper de les dones en l’art. El comissari ens apropa als documents i De la Serna escriu: “[Les dones] llencen al món la tumefacció humana del present amb més veritat que ningú. Així, Àngels Santos, així també Maruja Mallo, i així aquesta jove inquietant amb ulls de gata misteriosa que es diu Montserrat Casanova”. El 1931 participa al Primer Saló d’Artistes Independents, essent l’única dona al costat de Carme Cortés. Repeteix al Saló de 1933 i exposa a les galeries Syra el 1935, generant un comentari d’Enric F. Gual que hi veu en la seva pintura una “quantitat d’ànima”. La Sala Parés la vol fitxar com a artista de la galeria però ella refusa perquè espera poder exposar a París, el que no succeirà.

Després de la Guerra Civil i d’un exili a Itàlia, il·lustra llibres infantils i fa gravats, fins atrevir-se amb la pintura mural del que hi ha diversos exemples a la Barcelona dels anys 50, com la capells destruïda de les barraques de Can Tunis (c.1955-56), el projecte no executat de decoració mural de la parròquia del Poblenou  o la decoració de la Verge de l’Ajut de Barcelona.

Pere Torné Esquius, « Nens a la font », 1916-1918
Pere Torné Esquius, « Nens a la font », 1916-1918.

Malgrat la seva curta carrera com a pintora, el quadre Nen (1929) ens ha deixat un bon regust i les ganes de reconstruir la trajectòria pictòrica de Montserrat Casanova. Esperem que la Sala Parés ens pugui oferir algun dia una visió completa del seu treball i de l’ exposició individual que en el seu dia presentà a la sala de Petritxol.

Pilar Parcerisas

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca